Ateneu poètic, 5

AUQUES  I  VENTALLS  (1914)

MATÍ D’HIVERN

En mon jardi hi ha un poc de neu sota un massis
de violetes. Dolç rentat, el cel és llis:
el sol sembla d’argent. Mig corren tres donzelles
humils, rient –rient del fred-. Fins a les celles
va embolcallat un clergue pàl•lid, suau, estret.
(Oh Déu, ¿per què simulen els clergues tan de
                            fred?
Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada
pel jersei blanc, somriu, pensant a l’avançada
com fugiria  -d’uns quants vinclaments
                            Exquisits –
La cremoreta gèlida del capciró dels dits.

ECS!

Jo essent finat, imatges i lletres que he besades,
en lloc d’emmusteir-se divines al claix,
cauran amb una presa d’homei, arremorades,
en devantal de serva o grapa de bastaix.

¡Oh català Sant Jordi, oh goethe amb les amades!
Sereu posats de cara al mur i fent encaix.
Te n’aniràs a miques amb un gemec – debades -,
oh terracota bella, del negre daltabaix.

I aquella esparsa clara d’amor que confegia
mon pobre seny fatídic a l’hora d’agonia
tot cobejant la vida per l’aire planarà;

fins que tot d’una trobi qualque novell poeta,
noi d’institut que frisi per una modisteta...
¡I ell escriurà mos versos, oh Déu, EN CASTELLÀ!                

BARCELONA
CIUTAT CASTELLANA A L’ESTIU

¡Oh parla castellana! ¡Qui et feia inconeguda,
qui et feia menyspreada de la Ciutat rient?
Altívola trepitges la nostra fe caiguda
i dónes ufanosa els teus plomalls al vent. –

A l’aldarull de coure’s vivrants de regiment,
nostre passeig de Gràcia, quan és la nit vinguda,
apar Zamora, sense cap cara coneguda,
i amb no sé què de Bécquer que plou del
                          firmament.

Per una ma de ferro es migren dos ciervistes.
Festegen unes jnopies amb uns oficinistes.
¡Hi ha un sol company de causa, i exalta Valle
                        Inclán!

Un Imparcial , per terra, masega l’aura pura,
i qualsevol diria que el seu cruixit murmura:
“A la verdad, no existe problema catalàn”