Ateneu poètic, 21

EL VERD JARDÍ, 1972

JO

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m’entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l’amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones en vaga de fer versos
I confegeixo quatre mots dispersoss,
no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull fer carrera de poeta.
Ai las! Lletraferit de l’A a la Z
en llengua fosca i en país petit.

L’ART DE LA FUGA, 2002

EPITAFI PER AL SEGLE XX
Escrit el desembre del 1999

L’Horror que suscita
sobrepassa els encerts
i les il·lusions
dels seus anys més feliços.

No encara mort del tot,
l’enterrem. Tenim pressa.

TAST

Lenta s’espesseig la sang
i pren el color de l’ombra.
La fullaraca emmascara
tocs florals, maduixa, gerd,

fusta, clau, pebre, canyella:
la sensualitat daurada.
Ara massa fred esquinça
el vellut de la memòria,

i la fatiga dissol
les mels de la confiança.
-Com es perden poc a poc
les virtuts organolèptiques!

¿Tindré p`rou cos per no ser
un de tants crus anodins,
desfets, agres, estantissos,
del celler brut de la Història?

ENCABITS

Dolor meu, deconcert,
passions i desficis,
amors i tremolor,
rebrolls de goig, plaer,
encabits en llenguatge,
que limitats que sou!

I é l’unica maner
que tinc per acotar-vos,
per poder-vos encendre.

Per allò que s’escapa
Als contorns del llenguatge,
¿té existència real?
¿No sento més enllà?
¿Sóc més del que puc dir?

L’ART DE LA FUGA (fragment)
Esbós d’un poema per a Jordi Ibàñez

Un re i un fa, un fa,
altra vegada un re,
ara un do sostingut i un re i un mi
que llisquen i que van a parar a un fa,
lligat a un altre fa
que s’enfila una mica fins al sol,
com de passada, però perquè cau
altra vegada al fa
i baixa al mi i al re...