Model econòmic

Tres tendències globals que podem aprofitar a VNG

Xavier Canalis 05-07-2017 11:12 Lectures 2408
La Rambla Principal i el carrer Caputxins tindria un “Walk Score 100”. Eix

La Rambla Principal i el carrer Caputxins tindria un “Walk Score 100”. Eix

Quan ens trobem a l’any 2017, ni la ciutadania ni els partis polítics han pogut donar una resposta satisfactòria a una pregunta que fa temps ens persegueix: Quin model econòmic volem per a la Vilanova i la Geltrú del segle XXI?

S’han dut a terme plans estratègics, múltiples debats… Però a hores d’ara em sembla que els desitjos i les idees van per una banda (hauríem de ser una “ciutat del coneixement” amb indústries “‘d’alt valor afegit”) mentre les dinàmiques del mercat ens estan imposant ara mateix una altra realitat: la d’una Vilanova i la Geltrú ciutat-dormitori per a milers de treballadors i cada vegada més orientada als serveis, per tant amb predomini del comerç, la construcció i a poc a poc, el turisme.

Això ho sap tothom però vull recordar aquesta realitat perquè de vegades, quan somiem en el futur, deixem de tocar de peus a terra. Somiar surt gratis. Allò que resulta car, però, és despertar-s’hi.

Un cop feta aquesta petita introducció, voldria exposar-vos tres tendències globals que em sembla podríem aprofitar a nivell local, a Vilanova i la Geltrú, en la recerca d’aquest model de ciutat per al segle XXI. Es tracta de tres conceptes que he tingut l’oportunitat d’escoltar durant els darrers dies, explicats per grans experts, mentre assistia a diferents jornades i conferències.

Primera tendència: nou paradigma de mobilitat

El món passarà dels 1.000 milions als 2.000 milions de turistes internacionals “amb una relativa facilitat”, segons ens va explicar José Antonio Donaire, geògraf, professor de Turisme a la Universitat de Girona, durant una recent trobada amb el sector turístic de Vilanova i la Geltrú.

Aquest creixement es produirà com a conseqüència d’un nou “paradigma de mobilitat”: l’any passat va haver-hi 3.500 milions de passatgers d’avió i cada vegada més és un fet habitual viatjar per vacances, feina, estudi, visitar amics i familiars, etc.

Per tant, en el futur creixeran molts els viatges vinculats a l’oci, però també els lligats a la feina o a motius personals. I atenció, perquè a l’any 2030 hi haurà tants viatgers per motius de feina i personals com per vacances.

“Això trenca la idea clàssica que teníem del turisme, l’està dinamitant”, apuntava el professor Donaire.

I això vol dir, per exemple, que els organismes de promoció econòmica i turística d’una ciutat han de pensar i actuar de manera diferent -molt més integral- per captar inversions i viatgers de negocis, de comerç, estudiants… I turistes és clar. No importa la persona, sinó el motiu. Hem de repensar, per tant, el model clàssic de turisme i també els models tradicionals de promocionar les ciutats.

Segona tendència: Cal fer el mateix, però millor 

Un altre fenomen global que em crida l’atenció és com milers de diferents territoris i ciutats arreu del món tracten de “reinventar-se”. Aquesta aposta, però, és un xic complicada, sobre tot si allò que pretenem és un canvi radical de model econòmic.

Fa uns dies, durant una jornada de debat organitzada a Sitges precisament per “repensar” el seu model turístic, vam tenir l’oportunitat d’escoltar l’economista Miquel Puig.

“L’experiència ens demostra, una i altra vegada, que canviar el model econòmic d’un territori no és fàcil. Quan vaig ser director general d’Indústria de la Generalitat de Catalunya vaig fer una visita al País Basc, on estaven patint les deslocalitzacions de la siderúrgia”, ens va explicar Miquel Puig.

I allà, per a la seva sorpresa, Miquel Puig va constatar que la societat basca -en comptes d’anar a buscar altres tipus d’indústries o activitats econòmiques substitutives- va voler continuar apostant per la siderúrgia.  Això sí: fent fortes inversions en investigació i desevolupament per fer una siderúrgia més competitiva. I aquella visió estratègica va donar els seus fruits. Avui la indústria siderúrgica basca és el tercer productor d’acer de forn elèctric de la UE.

