Tensions a la ciutat, com sempre

Vilanova ha tornat ser notícia. Llàstima que aquest cop de manera negativa i tot a rel d’una sentencia que invalidava la llicència que l’Ajuntament havia donat al festival de Música Nowa Reagge. El fets són simples. Un senyor que ve a Vilanova a passar les seves vacances molest perquè prop de casa seva hi havia un festival de música i que li molesta la música, denuncia el fet. La primera sentència diu que no té raó, però fa recurs al TSJC i aquets acaba sentenciant que sí que té raó, que l’Ajuntament no pot donar la llicència ni cap llicència a festivals.

Així de simple, així de complicat. Aquesta mena de tensió fa anys que dura. Quan a meitat dels vuitanta es va regular els horaris dels bars fruït de les queixes reiterades dels veïns també hi va haver una manifestació (més aviat reunió d’un grup d’amics, al final) contra la decisió. I si parlem dels envelats és la història continuada de les queixes dels veïns i segurament en part justificades, i així podríem anar seguint, des de l’Estiu Mogut, fins al Nowa Reagge per dir dos dels actes fets al Molí de Mar amb més presència del públic sempre han estat motiu d’alguna  queixa. Si féssim una relació de trucades fetes a la Policia Municipal no erraríem massa si afirméssim que la majoria són per denunciar molèsties a la via publica i moltes d’elles per accions de lleure o activitat cultural al carrer. Fins i tot algú (de fora) es queixava que sonaven les gralles a les matinades de la festa major. Fins aquí...

Es comença per prohibir judicialment que els cavalls facin sonar les esquelles als prats, es segueix sentenciant que les campanes no toquin i s’acaba prohibint autoritzacions a festivals de música. I amb la prohibició es pateix perquè no acabi esdevenint jurisprudència i se’n vagin a fer punyetes la majoria dels festival a l’aire lliure del país.

Les tensions són inherents a les ciutats, les  ciutats són un espai d’interconecció i de creuament d’activitats des d’aspectes socials, econòmics, associatius, físics, lúdics, es barregen a l’espai públic i a l’espai privat. Això és així i per tant es requereix, plantejament, planificació, execució i avaluació de les polítiques i de les activitats que fan sobre l’espai de la ciutat intentant compaginar i interseccionar en les diversos interessos i motivacions.

El permanent i creixent enfrontament entre temps d’oci-cultura-temps de lleure personal i descans han comportat un conflicte a les ciutats, conflicte que no sols no és nou sinó que te fenòmens que alguns integren com a lluites identitàries. El conflicte entès com a una batalla entre els nouvinguts (autòctons, però del país) i els residents a l’entorn de la recerca de la tranquil·litat per l’extensió del treball i la desubicació laboral ha provocat que temes que estaven arrelats a la nostra societat des d’una perspectiva d’oci, de lleure i de cultura popular avui esdevinguin font de conflicte sense que existeixen solucions màgiques. La pròpia administració municipal està moltes vegades incapacitada de trobar solucions, ni preventives ni repressives. La cultura en la resolució del conflicte com element estratègic i pedagògic ha perdut valor, davant de determinades intransigències i d’una creixent insubmissió al bé col·lectiu i a la disposició tolerant d’interpretar la ciutat com espai de bé comú i d’activitat diversificada.

Fa uns anys es publicava a Vilanova Digital, predecessor d’aquest Eix Diari, una nota anònima a l’entorn de les queixes per activitats, el seu contingut és significatiu: “Només cal mirar el tipus de gent que es queixa; no us heu fixat que tots són nouvinguts a la Geltrú?. Ho sento però la culpa de tot aquest merder la tenen aquells que venen a Vilanova a buscar el descans i no saben que Vilanova és una ciutat dinàmica i viva on la gent té ganes de sortir i passar-s’ho bé, Ja sé que és un tema recorrent però sempre és el mateix! Podeu anar a viure a la muntanya (i ara em podeu dir feixista o el que vulgueu)...”

Enfrontament doncs entre oci,lleure i /o cultura i descans.

Són els de fora uns torracollons i els d’aquí uns angelets.

Ni una cosa ni l‘altra .Hi ha d’haver la possibilitat de comptabilitzar-ho tot. 

I naturalment en la ciutat hauria de ser possible tot. Sense exclusions i amb els equilibris necessaris.    

Cal l’adequació de la tradició a les necessitats actuals perquè són elements que han de generar un nou imaginari i un nou paisatge a les ciutats que facin d’imant de la majoria de les persones que hi viuen. D’aquesta atracció n’ha de néixer un model de convivència basat en el mutu respecte però amb un escrupolós compliment de les lleis que són el fonament de la convivència i el patrimoni d’unes lluites històriques. I cal també alts nivells de comprensió del fets culturals com a fet que històricament, a les nostres contrades, es concentren al carrer.

