Literatura

Històries de Pequín

Teresa Costa-Gramunt 14-08-2017 13:49 Lectures 552
Coberta de 'Històries de Pequín'. Eix

Coberta de 'Històries de Pequín'. Eix

Sentim fascinació per Orient, ja des de Marco Polo i la ruta de la seda. I ens sentim captivats per la Xina d’una manera especial: gairebé quatre mil anys d’història i de cultura no són poca cosa. De la Xina han arribat a Occident grans invents, filosofies diverses, expressions artístiques i poesia de la més sensible i refinada com la de l’època Ming. D’infants vam llegir fantàstics contes xinesos, d’adolescents ens van atraure les novel·les de la Premi Nobel de Literatura 1938, Pearl S. Buck, com Vent de l’Est, vent de l’Oest o La mare. La història de la Xina clàssica l’hem coneguda de mans de Dolors Folch al seu llibre de referència, La construcció de Xina. Històries de la Xina actual les podem llegir al recull de contes Noi d’or, noia maragda, de l’escriptora Yiyun Li. Els horrors de la Revolució Cultural (només a Pequín es van liquidar cinc-centes mil persones), els hem llegit a Balzac i la petita modista xinesa, de l’escriptor i cineasta Dai Sijie.

Bastants anys abans havíem llegit amb curiositat Escritoras chinas, una publicació d’Icaria que reunia vuit escriptores xineses. Va ser a través de la lectura d’aquestes narracions que vam tenir notícia propera del que havia significat la Revolució Cultural que, en realitat, va ser una revolució contra la cultura. Científics, professors, escriptors, artistes plàstics, músics i altra gent amb sensibilitat cultural van patir represàlies i tortures, van ser morts o enviats a camps de reeducació en l’esperit de la Xina comunista. L’únic llibre que es podia llegir, i era obligat llegir i recitar en veu alta cada vegada que un Soldat Roig ho requeria!, era el que es va fer famós Llibre vermell de Mao Zedong. Els estudiants de la promoció del 1966 havien sortit descontrolats per tot el país i havien embogit destruint art, llibres i persones. Al final de la Revolució Cultural, el 1975, ells i els seus successors havien acabat creient que qualsevol persona nascuda a la Xina precomunista no tenia possibilitats de ser reeducada i, senzillament, calia eliminar-la, diu un dels personatges d’Històries de Pequín.

La Revolució Cultural va començar en la ment de Mao, i vet aquí les dades: el 25 de maig de 1966, a la Universitat de Peita, de Pequín, va ser penjat al Tatzipao (periòdic mural) un text de Mao Zedong –es diu que cal·ligrafiat per ell mateix- on es convocava a una acció revolucionària en el camp cultural. Aquesta època criminal, cal dir, va durar nou foscos anys, i no hem d’oblidar que la Xina encara és una dictadura. El sofriment, la mortaldat i la repressió de tot el que fes olor de l’antic règim ha servit d’alguna cosa? Ha canviat res de fonamental, a la Xina, a part d’un singular règim dictatorial que d’uns anys cap aquí s’ha empeltat d’una economia de mercat d’allò més salvatge? A dir dels qui en poden tenir memòria, s’han llençat al contaminat riu Groc quatre mil anys d’una de les civilitzacions més cultes que ha donat la humanitat. La Xina que veuen els turistes és una mica de cartró pedra, ja que només s’han conservat alguns monuments per ser visitats. Tot i que mai no se sap. Malgrat aquesta catàstrofe irreparable, potser algun dia la Xina cultivada i resplendent renaixerà de les seves cendres.

Per tenir notícia de la Xina d’abans de la Revolució, hem pogut llegir les esplèndides novel·les de l’escriptor xinès Bao Jin, publicades pel Cercle de Viena en les impecables traduccions del xinès per part d’Eulàlia Jardí. Afegint-se a aquesta immersió humana i cultural en la Xina del 1946 fins al 1950 (la República Popular Xina va ser proclamada el 1949), ara s’acaba de publicar Històries de Pequín, de David Kidd (El Cercle de Viena), en l’excel·lent traducció de Francesc Parcerisas.

