És aquest país de revenges?

La decepció és una aclaparant pèrdua de confiança. Per als éssers pensants que diem que som, l'aparició d'evidències ens obre els ulls davant situacions que pensàvem superades. Apareixen moments que són difícils d'encaixar. Quan alguna cosa ens decep es genera en el nostre interior un dur procés que juga i trastoca la nostra bioquímica. Afecta mitjançant les emocions posant-nos en la tessitura d'haver de revisar la nostra escala de valors. Decidir novament si el que ens servia segueix servint. Ens ho preguntem perquè en el nostre interior, intuïm que les coses han canviat i que ja no són com abans d'aquest moment.

Mig segle de vida ben val un repàs del succeït i particularment de com ho hem visualitzat en el passat per entendre-ho en el present. La vida és pur canvi. És una roda de bicicleta que només se sotmet al risc d'una punxada, continuant el seu recorregut a força de pegats i una bomba d'aire. Amb això pot seguir rodant, et pot seguir portant i de fet ho fa.

En els 70 es va donar un gir il·lusionant en l'esperit d'un país que ficat en el túnel del feixisme recordava la lapidaria i testamentària frase del dictador en la qual amenaçava amb un “ho deixo tot lligat i ben lligat”. Els més joves rèiem mentre vivíem en la convicció de deslligar tots aquests nusos. Vam créixer abraçats a la nova democràcia mentre en silenci s'estandarditzaven tots els procediments d'un nou ordre social i polític. S'obrien les portes d'Europa i ens llançàvem  a mil creuades il·lusionants per ser els més avançats demòcrates del món. Mentrestant, deixaven de banda fixar-nos en el mirall dels comportaments cívics de les antigues democràcies. No ens quedem amb les maneres i els bons costums. No feia falta perquè amb la fatxenderia que caracteritza als llatins, estem segurs de no necessitar aquests recursos simplement perquè aquí anem al centre de la qüestió. Ens vam perdre en un laberint aixecant pisos de formigó i metall sobre uns fonaments de fang.

La física no et tractarà com a un fill. Si el que es fa no es fa amb seguretat es torna insegur. És una qüestió de temps. Més enllà del que facis, quan l'error està a la base, solament queden dues opcions: o un enderrocament controlat que minimitzi les conseqüències o esperar al fet que la naturalesa tiri a baix el que del terra mai va haver de pujar.

A poc a poc el somriure del passat davant la frase del dictador ens mostra que tal vegada i en el nostre error si ho va deixar tot bastant ben lligat. La nostra famosa transició política comença a treure a flotació ho podrit i corrupte ancorat a la seva essència. La quantitat de fang que va quedar empresonat en el fons i que gradual i inexorablement comença a reflotar a la superfície omplint-ho tot d'una pudor difícil de suportar. Què fem quan les paraules s'acaben? Sobre això sabem bastant perquè no som d'invertir molt temps en diàlegs que es formulen no per acordar sinó per convèncer. Feina complicada en un país de persones convençudes amb actuacions suficients i carregades amb mil pors per viure el desconegut.

No respectem a les dones com a iguals. Abusem del que ens ve de gust per la gràcia de Déu. Deixem a les mans de la divinitat allò que no estem disposats a resoldre. Esperem al fet que el veí ho faci perquè no entenem que també ho podem fer nosaltres. No ens permetem enterrar amb dignitat als nostres morts en la guerra perquè tenim molt que ocultar i un altre tant que recordar als nostres enemics el poder del vencedor sobre el vençut. Seguim utilitzant la mort com a objecte de diversió i m'és igual que sigui la de l'animal o la del matador. Al final és mort igual. Aprofitem la tecnologia de la informació per llançar l'odi contingut per calcigar a uns altres, Incivisme disfressat de tradició?... em temo que sí. A més ho fem tot amb honor en nom d'uns colors, un himne, una història i fins i tot d’una verge o un deu.

Fa unes setmanes que ens sentim amb certa pena per la decisió dels britànics en el seu BREXIT. Avui ja no ho tinc tan clar perquè veig uns polítics aquí que no miren més enllà del seu melic, perquè no tenen un projecte comú d'estat en el qual tots puguem sortir beneficiats, perquè usen la paraula com a arma llancívola d'insults, perquè entenen l'estat del benestar com el del seu propi benestar, perquè tenen un mercat comú europeu ple d’interessos i no un projecte d’Europa pels ciutadans, perquè a les festes populars la gent ha de manifestar-se perquè no s'abusi de les dones i mentrestant en molts bars d'aquest país surten “masclets” orgullosos omplint-se la boca del que li farien a les mosses. En fi, per tancar aquest núvol d'evidències, aquest país és un país de revenges que no podrà sobreposar-se a la seva malaltia fins que no se li amputin les cames i aprengui a caminar amb algun altre tipus d'extremitats. Amb una mica de sort imitant a les sargantanes quan perden la seva cua. La veritat és que tot va quedar molt bé lligat, molt més del que després de la mort de Franco alguns ens van voler fe creure. Ja no es possible modificar el sistema, s’ha de canviar des de la base.

Guanya força en els meus raonaments la necessitat d'un “ESP-EXIT” que ens permeti sortir d'aquesta cruïlla que ens mostra davant el món com un dels regnes de la sèrie Joc de Trons, on la vida i les persones valen el que val una estona de diversió. En aquest moment votaria un sí rotund per independitzar-me de tantes coses que em comencen a donar molta vergonya.