Ateneu poètic, 10

LLIBRE DE MERAVELLES
1971

TEORIA I PRÀCTICA DE LA FLOR NATURAL

ACÍ em pariren i ací estic,
i com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.

Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de bens i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.

Cante l’amor i les parelles
que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.

Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,

l’esperança de contraban.

LA  CLAU  QUE  OBRI
TOTS  ELS  PANYS
1971

Campanes van pels aires
i corsers.
De perfil, els arcàngels
més recents.
Les donzelles i els arbres,
sense pes,
car aguarden que els rapten
els genets violents.

(Tan alta follia
d’abril!
L’abril dóna la mida
de l’instint.
Amb l’abril se sospita
l’infinit.
S’obre  l’hora i el dia,
El corser sense ahir.)

De les roses i els arbres
els adéus.
Quin olimp aquest aire
llarg en deus!
El cor a les muralles
i els merlets.
Les vinyes i les galtes
oferint-se als genets.

He  perdut mitja vida aprenent certes coses
Que cap servei no em fan.Ara sé. Per això
Calle o bé dic a penes. Vaig. Vaig on dec anar,
On vaig exactament. He aprés moltes coses.
He apres sobretot que vaig. Al dematí
Em llavaré la cara i tancaré la porta
I tornaré al camí. Aleshores vosaltres
sereu als vostres llits amb les vostres mullers.
Jo ja sé. Jo no em puc deturar. Jo seré
Al camí. No tinc casa. No tinc llit. No tinc pàtria

L’OFICI DE DEMÀ
1972

DESPRÉS D’AGRANAR-HO TOT

No m’ha de dir ningú
quin és el meu ofici.
El meu ofici és cridar només, cridar
l’atenció aobre la innocència feta estelles
amb un colp metal•lic de diners com si fos
un plat d’obra.
I arreplegar després
entre els peus de les gents,
les gents que duen pressa
i van al seu assumpte
-car han de degollar-les, un poquet cada dia,
al despatx o a la fàbrica-,
tots els tests, un per un,
tots els tests de la innocència rompuda,
de la il•lusió rompuda, de la fe,
encar que sols siga
la humilíssima fe de qui planta un gerani
i el veu creixer al seu balcó i abans d’eixir
al carrer el contempla i vagament somriu,
i camí del mercat i camí del pecat,
camí d’allò que siga,
es gira i el contempla i és vagament feliç.