Feta la manifestació de dissabte promoguda per les entitats de la ciutat, manifestació necessària i prou legítima,  posició clara manifestada en el manifest llegit que diu coses tant assenyades com:

La sentència del Tribunal Superior de Justícia intenta coaccionar l’Ajuntament i fer-lo còmplice de les prohibicions futures: que no s’atorguin més llicències per a fer més concerts; que no se celebri cap altre festival. I això ens sembla intolerable. Haurem de trobar el camí, plegats, per fer cas omís dels dictats del Tribunal.

La nostra tradició és singular. Entenem el teixit associatiu com una de les riqueses més importants de la nostra vila; com el principal element que dóna resposta a les necessitats i demandes socials i culturals de la ciutat.

Organització i autogestió que, en els darrers anys, ens han dut a tenir esdeveniments musicals com el mateix Nowa Reggae, el Faraday, el Vida, el Manani Rock, el Tranuita, el Tingladu, l’Ateveu... i el que encara ha d’arribar. Un panorama del tot insòlit en l’àmbit nacional al qual ens hem d’aferrar.

Respectar el dret al descans dels veïns de tota la vila no és incompatible amb una activitat musical a l’aire lliure en els mesos de bonança climàtica. A la nostra ciutat sempre hi ha hagut activitat lúdica, festiva i cultural amb la música com a element principal: a la Plaça de la Vila, la Plaça del Mercat, la Plaça de les Casernes, la Plaça de les Neus, la Plaça de les Cols, la Rambla Principal, la Plaça del Port, l’esplanada de Ribes Roges, la Masia d’en Cabanyes, la Zona Esportiva, a totes les petites places i carrers que acullen les festes dels seus barris... I també al Molí de Mar, al barri de Sant Cristòfol. També allà. Des de sempre. Amb els veïns, la mediació i la bona entesa haurien de ser els únics camins.

Fet tot això i havent-nos queixat legítimament arriba el moment de trobar solucions i deixar l’enfrontament permanent que no portaria més que frustració i esterilitat. Podem quedar-nos en atribuir la culpabilitat als veïns, sobretot si són de fora, i també podem carregar contra l’ajuntament per la pretesa tebiesa en la defensa de la cultura popular, ens podem rebolcar en la queixa però el que cal i interessa a tothom és trobar solucions, pactes, transaccions que facin possible la compatibilitat de la cultura al carrer i el descans dels veïns. I aquí els poders públics tots -des del legislatiu fins els ajuntaments passant pel judicial -, amb la participació de la societat i sobretot dels elements més actius en la difusió cultural ha de trobar aquells canvis legislatius, acords i pactes que s’han de complir lleialment que permetien els usos diversos de la ciutat.

No pot ser que un jutge digui que tot plegat és legal i en vingui un altre i sentenciï a l’inrevés.

Cal una legislació clara i que faci compatible tots els usos de la ciutat i no sigui donada a interpretacions en funció de la subjectivitat de que ha d’emetre sentència. I sobretot cal respectar allò que ha esdevingut un acte consolidat en un moment i un espai determinat.

I com diu el manifest: A la llarga, hem de lluitar per canviar la legislació, a tots els nivells, per poder permetre aquests esdeveniments. Però a curt termini no ens podem permetre el luxe de perdre cap dels nostres festivals. Així́ que: exigim solucions puntuals immediates, alhora que demanem solucions sòlides i consensuades a llarg termini.

Els poders públics, l‘Ajuntament representa tant als ciutadans que són els promotors dels festivals i altres actes culturals al carrer com representa també els presumptament afectats, per tant ha de jugar un paper d’àrbitre.

Buscant i trobant l’equilibri que possibiliti que Vilanova acabi essent una ciutat inclusiva

I el “inclusiva” és terme usat en diversos treballs sobre el municipalisme que s’entén com aquella ciutat on conviuen totes les activitats humanes i com es resolen i s’analitzen les dificultats pròpies de la vida en comú.

La ciutat “inclusiva” és el concepte contrari en la diversificació de la ciutat segons els seus usos. Les relacions entre la ciutadania i l’espai cal que es puguin realitzaren qualsevol indret de les ciutats perquè especialització comporta segmentació i a llarga desconnexió.

Pacte social per gaudir de tot a la ciutat. Cultura i oci, descans i repòs com elements d’aquest pacte necessari i possible pacte.

Cal treballar-hi sense límits per poder seguir gaudint de la creació cultural a l’espai públics i perquè la ciutat sigui també el redós del descans de qui així ho desitgi.

Difícil? potser sí. Necessari, sens dubte.