Drets lingüístics: molta llei i poca vergonya

A Catalunya tenim una situació ben curiosa. El català és llengua oficial, d’acord amb la Constitució i l’Estatut —retallat en matèria lingüística—, diverses lleis que el blinden i un exèrcit d’articles i reglaments que en parlen. Però resulta que quan demanes un gelat a Gràcia o una carta en un restaurant a Tordera, et pots trobar amb un “no te entiendo, háblame en castellano” com si estiguessis intentant parlar en finès.

La teoria és rodona i a l’abast de tothom. L’Estatut garanteix el dret a ser atès en català —art. 34–, la Llei de Política Lingüística en conjunt i el Codi de Consum —art. 128.1– obliguen a garantir l’atenció en qualsevol de les llengües oficials, tenir rètols, cartes i informació, com a mínim en català, i fins i tot estableixen sancions per incompliment. Dit així, qualsevol pensaria que els comerços corren a complir la normativa per no jugar-se-la. Doncs no. Cada dia més la realitat és que a molts establiments els surt més barat incomplir la normativa, dir-te que no t’entenen i vulnerar els drets lingüístics dels catalans, que fer l’esforç mínim de complir la llei i adaptar-se al país on viuen.

Per què? Doncs perquè el govern de la Generalitat fa veure que vigila, però sancionar, el que es diu sancionar, no ho acaba de fer mai. Les xifres facilitades pel Departament de Política Lingüística, parlen per si mateixes: l’any 2024 hi va haver 1.956 expedients per vulneració dels drets lingüístics, el 2023 en van ser 2.680, i si mirem del 2012 al 2024 només un 7% de les denúncies han acabat amb sanció. És a dir, un 93% d’impunitat garantida. Amb aquest percentatge, qualsevol arribaria a la conclusió que és més possible ser atacat per un tauró a la Platja del Far que ser sancionat després d’una denúncia per vulneració de drets lingüístics.

El missatge que dona l’administració és trist i clar: tu, ciutadà, fes cues, omple formularis, presenta la teva queixa a Consum, a Política Lingüística o a qui vulguis, que després ja ens encarreguem nosaltres de deixar-ho reposant en un calaix. Mentrestant, el Govern aprova el Pacte Nacional per la Llengua i en fa gala a cada discurs institucional, però a l’hora de fer complir les seves pròpies lleis, desapareix com un cambrer quan arriba l’hora de pagar.

I aquest és el punt on ens trobem: amb un marc legal que sembla de primera divisió i amb una aplicació que faria riure si no fos tan trista. Potser el dia que l’Administració tingui més interès a aplicar les sancions que en posar-se medalles simbòliques, els establiments deixaran de pensar que el català és una opció folklòrica i entendran que és, senzillament, una obligació legal i un respecte mínim al país on fan negoci.

Perquè quan les vies formals per defensar els drets es mostren inútils, quan els mecanismes legals i administratius no aconsegueixen protegir allò que la llei garanteix, la indignació acaba trobant el seu llenguatge en el carrer. És així com pintades i adhesius, posant en evidència negocis incomplidors, són la resposta visible d’una ciutadania que no pot ni vol romandre indiferent davant l’incompliment constant. I aquí rau la paradoxa: pot ser que no es tracti de la manera ideal de posar remei a la situació, però quan els canals establerts fallen, costa imaginar quina altra via realment farà que els drets deixin de ser només teòrics.

I mentre els “no te entiendo, háblame en castellano” continuen sonant entre gelateries i restaurants de Tordera, del barri de Gràcia o de la rambla de Vilanova i la Geltrú, hi ha una pregunta que sura en l’aire: fins quan caldrà recórrer al gest visible i incòmode per recordar allò que ja ens pertany? La resposta, per desgràcia, encara està per veure.