Coaching

El poder d’adaptar-se a temps

Ciprià Pernas Fidalgo 16-07-2017 15:27 Lectures 288

No és el mateix menjar sense sal que utilitzar tots el recursos culinaris imaginables per construir aquest plat que ens fa experimentar sensacions inesperades des de l'olfacte a la boca. Tampoc ho és fantasiar en somnis amb els desitjos ocults i inconfessables de cadascun. La manera en la qual cadascú canalitzi aquestes vivències és lícit fins a on arriben els límits de la teva llibertat i comencen els de qualsevol altre. Ser considerat des de l'escrupolós respecte de l'aliè. Això que es resumeix en una frase molt curta té un tortuós i complicat desenvolupament en la vida real. El principal escull radica en la creença de cadascú per intervenir en el que creu seu i que en realitat no li pertany. Gens fàcil, és veritat per sobre de tot som éssers socials dissociats d’alguna manera de la societat. Quan aquesta matèria es complica la millor sortida sempre resulta apartar-se. És la tècnica del corredor a Sant Fermí: Coneix les seves possibilitats en cada carrera, valora l'entorn del dia en el qual corre, les seves pròpies condicions físiques i emocionals, el temps que fa, si plou o fa sol. Tria el seu tram a córrer, millora la seva tècnica de carrera, es col·loca en posició i el millor de tot, es retira en el moment adequat. No fer-ho així representa un risc inassumible que de prendre's li abocaria gairebé al suïcidi propi i fins i tot al d'aquells que per les coses de la vida poguessin trobar-se en la seva trajectòria de carrera. Per aquest motiu en els butlletins de lesions de cada jornada de bous a Sant Fermí la major part dels ferits posseeixin un passaport estranger xopat en vi, calimotxo, desconeixement i inconsciència.

D'altra banda, en la vida, ens trobem amb massa subjectes que viuen en la creença que apartar-se és renunciar, abandonar sortint derrotat i per tant ser un perdedor. En el fons són uns innocents que sostenen la bandera del general Custer, aquell que va morir amb les botes posades regalant l'única cosa que posseïa, la seva vida per a l'interès poc clar dels quals mai es posen en primera línia. Una realitat que unida a la seva vanitat va apostar a perdre la vida pròpia i l'aliena d'uns centenars més de soldats convertits en nombres amb opinions diferents a la seva en el que concerneix a l'instint de supervivència. Pels quals poden explicar-ho hi ha un plus considerable en la possibilitat de ser manats per un covard i és el fet d'estar vius. Té això valor pels quals perden coses en les històries alienes? Respon-te tu mateix. 

Aquestes reflexions tendeixen a aconseguir-se quan ja hem perdut la partida i no es pot tornar a la casella de sortida. Una altra vegada el límit en el propi i l'aliè que actua com el major detonant del conflicte entre nosaltres.

Apartar-se resulta la millor opció perquè ens trasllada a una posició en el tauler en la qual es pot continuar la partida. Un lloc en el qual l'experiència sobre el viscut (i molt més quan de límits es tracta) aporta un plus per millorar la nostra participació a la vida. Durant l'experiència s'acumulen sal i espècies que aporten emoció. Sense ella, la línia de la carretera pot provocar avorriment i somnolència. La vida requereix de discontinuïtat perquè el que aprenem es fixi i ens serveixi. No existeix una altra forma de fer-ho millor que recapacitant sobre les opcions que prenem. Molt més quan la decisió toca d'una forma o una altra als altres que és el que sempre succeeix.

Podem optar per ser ermitans en un confí del món deixant erm l'après per falta de compartir. Cal viure sí, el propi i no l'aliè. També cal donar l'oportunitat als altres perquè triïn o no l'essència del teu. La relativitat d'apartar-se és la humilitat d'oferir recursos perquè siguin presos en compte o no. Ni tot serveix a tots, ni gens serveix a ningú.

Mentre algú està decidint que fer sobre això, cadascú ha de posar la sal i alguna cosa més que li permetin emocionar-se per despertar a una nova oportunitat en un nou dia. Els bous seguiran perseguint-te més enllà del moment d'entonar el adéu amb el “pobre de mi”. Sempre es tracta de bregar més enllà de amb què o amb qui ho facis.

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

Les paraules no són innocents

Ciprià Pernas i Fidalgo

Ciprià Pernas i Fidalgo

Tot assoliment comença amb la decisió d'intentar-ho

http://cipripernascoach.blogspot.com.es/

Dret a vot

Als demòcrates que votareu NO

Dani Gàmez

Vull donar les gràcies a totes les persones que votareu, i que votareu que no. I us vull donar les gràcies perquè vosaltres també lluitareu contra el sistema establert

ENQUESTA WEB

El Parlament ha iniciat el tràmit per portar a la Mesa del Congrés dels Diputats la despenalització de l'eutanàsia i l'ajuda al suïcidi.

Ets partidari de la despenalització de l'eutanàsia?


No