Literatura

La primera pedra de Krzysztof Charamsa

Teresa Costa-Gramunt 27-02-2017 16:43 Lectures 1664
Coberta de 'La primera pedra'. Eix

Coberta de 'La primera pedra'. Eix

En el cim de la seva carrera eclesiàstica com a teòleg a la cúria vaticana, treballant a la Congregació per a la doctrina de la fe, l’antiga Inquisició,  Krzysztof Charamsa (Gdynia, Polònia, 1972), filòsof, teòleg, escriptor i poeta, l’octubre de 2015 va decidir fer pública la seva homosexualitat. Anys de dolor per la negació de la seva identitat profunda havien quedat enrere. Aquest camí fins arribar al seu alliberament l’explica amb total honestedat a La primera pedra (Editorial Gregal). Montserrat Gallart i Sanfeliu ha donat veu catalana a l’original escrit en italià.

Aquest llibre testimonial del que en podríem dir la història d’una ànima en un aspecte tan humà com és el de l’orientació sexual de les persones, es constitueix en un acte d’afirmació no només individual sinó també genèric d’una realitat que ateny tot un col.lectiu: l’homosexualitat és un fet per a tantes persones que negar-la, reprimir-la o castrar-la ha provocat i provoca encara molt de sofriment, sentiment de culpa, marginació, menyspreu, odi, homofòbia.

A les pàgines de La primera pedra, pedra simbòlica fundacional d’una vida nova per a Krzysztof Charamsa, trobem un relat escrit per un home cristià, de fe profunda, que denuncia amb dolor i amb rebel.lia la hiprocresia de l’Església catòlica, la seva estimada Església que en el mateix moment de fer pública la seva naturalesa autèntica va foragitar ipso facto. En el seu testimoni, Charamsa explica fins a quin punt un homosexual és considerat per l’Església no només un malalt, o un pervertit, sinó també un leprós, algú de qui només es pot tenir rebuig o compassió en el millor dels casos.

Un lector sensible, una lectora informada, només pot pensar, i sentir, que l’Església porta un gran retard en el coneixement de les ciències més modernes, però també de l’aplicació dels drets humans. Una Església així no sembla que pugui exercir de guia universal de la humanitat, com pretén. És per aquesta raó que l’Església ha anat perdent credibilitat i ha foragitat dels temples tanta gent que en la seva bona fe es mou pel sentit comú i té en compte els drets i bondat de les persones. 

En el seu llibre a mig camí entre l’assaig i la confessió, Krzysztof Charamsa afirma que el clero catòlic, homòfob (i misogin, caldria afegir) fins al moll de l’os, està format en bona mesura per homosexuals. Una observació atenta ens fa veure que aquesta afirmació no és exagerada, ans al contrari, com no és exagerada l’obsessió pel sexe que hem vist en alguns sacerdots, homes obligats al celibat. No hauríem d’anar gaire lluny en la nostra memòria personal, i sense que això ens hagi fet perdre la fe, alguns de nosaltres la mantenim, per recordar les preguntes indiscretes, i sovint incomprensibles en una persona de pocs anys, dels capellans que ens confessaven en els nostres anys joves. La repressió sexual ha estat un instrument no només eficaç per crear inseguretat en les persones sinó per dominar-les en la seva intimitat. Qui domina la consciència de les persones té poder sobre elles i corre el risc d’exercir-lo no sempre correctament. No és això el que diu l’Evangeli quan afirma que la veritat ens farà lliures. I aquí és on topa el missatge cristià amb la prèdica de l’Església institució, cal dir, ja que Església ho som la comunitat dels cristians.

Els temps estan canviant, com diu Bob Dylan en la seva ja vella cançó. L’Església és cada vegada més a l’interior de l’individu, cada vegada més el locus del sagrat es dóna entre la persona i el seu Déu, sense mediació. Hi ha un camí cap a l’autenticitat, en tot això. Però desplaça la intermediació, el paper que ha fet secularment l’Església institució. Si aquest paper, amb les naturals deficiències, s’hagués fet amb cos i ànima amb un amor que nodreix, que fa créixer, no amb una presència que constreny, ofega o denigra (com en el cas dels homosexuals i les dones, per exemple), potser la crisi de l’Església actual no seria tan profunda. Les dones i homes d’avui dia no podem viure, sentir i pensar ni tan sols com els nostres pares. L’Església no pot romandre per darrere dels seus fidels sinó en paral.lel.   

En els capítols del seu llibre, Charamsa parla del que sent i del que coneix dins l’Església que ell ha viscut. Ha vist sofriment i tristesa profunda en sacerdots que amaguen la seva condició d’homosexuals, i l’homofòbia com a defensa a vegades els genera, així com una homofòbia generalitzada, imposada pel que Charamsa en diu heterodictadura (la qual, sigui dit de pas, també ens toca de ple a les dones). No deixa d’esmentar que aquesta homofòbia i el celibat imposat, per desgràcia i per vergonya, ha estat, i continua sent, llavor de conductes pedòfiles i altres abusos de naturalesa sexual.

El mateix dia que Charamsa va sortir de l’armari on va romandre tancat tant de temps, va escriure una carta al papa Francesc que podem llegir al final del seu llibre. El papa Francesc, que ja des de la tria del nom ha generat esperances en molts fidels, les genera encara, tot i que aquests poden apreciar que els seus passos per renovar l’Església, construir l’Església del futur que és l’Església del present, topen amb un mur que toca el cel. Charamsa, que en la seva veritat més profunda finalment ha trobat aquella llibertat que li fa viure amb serenitat una vida afectiva plena, demana a l’Església d’admetre com a realitat i amb el respecte degut, l’orientació sexual de les persones. Una primera pedra en una Església que no pot negar una part d’ella mateixa. Una primera pedra en una Església que encarni els seus propis principis, les virtuts que va predicar Jesús. En la seva qualitat humana, no va fer diferències en el seu manament de l’amor.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

El PSOE (122) guanya les eleccions i suma amb Cs (57) o amb Podem (42) i independentistes

ELECCIONS GENERALS. Després dels resultats del 28-A, quin pacte de govern prefereixes al Congrés?

PSOE + Podem + independentistes
PSOE + Ciutadans