Rosa Vendrell: 'Viatjant sola per Algèria m'he sentit lliure com una papallona a qui li han crescut les ales'

Rosa Vendrell Miret (Sant Pau d’Ordal, 1963) és una dona aventurera, agosarada, inquieta, xafardera, enamoradissa i vital que ha recorregut de dalt a baix i de nord a sud Algèria, aquest immens país. Ho ha fet amb qualsevol transport públic o privat que ha tingut al seu abast.

Algèria sense pors és el primer llibre de l’autora, escrit després de diferents viatges, primer com a turista i després per compte propi. Una família algeriana l’ha adoptada simbòlicament i gràcies a aquest lligam emocional se sent una més entre les dones del país.

El proper dijous 9 de febrer del 2017, tindreu l’oportunitat d’escoltar les seves pròpies vivències en la conferència gratuïta que organitza el Campus Universitari de la Mediterrània sota el títol “Algèria sense pors. Tres etapes, un procés: turista, viatgera, algeriana”. A les 18.30 h a l’auditori de Neàpolis. 

Per anar obrint boca, li hem fet aquesta petita entrevista de 10 preguntes sobre els seus viatges a Algèria:

1. Quan va ser el teu primer viatge a Algèria i per què?

Després d'aterrar a Egipte el 1990 vaig tenir un xoc emocional. Vaig descobrir un nou món i em va captivar: gent, olors, paisatges, músiques, etc. Després, vaig seguir viatjant a països com Turquia, el Marroc o Tuníssia i em faltava Algèria. Però mai trobava cap persona amb qui anar-hi. Vaig dir prou i em vaig apuntar a una agència de viatges per anar de vacances a Djanet, al desert d'Algèria i visitar el Tassili n'Ajjers, el museu de pintures rupestres a l'aire lliure més gran del món.

2. Des de llavors, quants cops més hi has estat? Per quin motiu hi has tornat?

Hi he viatjat catorze vegades de nord a sud i d'est a oest, la majoria pel meu compte. He conviscut amb unes 25 famílies. Viatjar és una addicció i Algèria és un país tan ric culturalment i paisagísticament... Mai te l'acabes. La gent està contenta i t'acull a casa seva quan veu que has anat als seu país amb la única intenció de conèixer la gent que hi viu.

3. Algèria és un país que, tot i ser geogràficament proper, és encara molt desconegut per la majoria de viatgers. Quina creus que n’és la causa?

La capital, Alger, és a menys d'una hora d'avió de Barcelona. L'avió va ple cada dia de professionals de la construcció, informàtica, sanitat, empreses gasístiques, d'aigües o petrolíferes que senten com un "càstig" aquest destí, però l'accepten perquè compensa econòmicament, o perquè no els queda altre remei. Com a turista, la gent viatjava a Algèria als anys 70 i 80 però després dels anys 90, la "década negra", va deixar de fer-ho perquè era perillós. Ha quedat aquesta imatge en l'imaginari col·lectiu. Ni les agències ofereixen packs de viatges ni la gent demana aquests circuits a les agències. Amb les meves xerrades audiovisuals i el llibre Algèria sense pors intento encomanar les ganes de descobrir aquesta gent tan oberta, alegre i aventurera que lluita pel laïcisme al seu país i perquè la religió formi part, només, de la vida privada. Liberté toujours, com llegia en una umbrel·la a la platja de Tipasa.

4. Quines pors i prejudicis tenen els viatgers cap a Algèria? Com creus que els poden superar?

La gent té pors, en general, i sense concreció. Massa pors infundades. Desconfiança, recels, estereotips, etc. Per això vaig titular el meu llibre de viatges Algèria sense pors. Les pors es superen enfrontant-hi i el millor que es pot fer és agafar l'avió i el vaixell, passejar-se per Alger, Tiaza, Oran o Constantina, i quan veus que et sents com a casa, penses: Ostres, per què he trigat tant?