Com en les novel·les de Bao Jin (escriptor de caire autobiogràfic i fill d’una família aristòcrata), David Kidd ens introdueix al cor mateix d’una noble nissaga de Pequín: els Yu. En el relat de Kidd per capítols s’hi conten fets reals: un jove estudiant nord-americà que sap xinès viatja amb una beca a la Xina el 1946 i es casa amb una de les filles del vell senyor Yu, que a l’inici de les Històries de Pequín agonitza per sort seva, ja que es lliurarà de veure la decadència, pobresa i progressiva humiliació que patirà la seva àmplia família que ens aquests moments, com és costum, viu en una casa immensa on conviuen diverses generacions. La vida en aquella casa amb un bell jardí, construïda quatre-cents anys enrere, s’extingirà en pocs mesos com el llum d’una llàntia que s’apaga per manca d’oli. Fa mal al cor, aquest desenllaç, producte de la barbàrie, encara que no és nou, en les històries de la humanitat, que la barbàrie guanyi la civilització.

Especial rellevància té l’últim capítol d’Històries de Pequín, quan el seu autor, que en les seves narracions es mostra un escriptor de nivell, torna a la Xina l’agost de 1981, trenta-un anys després d’haver-ne sortit. En aquest moment, David Kidd, separat de la seva dona –ell viu al Japó i ella als Estats Units, on és una científica molt respectada a la NASA-, es disposa a visitar la seva antiga família xinesa. En aquest capítol, de bellesa crua, descarnada, s’hi explica el que queda: l’elegància espiritual d’aquesta família ara en la més pura indigència (el lector, la lectora, sospita que el nou ordre s’hi ha rabejat de valent). Tot i la pobresa infinita, en el frugal sopar de comiat la família li ofereix un regal: Em volien recordar que encara eren la família Yu, gent cultivada per a qui encara importaven els costums antics, i se sentien honrats que jo els hagués volgut visitar després de tants anys i venint de tan lluny. Vaig alçar uns dels gerros i vaig descobrir que el seu motiu, executat en esmalt blanc, marró i rosa, eren flors de prunera sobre un fons de neu que simbolitzaven, com han fet sempre en l’art xinès, la voluntat indestructible de sobreviure a les adversitats.

Com sigui, la noblesa espiritual de la família Yu ha sobreviscut en aquesta pura meravella que és Històries de Pequín, de David Kidd. Històries de Pequín és un regal per als amants de la bona literatura i de tot allò que mai no s’hauria de perdre: les bones maneres, el sentiment de gratitud i el coneixement del significat dels símbols, cada cultura els seus.

Sembla incomprensible que els propis xinesos hagin volgut eliminar de l’imaginari dels propis xinesos les formes creades per una de les cultures més exquisides del món. Així, en aquest llibre de lectura recomanable, diu un dels protagonistes: Jo em dedico a estudiar la història. El que va passar aquí no ha passat mai enlloc.

Llevat que un mandatari, l’anomenat Gran Timoner, odiï amb tota l’ànima el filòsof Confuci i els lletrats. Ho va dir ell mateix: Odio Confuci des dels vuit anys. En el meu poble hi havia un temple confucià, i res m’hauria estat tan agradable com veure’l enfonsat fins als ciments. Odiava al meu professor i al meu pare, que no feia altra cosa que llançar-me cites confucianes. Un problema personal amb l’autoritat, el coneixement de segles, la tradició heretada, desencadena una tragèdia humana (com en el cas de Hitler o de Stalin) i milions de persones paguen els plats trencats de Mao, el nou Confuci, el nou lletrat, el nou pare, en aquest cas, no d’un fill sinó de tot un poble. Potser fóra il·luminador començar a estudiar la història i la política en funció de la psicologia dels seus més destacats protagonistes.

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

El blog de Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Teresa Costa-Gramunt

Un espai-estat d'ànim

http://elveldharmonia.blogspot.com

Dret a vot

Als demòcrates que votareu NO

Dani Gàmez

Vull donar les gràcies a totes les persones que votareu, i que votareu que no. I us vull donar les gràcies perquè vosaltres també lluitareu contra el sistema establert

ENQUESTA WEB

El Parlament ha iniciat el tràmit per portar a la Mesa del Congrés dels Diputats la despenalització de l'eutanàsia i l'ajuda al suïcidi.

Ets partidari de la despenalització de l'eutanàsia?


No