Contra la difamació

Guiada per un instint reivindicatiu: fer justícia posant al descobert una difamació que, corrosiva com el salfumant, va pretendre desposseir de capital social i personal a Eva Piquer, ella mateixa ha escrit l’assaig Difamació, que porta com a subtítol: Autopsia d’un escarni classista, misogin i cruel (Club Editor). L’ha escrit després de deu anys d’aquells fets, si bé les seqüeles han durat fins ara, quan s’ha decidit a trencar el seu silenci i la impunitat del difamador en l’esfera pública.

Els fets són greus: mentre al seu marit, el periodista Carles Capdevila, aleshores director del diari Ara, li diagnosticaven el càncer que no podria superar, un opinador amb la fama ben guanyada d’impertinent, (l’autora l’anomena Ricard), de forma banal i malintencionada, profetitzava que Eva Piquer es convertiria en la vídua oficial de la tribu, una Pantoja a la catalana. Quina gràcia, no? Una manera de disminuir-la, denigrar-la i folkloritzar-la davant del públic i la gent del gremi capaç de riure-li les gràcies potser també per por de ser igualment maltractats. Als inicis de la seva posada en escena, el jove anava amb el posat d’enfant terrible i això cridava l’atenció, però de seguida va mostrar la misogínia i el to gruixut i àcid que també tenien els articles de Salvador Sostres que escandalitzaven i feien estralls en aquells que els tocava rebre. Bullying als quatre vents, mal exemple d’impietat.

¿Què porta algú a difamar i humiliar una persona que no coneix i a la qual escarneix amb projeccions sobre la vida futura només per fer mal? Una cosa és la llibertat d’expressió, d’opinió, i l’altra és, saltant per sobre del codi deontològic, llançar una fletxa al cor de la dignitat d’una persona que es trobava en un moment d’alta vulnerabilitat.

En aquells dies delicats i dolorosos, Eva Piquer no va respondre, ni ho va fer en els deu anys següents, però va arrossegar aquell mal a l’ànima que va augmentar el dol. Tot té el seu temps, i Eva Piquer ha necessitat tot aquest temps, no per fer sang, sinó per denunciar una mala, nefasta praxi que va creuar totes les línies vermelles de la decència i la humanitat. No tot és tolerable, ni ho ha de ser, si no es vol córrer el risc de premiar socialment la mentida, la infàmia, la desconsideració, la desqualificació, l’insult, el sectarisme, la misogínia, la burla.

No descarto, i és el meu parer, que en aquell escarni i difamació que explica Eva Piquer, a més de la misogínia que sempre rebaixa els mèrits i les capacitats de les dones, hi hagués un component sectari de tipus polític. M’ho fa pensar la paraula tribu. Cal preguntar-se: de quina tribu havia de ser una altra Pantoja? A través de les reflexions d’Eva Piquer respecte d’una experiència personal queda retratat l’arquetip del difamador que es mou per vés a saber quins impulsos perversos. Els lectors de Difamació poden arribar a fer-se també preguntes segons les seves experiències amb burladors, difamadors i destructors de la personalitat social dels qui consideren enemics seus, tot silenciant-los o fent-los la vida impossible, que de tot hi ha, i tot fa mal.

Les preguntes que a Difamació es fa Eva Piquer i les reflexions suscitades per l’observació amb lent precisa, analítica, de conductes moralment reprovables com les difamacions i agressions escrites, obren la porta a un necessari i saludable debat en el camp de la premsa, però també en l’àmbit social en general, i més en els nostres dies, immersos com estem en les xarxes, on la desqualificació, la burla i l’insult són objectes de consum majoritari. Té un gran valor humà, el testimoni d’Eva Piquer, com a dona, com a escriptora i com a periodista.