Quina seria la lliçó? En el cas de Sitges, que aquesta localitat haurà de continuar apostant pel turisme, però millor.

I en el cas de Vilanova i la Geltrú? A aquestes alçades de la pel.lícula, podríem intentar recuperar la indústria que hem anat perdent durant les darreres dècades? Encara estem a temps? Quines inversions serien necessàries? Tenim un pla de reindustrialització sobre la taula?

És molt difícil que la indústria torni a ser l’activitat econòmica número 1 a Vilanova i la Geltrú. Moltes coses haurien de canviar al món. Però sí podem fer les coses millor (per exemple, a nivell urbanístic, prestació de serveis per a les fàbriques, formació dels treballadors, etc), per mantenir la indústria que ens queda, oi?

I en qualsevol cas ens caldrà respondre a una pregunta cabdal: Exactament què sabem fer ara i com ho podem fer millor?

Jo ha he arribat a la meva conclusió: la principal activitat econòmica que sabem fer a la Vilanova i la Geltrú del segle XXI és tot allò relacionat amb els serveis, en el sentit més ampli de la paraula: comerç, hostaleria, noves tecnologies, banca, despatxos professionals (advocats, arquitectes, enginyers, gestories…) atenció mèdica, administració dels afers públics, etc.

Tercera tendència: Les ciutats de dimensions humanes

Arribem a la tercera tendència global que ens permetria ser optimistes respecte al futur de Vilanova i la Geltrú... Si aprenem a fer les coses millor.

I és que bona part de les possibilitats d’una ciutat per atreure visitants i inversions està relacionada amb el concepte “walk ability”. És a dir: la capacitat d’un lloc per ser caminat, segons ens va explicar Salvador Anton Clavé, catedràtic de Geografia i director del Parc Tecnològic Científic del Turisme de Catalunya, durant una conferència al Col.legi d’Economistes.

Salvador Anton ha passat el darrer any com a professor convidat a la Washington University, participant en un programa d’investigació sobre grans ciutats i dinàmiques turístiques.

Salvador Anton va poder treballar a fons, per exemple, amb dades molt precises com l’anomenat “Walk Score”, un sistema de puntuacions que es fa servir sobre tot el sector immobiliari.

Aquest índex estableix si un àrea determinada d’una ciutat queda molt apartada del centre i necessites el cotxe pràcticament per a tot (valor 0) o si es un “paradís per recórrer a peu”, perquè tot (oci, serveis, comerç, etc) ho trobes a mà (valor 100).

En aquest sentit, es pot comprovar com determinats llocs són molt més atractius que d’altres no només per atreure visitants sinó també per captar inversions: hotels, oficines, comerços, etc.

A Vilanova i la Geltrú, probablement la zona delimitada per la Rambla Principal i el carrer Caputxins tindria un “Walk Score 100”. La idea, però, és que determinades àrees d’una ciutat -encara que estiguin allunyades del centre- poden tenir una bona puntuació (i per tant atreure visitants i inversions) si desenvolupen els seus propis serveis i posen en valor llocs d’interès.

Sempre s’ha dit que Vilanova i la Geltrú és una ciutat mediterrània de dimensions humanes. Potser la resposta a quin model econòmic volem per al segle XXI la trobarem en la nostra pròpia manera de ser, de relacionar-nos i compartir l’espai.

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

Bloc d'economia

Xavier Canalis

Xavier Canalis

No tan avorrit com sembla

Dret a vot

Als demòcrates que votareu NO

Dani Gàmez

Vull donar les gràcies a totes les persones que votareu, i que votareu que no. I us vull donar les gràcies perquè vosaltres també lluitareu contra el sistema establert

ENQUESTA WEB

El Parlament ha iniciat el tràmit per portar a la Mesa del Congrés dels Diputats la despenalització de l'eutanàsia i l'ajuda al suïcidi.

Ets partidari de la despenalització de l'eutanàsia?


No