Montoro, Montoro, Don Cristóbal

La notícia sobre el que ja s’anomena el “cas” Montoro s’estén com un taca d’oli, cada cop que surt nova informació es va eixamplant la trama, es coneixen més detalls, surten més noms i empreses implicades, més sospitosos i presumptes tripijocs per evitar-se impostos.

Un cas aquest, del Montoro, que ve de lluny i curiosament en més d’una ocasió els responsables de la investigació han volgut rebaixar-la i fins i tot tancar-la en fals. Sospitosa -com a mínim estranya- sembla l’actitud de la UCO, tant activa i imaginativa en altres casos coneguts, en aquest fins i tot la fiscal que maldava per treure l’entrellat de la trama va arribar a dir que “no feien res” o així mateix  algun magistrat passant informació directament a Montoro de temes vinculats amb fraus a hisenda o en els papers compromesos del PP. Filtracions que sembla no mereixen cap mena ni de retret ni d’investigació com si s‘ha fet amb el presumpte cas de filtració del Fiscal General. País!.

Montoro jugava en una altra lliga, en una altra categoria, es movia en els ambients de corrupció “prèmium”, la “champions” de l’engany. El paradigma del conegut estafador de guants blancs. En fi que tot plegat fa ferum, mentre Montoro feia de les seves, algun dels que podien aturar-ho o simplement denunciar-ho, xiulaven tot mirant cap a un altra banda.

Vaig conèixer a Montoro en un altre moment de la vida. Coincidíem en la Comissió de Pressupostos del Congrés. Comissió, com diu el seu títol tenia com a funció de debatre l’esborrany dels Pressupostos de l’Estat, debat previ al que tindria el ple de Congrés. Però el debat en comissió, malgrat es feia amb tots els ets i uts, era pura ficció. Els portaveus ja havien pactat que s’incorporava o no i a partir d’aquí els serrells passaven a debat. Montoro exercia de portaveu del PP, intervenia en els moment del debat dels grans enunciats dels principals conceptes pressupostaris. Era un orador que es feia escoltar, no tenia massa fluïdesa però tirava d’ironia o sarcasme segons convingués, i això el feia més audible. Sempre amb formes prou educades i formalment exquisides fins i tot. En la distància curta era -deu ser encara- de tracte afable, allò que dirien els castissos “campechano” -en coneixem algun altre molt més reial-. Però vet aquí que sota aquesta aparença ara sabem que  hi havia un personatge que es va moure per l’enriquiment personal seu i dels seus i venent favors i privilegis mentre predicava i venia públicament la necessària exemplaritat en el concepte de deure fiscal.

I quan va tornar a ser ministre va passar la dalla arreu de manera despietada. Retallades antològiques i posar els municipis en situació de precarietat econòmica jugant amb el repartiment del dèficit públic.   

Al matí retallava i ens deia que havíem viscut per damunt de les nostres possibilitats i a les tardes es dedicava a augmentar els seus negocis.

Al mati perseguia fiscalment qui li plantava cara i a la tarda a cuidar els amics i coneguts amb vestits fiscals fets a mida.  

Pel matí ens alliçonava sobre les virtuts de la hisenda i a les tardes venia amb subhasta les rebaixes a les empreses.

Amb els seus tripijocs va impedir ingressos importants a la hisenda pública que podien haver alleugerit o pal·liar alguna de les seves grans retallades.

Montoro posava directament en venda el contingut de les decisions del Govern Rajoy en matèria de legislació financera i tributària, que acabaven al BOE.

I molesten, i molt, els fets i les circumstàncies com es van produir.

I cal rebutjar aquestes accions que van contra el bé comú.

Però el que segurament més molesta -almenys a nosaltres- que persones que tenien com a funció el vetllar per la correcte i equilibrada execució de la política  d’hisenda, que en el fons és la caixa comuna, la de tots, tinguin una doble cara i una doble moral. Prémer fins l’extrem als contribuents habituals amb nòmines  clares i sense subterfugis i repartit garrotades a aquells que van errar en la seva declaració i per altra banda aplicar beneficis i privilegis comprats amb tripijocs artificials i indecents a les gran empreses, sempre això sí, que primer passessin pels despatx dels socis de Montoro. Vendre lleis per afavorir als compradors amb una indecent subhasta del BOE.

I tot això havent d’escoltar les seves moralitzants dissertacions sobre la funció igualadora de la hisenda pública i la de interpel·lar a tothom a complir els seus deures fiscals.

Molt bonic tot plegat. Denoten l’actitud moral de l’individu -ja vam atenir aquí el cas Pujol, tants anys dient-nos el que havíem de fer i resulta que també tenia uns calerons ben amagats-. Tot plegat fa creure que Montoro, els seus aliats, socis i els compradors de lleis no deixen de ser impostors sense cap mena d’escrúpols. 

Veurem com acaba tot plegat. Potser ja ha prescrit, potser els poders fàctics faran que tot es vagi diluint com ja han intentat, però és il·lustratiu de que, en ocasions, qui moralitza i reclama exemplaritat juga hipòcritament amb la resta de la societat.

Caldria saber també a qui van afavorir i amb quines lleis i reclamar el retorn dels ingressos a la hisenda pública que no es van percebre per la venda dels favors.