Tancar l’escola

El Cogul, les Garrigues, a vint minuts de Lleida, cent quaranta habitants poc més o menys. Un indret aparentment insignificant, prescindible, demoscòpicament inexistent. No hi ha forn de pa, ni estanc, ni botiga de queviures, ni assistència sanitària continuada, ni farmàcia, ni basar, ni kebab. Tenen un bar, un centre d’interpretació de les seves pintures llevantines gestionat per voluntaris (geografia de la pobresa intel·lectual) i una escola. Aquest curs encara és oberta per als seus set alumnes però, si no n’arriben de nous, la conselleria es veurà en l’obligació de tancar-la.

De vegades ens queixem –jo el primer- de l’excessiva importància que li donem a la visió econòmica de qualsevol qüestió social. La rendibilitat s’ha convertit en un dogma, i això ens molesta perquè ens sembla poc agradable, poc amical i, si m’apureu, poc ètic. Ara bé, el que realment ens molesta és la manca de visió –econòmica si voleu- a llarg termini. L’estalvi que suposa clausurar l’escola del Cogul deu ser bastant irrisori si tenim en compte que professionals a jornada completa no n’hi deu haver més d’un i que el manteniment corre a càrrec dels ajuntaments. Els set nens i nenes del Cogul agafaran cada matí un autobús i els portaran a Les Borges Blanques, suposo, la qual cosa tampoc surt de franc.

Però, què hi perdem? D’entrada es perd futur, esperança de futur. L’escola és l’únic reducte d’estat del benestar que quedava al poble. Qui hi voldrà viure si ni tan sols hi ha escola? Com podran créixer? Bé, tampoc és tan greu. El poble s’acabarà. Si tenim present que porta cinc mil anys allà mateix ja li toca, és llei de vida. Mentre quedi gent gran el bar té possibilitats, quan s’acabi la gent tancarà el bar i s’haurà acabat tot. Però és que aquesta gent manté el territori. Els pagesos que encara treballen la terra cobren només pels seus fruits, ara bé, a més a més ens aporten paisatge, pertinença, civilitat. Si ells abandonen perdem terra, Catalunya s’empetiteix. Ningú anirà a fer turisme al Cogul si les argelagues envaeixen els camps d’oliveres, si la llera del Set no es manté neta, si s’abandonen els ametllers, si desapareixen els camins o si els terrenys passen a mans menys curoses.

De debò és rendible tancar l’escola? No es podria mirar el problema des d’un altre punt de vista? Des de la certesa que mantenir la població vinculada afectivament al mapa del país ens beneficia a tots, des de la visió que el problema no és de set nens i nenes sinó d’una col·lectivitat que reconeix com a seu aquell territori i que el vol cuidar. Què es pot fer per mantenir l’escola del Cogul? Què poden fer les administracions per mantenir el poble? Quan se li han procurat bones comunicacions? Quan se li ha donat algun atractiu? A les ciutats, quan es vol revitalitzar un barri, s’hi construeix un museu o una universitat. Per què no es pensen solucions d’aquesta mena per al món rural? Què podem oferir al Cogul per a que continuï existint? Quin projecte podem presentar-los? Ells tenen un patrimoni mundial de la humanitat. Els governs haurien de trobar una manera de posar-lo en valor, d’omplir de japonesos menjant pa amb oli aquell camí cap a la Roca, de donar vida al centre d’interpretació, oferir activitats, crear les condicions favorables per a l’establiment de petites empreses, ajudar al camp… Crec que tenen l’obligació de donar l’empenta que cal i no pas d’interpretar el paper de jutge asèptic que expedeix el certificat de defunció. Potser llavors no caldrà tancar l’escola, potser llavors retrobarem un tros del nostre país i de la nostra història.