Ensenyament

Adoctrinaments. Una aportació desinteressada per a la comissió d’estudi

Alumnes a una escola. Mar Martí

Alumnes a una escola. Mar Martí

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

El tractament de la història d’alguns llibres de text comporta un adoctrinament en l’independentisme per als pobres nens i nenes catalans. Això és el que denuncien alguns professors i se’n fan ressò els polítics que hi han vist un filó de twitters. Podria ser que els alumnes catalans estiguessin patint un rentat de cervell? Alerta. No és una qüestió que puguem bandejar sense més ni més. Sembla poc probable, però val la pena mirar-ho pel perill potencial que comporta. La Alta Inspección de l’Estat en farà un informe i en sortirà, amb tota probabilitat, un conjunt d’obvietats.

Si som rigorosos, adoctrinar significa instruir algú en alguna cosa, o bé, en segona accepció, fer entrar algú en certes opinions. Instruir no és un verb gaire sospitós. Instruïm els alumnes en les matemàtiques i ningú no se’n queixa. El tema de fer entrar algú en certes opinions és més problemàtic. Clar; què passa si aquestes opinions no m’agraden? Què passa si a l’escola ensenyen la igualtat entre els dos sexes i jo sóc un masclista cerveser? O si el professor de naturals  afirma que la terra és esfèrica i jo veig clarament que és plana? O que la poesia és una meravella de la llengua i jo crec poder demostrar que només és una mariconada pedant? Distingim casos: hi ha qüestions que són opinables i n’hi ha que no. Per exemple, l’esfericitat de la terra no és matèria d’opinió, és així, és demostrable fàcilment. L’adoctrinament seria ben vist en aquests temes excepte si ets professor de grups radicals nord-americans que sostenen teories basades en llibres sagrats. Aquí podries tenir problemes però, sens dubte, no serien els més greus.

De les qüestions opinables, n’hi ha que generen un ampli consens en la societat i n’hi ha que no; n’hi ha que fins i tot crispen els ciutadans en un sí o un no rotunds. Si el tema és un lloc comú, un pensament políticament correcte, llavors l’adoctrinament es practica sense miraments, amb tota la intensitat i la dedicació. Avui dia és correcte adoctrinar els alumnes en la idea que és necessari ser emprenedor, no n’hi ha prou amb ser responsable, digne de confiança i competent, tot i que ben pensat resulta discutible que l’emprenedoria sigui un valor per tots els individus. Els mengem el cap amb el mantra que si estudien treballaran, tot i que tots sabem que els títols no generen llocs de treball ni tampoc acceleren l’economia. És un adoctrinament convenient i compartit. Una idea prefixada, encara que sigui falsa, és introduïda a les ments dels nois i noies sense crítica, sense activar cap antivirus ni tallafocs. Això sí que m’espanta.

I, finalment, les qüestions opinables sobre les quals no hi ha un acord social. Per exemple, el dret a l’eutanàsia, a putejar toros en espais públics o l’espanyolitat de Catalunya. Algú pot dir-me com tractar la història de Catalunya sense adoctrinar? O la història d’Espanya? És adoctrinament dir que Catalunya neix amb Guifré el Pilós? O que les tropes franquistes van envair Catalunya, van bombardejar poblacions civils i van derrocar un govern legítim? Efectivament. Ho és. Però és que dir que Catalunya té una capital, Barcelona, i una altra més important que és Madrid també és adoctrinar. Dir a classe que Isabel i Ferran mantenen els regnes independents és adoctrinament en la mateixa mesura que dir que forgen la unitat d’Espanya. Tot és adoctrinament. No existeix la història neutra. No hi ha una història objectiva. Ja sento a l’espavilat de la classe: “Sí, expliquem només els fets!” Quins fets? Què és un fet històric i què no ho és? En la mateixa selecció ja hi ha un posicionament, i si hi ha un posicionament, hi haurà un adoctrinament. És intrínsec a la matèria. La història no consisteix en l’exposició d’uns fets, sinó en la construcció d’un relat que interpreta aquests fets. I les interpretacions són múltiples com els punts de vista i les perspectives de cadascú.

Personalment, agrairia que els alumnes catalans i espanyols poguessin llegir tranquil·lament els manuals adoctrinadors de dretes i d’esquerres, liberals o anticapitalistes, constitucionalistes o independentistes i ser capaços de veure de quin  peu calça l’autor. Se’n diu capacitat crítica i és un dels objectius redactats i aprovats per totes les lleis educatives del país i les seves reformes des de fa cinquanta anys. M’agradaria que malgrat les opinions dels seus llibres i professors, dels tertulians de la ràdio i de la televisió, tot i la pressió de l’opinió pública, fossin capaços de fer-se una idea pròpia i raonada sobre les qüestions del seu temps, exposar-la amb tranquil·litat i arguments sòlids i respectar les persones que opinessin de forma diferent. De veritat que qualsevol debat sobre aquesta qüestió em semblarà molt més interessant que no pas discutir sobre si la història adoctrina. Clar que adoctrina! Què voleu que faci si no! Si va néixer amb aquesta missió!

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local