Les esquerdes de l’esquerra

Si dic que ens toca viure temps complicats no descobriré gran cosa: hi ha molta gent que ho pensa i el sentiment d’angoixa es va estenent i, desgraciadament normalitzant. Els poders fàctics més autoritaris i retrògrades han sabut coordinar-se per inocular la sensació de crisi en el funcionament de la democràcia i vendre, alhora, les forces autoritàries com a element imprescindible per a una solució. I, mentrestant, les forces que es consideren progressistes cada cop apareixen més dividides, enfrontades i sense capacitat de fer sentir les seva veu més enllà de defensar la seva posició partidista. Haurien de ser una veu imprescindible no per a criticar i discutir, una veu imprescindible per aportar possibles solucions. No ens calen paraules, ens calen fets, ens calen forces realment progressistes.

Hem allunyat les restes de Franco, però els residus del franquisme viuen, creixen i s’expandeixen amb consignes basades en la por, una por que sustenta la necessitat d’augmentar sense mesura les despeses militars. I, alhora, exigeixen que es demanin sacrificis a una ciutadania cada cop més empobrida i desmotivada. Defensen que per a una “guerra inevitable” cal deixar de banda conquestes socials que ha costat dècades assolir. Però la cultura, la solidaritat, el dret, la pau no són bens dels que podem i hem de prescindir.

Han retornat poders que mai han cregut en la necessitat de la redistribució de la riquesa ni en l’equilibri social, i que ara volen imposar-nos unes prioritats que sempre han estat les seves: beneficis per a uns pocs i submissió per a la resta. Volen que acceptem que la igualtat és una utopia, que creguem que els drets són una ingenuïtat i que la llibertat, la veritable, s’assoleix i s’exerceix consumint. Ells són els que més criden, els que dominen els ressorts per difondre el seu relat, un relat que criminalitza la dissidència, considera inevitable que els drets reculin i que treu legitimitat a la protesta.

Però el perill major no és el contingut del seu discurs reaccionari sinó la nostra acceptació silenciosa, poc crítica i claudicant dels seus missatges com si fossin una veritat natural i, per damunt de tot, la incapacitat de les forces progressistes de combatre aquests missatges amb claredat i contundència.

El progressisme té diòptries, no sap distingir el seu adversari i dilapida l’energia en disputes entre ells, baralles pels matisos de manera que els que haurien de ser aliats es tornen sospitosos i s’entaulen baralles que afebleixen el que hauria de ser una acció col·lectiva. Sense una estratègia compartida acaben i acabem en la desmobilització. L’adversari deixa de ser qui retalla llibertats, privatitza serveis públics o imposa l’autoritarisme, per passar a ser el company que discrepa en l’ordre de les prioritats. Quan retrocedeixen els drets civils i socials, no ser capaç de ser fonamentadament crític, és una complicitat. Qui no és capaç d’adonar-se de qui és que impulsa aquest replegament dels drets, acaba mostrant una complicitat, involuntària, tal volta, però complicitat amb la regressió. Cal un punt de vista que entengui la urgència del moment. No es tracta de renunciar als principis, però sí de construir majories des de la diversitat, amb intel·ligència, estratègica i capacitat per articular objectius i accions comunes. Les forces progressistes tenen la responsabilitat d’unir esforços davant del creixement de moviments reaccionaris que, sota una aparença democràtica, pretenen instaurar, altra vegada, antigues estructures autoritàries.

La unitat ha de ser estratègica, però arrelada en valors comuns: drets humans, justícia social, igualtat i llibertat d’expressió. La reacció compta amb els mitjans de comunicació, poders econòmics poc clars i estructures burocràtiques i judicials heretades de la dictadura. Disposen d’instruments per manipular l’opinió pública, criminalitzar la dissidència i disfressar interessos elitistes com si fossin voluntat col·lectiva. Difonen relats simplistes que condueixen a la por, al ressentiment i a la nostàlgia d’un passat idealitzat. Ens cal denunciar les estratègies de desinformació i plantar cara amb rigor, criteri i ètica. La lluita progressista no pot ser únicament resistència, ha de convertir-se en proposta i acció. No n’hi ha prou amb indignar-se: cal construir una alternativa creïble, valenta i radicalment democràtica.

Ara, més que mai, hem d’alçar la veu i recuperar el pensament crític: és imprescindible. Però, sobretot, cal tornar a creure que un altre futur no només és possible, sinó urgent. El carrer no ho pot fer, pot impulsar-ho i fer-li costat quan una proposta política d’acció unitària i creïble es posi sobre la taula dels fets, no de les paraules. No es tracta de guanyar unes eleccions, estic parlant de no malmetre una societat.