Oda a la genealogia femenina

Marta Giné Janer, doctora en Filologia per la Universitat de Barcelona i com a catedràtica en la universitat de Lleida especialitzada en la literatura francesa i la traducció –entre els seus treballs, la traducció al francès de la poesia de Màrius Torres-, ha escrit Els mugrons ploren sang (Edicions Reremús). Es tracta d’un llibre important per a la visualització en l’àmbit de la poesia de la transmissió de la feminitat. L’acompanya Maria Barbal amb un pròleg molt cordial amb aquest tema que afecta el nostre camí com a dones.

La feminitat, més enllà de la biologia i l’antropologia, és la manifestació del corrent mateix de la vida amb potència per a la generació de vida; la feminitat és expressió de vida en el cosmos que s’encarna en les dones en els papers de filles, mares i àvies, així com la influència que té en tots els àmbits de la vida de les dones la figura de la mare i l’àvia, des del moment en què la neta ja és una possibilitat de vida en els òvuls de l’àvia, així com és en el seu pensament sobre la descendència.

En un passat, del qual en sabem poc, només el que ens han explicat les mares i àvies, les filles i netes hem estat en un somni d’amor, o en la por a la violació de les nostres avantpassades, i som aquest fruit per bé o per mal. D’aquí ve la figura del mugró ensangonat, que tant pot remetre a una relació dolorosa entre mares i filles, com la imatge de la dona en general respecte de la societat misògina que per segles l’ha tingut tenallada en un lloc subaltern, i del qual n’anem sortint més a poc a poc del que sembla en aparença en les nostres societats modernes. Els arquetips predominants tenen encara molta força i s’imposen en les nostres relacions, com també tenen molta força els guions de cada família, a vegades amb les netes repetint el guió vital de la mare o l’àvia, tal com es constata des de psicologia clínica, causant sofriment sense saber-ne la causa fins que no emergeix al conscient.

Servint-se de l’efecte dramàtic dels cors en la poesia grega, passant pel cant dedicat a la mare morta fins arribar a poetització de la figura de Santa Anna, en les cinc parts que integra Els mugrons ploren sang, Marta Giné Janer desgrana l’herència del món femení que hem rebut –i lleguem- les dones en el nostre camí com a éssers humans des de la feminitat que ens caracteritza a cadascuna de nosaltres. I això en versos continguts, despullats de tota retòrica ornamental per tal d’enfocar amb precisió el sentit últim de cada poema en el qual, sovint, l’autora, una dona culta i sensible a l’herència literària rebuda, hi intercala la veu d’altres poetes que n’apuntalen el discurs: Maria Mercè-Marçal, Charles Baudelaire, Joan Oliver, Alejandra Pizarnik, Vicent Andrés Estellés, Montserrat Abelló, Juan Ramón Jiménez, W.H. Auden...

Resulta significativa en aquests poemes de Marta Giné Janer la presència d’un Tu que l’autora sempre escriu amb majúscula, conscient com és que les persones som diàleg i ens fem en el diàleg, donant a entenent que ningú no pot parlar de si mateix sense parlar dels altres, en aquest cas un Tu-cordó umbilical que lliga la genealogia femenina de mares a filles.

El diàleg amb la mare no s’acaba amb la mort de la mare per tot el que la mare representa: ho he dit, la vida mateixa en la seva plenitud, a desgrat de la relació amb la mare que sempre respon a circumstàncies i situacions concretes, a caràcters diferents, a maneres de viure la maternitat i la pròpia feminitat en un context afavoridor o traumàtic: «Pro cap mare marxa/ sense deixar/ íntima petjada!». I és que la mare és el nostre primer contacte amb el món», si bé, «la filla és l’Altra». Marta Giner Janer ha escrit un llibre de poemes tan bell com dolorós, sent fidel tant a la realitat ambient com a la pròpia realitat. Plorar fa mal, però també fa bé: allibera nusos i bateja amb aigua de vida el futur que sempre és vida, o sempre és mare, podríem dir.