Ateneu poètic, 17

CERCLES

CERCLES                                                                                                                                              

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
                     Està bé, pero pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
                                    --tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou--,
                                  assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
i mai potser no estaràs segur--
que has assolit el cercle convincent.

JO SÉ QUE TINC UNA TIRADA ALS SOMNIS

Jo ´se que tinc una tirada als somnis
i m’hi complico
                                         --sento encar xisclar el vent
de la tardor fent moure les arbredes de la infància--,
però fa temps que també sento
que estic ben mort encara que el forense
no va certificar a l’hora deguda el meu decés.
I per això, de nit,  passejo, solitari,
pel vell casal en runes
d’un altre temps quimèric

No hi ha dia per mi quan obro els porticons.

A HORES PETITES

MANOBRE

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraulauna obra
que es perd endins de l’espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l’edifici tant alt
que mirar-lo fa vertígen;
té en el meu nucli l’origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d’impuls i de paciència:
contre el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència
de vertebrada existència.
Oh aventurat total!

ENCENALLS

Algú pujà de les valls
i em portà nets enfilalls
de mots: que en fes poesia.
Però jo en faig encenalls
que encenc quan clareja el dia.

DOMINI MÀGIC

PAISATGE AMB LLOPS

Llisca l’aigua del riu i no podem banyar-nos
un altre cop al mateix riu. Què hi fa?
Poden llampecs obrir-nos un instant
la closa fosca i descobrir-nos arbres,
ponts i parets. Pot d’un profund silenci
sorgir un so clar. Tocar una roca amb molsa
consola.
                 I si l’udol dels llops burells,
que tresquen incansables, fers, un rera l’altre,
i dreturers, i si l’udol dels llops per la planura
de la neu tova ens amenaça,
                                                      bens
esporeguits, res de belar, tornem-nos
voltors de coll pelat, garfim i devorem la por.