El vell de l'harmònica i altres complements

I per tal d’acabar aquesta trista (pels protagonistes) trilogia sobre els professionals liberals no autònoms que viuen molt millor que tots nosaltres, avui us parlaré d’un altre fenomen ferroviari. De ben segur que tots vosaltres hi heu coincidit en algun trajecte amb tren entre Sant Vicenç de Calders i Barcelona i/o Granollers-Canovelles-Etcètera.

Dins de la màfia romanesa que té gairebé l’exclusiva de les licitacions per tal de poder treballar sense cotitzar ni pagar impostos al tren de rodalies, i ensems al de mitja distància, existeix un paio més singular que la resta. En primer lloc per la seva edat: els 70 ja els deu tenir encara que amb els gitanos (la meva mare ho era i bona part de la meva família materna també; no és cap insult, només és una apreciació ètnica) mai no se sap perquè han tingut una vida tan ràpida i colrada en mil-i-una batalles civils i familiars que no tens gaire clar si ja són pares o encara no han fet la comunió. Jo mateix aparento entre 10 i 15 anys menys dels que tinc, i això que sempre em trobo malament i pateixo un fotimer de malalties de tot tipus.

Aquest ancià ens delecta amb un solo d’harmònica al vagó en qüestió, sempre acompanyat d’un repic de peus que pretén ser la base rítmica del seu concert. Evidentment que l’harmònica la toca bé, almenys l’única cançó que interpreta, la qual encara no he acabat de descobrir si és obra pròpia o bé alguna versió d’un dels clàssics de finals del segle XIX al Far West. Però com la gran majoria de músics alternatius romanesos, de ben petits ja aprenen a interpretar els hits de la història de la música amb algun instrument: guitarra, violí, acordió, saxofon, etc.

En aquest cas, a banda del doble exercici d’harmonia i metronisme, l’entranyable vell a vegades muda el seu rol de pidolaire professional i deixa la seva faceta de músic per la de malalt crònic. Us hi heu fixat? La primera vegada que ho vaig veure va a ser a Gavà. La meva innocent dona es va emocionar en veure-ho. Però un servidor, com gairebé sempre, em vaig adonar de la trampa molta estona abans que el nostre protagonista posés en marxa el seu macabre engany. Doncs resulta que es va instal·lar un tub de plàstic transparent a la bragueta, el qual anava a parar a una bossa de plàstic. Vaja, com si anés sondat. Primer que el gruix del tub era impossible, a no ser que hagis nascut al Senegal o perifèria. I després que si tu mateix, amb les mans brutes, et poses i et treus contínuament un artilugi mèdic d’aquets, ja et dic jo que et moriries d’una infecció d’orina galopant.

A mi em sembla molt bé que ens amenitzi el viatge amb la seva ancestral música i amb la seva bona voluntat. Però és totalment inacceptable que ens faci creure (o que ho intenti, que per a mi és el mateix, perquè hi ha una voluntat diàfana de manipular els nostres sentiments) que està molt malalt i que necessita els diners que demana per sobreviure un dia més. Això no. Per aquí no passo.

I sort que ha deixat de tocar els pebrots als primers trens del matí. Ho va fer fins que un dia va sortir el propi maquinista del seu habitacle i li va dir que callés i/o que baixés. Uf, quin descans...