5. Quin ha estat el major aprenentatge en els teus viatges a Algèria?

El millor aprenentage? Viure amb il·lusió la incertesa de cada moment i experimentar que si no fas una cosa prevista, no passa res. Ja la faràs un altre dia. Una de molt pràctica: els espais polivalents a les cases, on de nit s'hi dorm i de dia s'hi fa la vida. També he après que per fer una festa no calen grans mitjans: al desert, amb els bidons buits d'aigua com a instruments de percussió, els tuaregs animen una vetllada on la gent ballem i cantem sense complexos, i les dones algerianes als casaments canten hores i hores amb una darbuka amb un repertori que ja voldríem nosaltres.

6. A Algèria segur que t’has trobat en algun situació complicada. Ens podries explicar algun moment de superació personal en algun dels teus viatges?

Les úniques situacions complicades que he viscut és no saber on dormiria alguna nit, pensar que em segrestarien en un taxi col·lectiu a les tantes de la matinada (cabòries infundades) o patir per les ampolles de vi de regal que duia a la maleta, per si me les requisaven a l'aeroport! Res més. Però si voleu, me'n puc inventar alguna de més greu. Hahaha! L'estiu del 2008 vaig fer una aposta amb mi mateixa: si aconseguia fer un multiviatge al Margib i Països Àrabs sense entrebancs ni situacions perilloses, mai més tindria por de res. Itinerari: Barcelona-Alger-Damasc-Beirut-Damasc-Alger-Barcelona. Tot autoorganitzat: visats, avions, estades. Prova superada!! Cap entrebanc remarcable.

7. Molts dels teus viatges al país africà els has fet pel teu propi compte. Quin seria el millor consell que podries donar a les dones que viatgen soles?

A la gent que viatja sola li recordaria que només viatges sola en el moment de sortir de casa. Després, si vols, et relaciones amb gent oberta com tu. Viatjant sola es coneix molta més gent perquè despertes curiositat i pateixen per si necessites alguna cosa. Costa de creure, però viatjant sola per Algèria m'he sentit lliure com una papallona a qui li han crescut les ales! A la gent de països de cultura musulmana se'ls fa estrany una persona viatjant sola, i més una dona, però no passa res. De vegades he pensat penjar-me un cartell que digui: vull estar sola una estona!! El concepte d'individualitat els hi resulta aliè.

8. Ens podries explicar el pitjor i el millor moment que has viscut a Algèria? 

El pitjor moment és quan l'avió s'enlaira i torno a casa, sense una data de tornada. El millor? Viure l'alegria de la gent al carrer, families senceres, de dia i de nit, en els actes del PANAF 2009, Festival de Cultura Africana. La gent va reconquerir carrers i places, sense pors, desafiant "els barbuts" com diuen allà.

9. Una família de la localitat de Laarba t’ha adoptat “simbòlicament”. Ens podries explicar com va sorgir aquesta relació i com ha evolucionat fins a establir aquest lligam emocional?

Larbaa és una ciutat de vuitanta-mil habitants, a trenta kilòmetres de la capital. En la dècada negra formava part de l'anomenat "triangle de la mort". Això ho vaig saber després de viure-hi onze dies a casa de la familia d'un algerià resident a València, l'Amido. El vaig conèixer la primera vegada que vaig visitar Alger. Allà a Larbaa sóc la germana, la filla, la tieta, la amiga, la viatgera que va i ve pel país però sempre torna a Larbaa. Sóc la coartada perquè les dones de la família surtin més de casa a llocs com la platja, el parc d'atraccions, un concert, etc. Warda, Warda, diga-li al Mustafà que vols anar a tal lloc...!! La mare i tres fills han estat al meu poble, Sant Pau d'Ordal. Gràcies a l'skype ens connectem sovint amb la Dudja, la Houria, la Chahinez, La Duaà, el Rafik, la Yasmine, el Brahim, el Mustafà. Riem i riem i em pregunten: quan tornaràs Warda (Rosa en àrab)!

10. Si t’haguessis de quedar amb algun lloc dels que has estat a Algèria, quin seria?

Dos llocs: Tipaza, a la costa Mediterrània, i qualsevol racó del desert de Djanet o Tamanraset.

Recordeu: El proper dijous 9 de febrer del 2017, tindreu l’oportunitat d’escoltar les seves pròpies vivències en la conferència gratuïta que organitza el Campus Universitari de la Mediterrània sota el títol “Algèria sense pors. Tres etapes, un procés: turista, viatgera, algeriana”. A les 18.30 h a l’auditori de Neàpolis.