Llocs d’enlloc

Fa anys que segueixo l’itinerari artístic de la pintora Adelaida Murillo Llompart (Palma, Mallorca, 1949): admiro les seves creacions. Tant que més d’una vegada treballs seus han estat agent inspirador de la meva obra escrita: hi ha una veta espiritual en l’obra d’Adelaida Murillo que en la seva expressió plàstica s’avé a la meva pròpia. S’ha donat també en aquesta ocasió en què del passeig visual per les obres que integren Llocs d’enlloc va sorgir el poema* que acompanya l’exposició que des del passat 19 de setembre de 2025 té lloc a la Galeria Artemísia. Art & Tendències, de Les Franqueses del Vallès. Hi serà fins al dia 8 de novembre.

Llocs d’enlloc són paisatges imaginaris. En una abstracció de les formes realitzada amb pinzellades decidides, els espectadors hi poden evocar suaus corbes de turons, capçades d’arbres, l’aigua del riu, la pluja benèfica o l’acció del vent que mou les fulles. Són imatges com les que a vegades veiem quan tanquem els ulls i de la visió de la realitat immediata en resta la llum, el color, l’atmosfera, el moviment. Aquests paisatges imaginaris són, en efecte, llocs d’enlloc perquè mai no els podríem trobar en una geografia concreta ja que són fruit de la imaginació creativa, del ric món interior de l’artista que ens els posa a l’abast de la mà d’una mestria pictòrica que guanya en intensitat poètica a cada pas que dona.

Crec en les sincronies, i no em sembla una casualitat, sinó un indicador subtil que apuntala aquest comentari sobre l’exposició Llocs d’enlloc, que aquests dies estigui llegint un llibre insòlit d’un autor que fins ara m’era desconegut: Esdeveniments en la irrealitat immediata, de Max Blecher (Adesiara). En un moment determinat de les seves impressions sobre el que anomenem realitat, escriu: «No hi ha cap diferència ben establerta entre la nostra persona real i els diferents personatges interiors que representem». Es refereix a un record de joventut en una sala de cinema en el qual li sembla ser un personatge dins la pel·lícula que com a espectador experimenta meravellat.

Per analogia a aquesta percepció extraordinària de la realitat, que fins i tot podríem dir visionària, en les obres de Llocs d’enlloc podem intuir la manera creativa amb què la pintora Adelaida Murillo ‘ha vist’ els seus espais imaginats o irreals. Les seves teles mostren a la vista les vivències subjectives del paisatge, i més les apreciem si, agusant els sentits, trobem l’esperit sensible de l’artista no només en la memòria de les formes sinó en la llum que reverbera en els colors cristal·lins que per a mi remeten a la ingravidesa lumínica i etèria de pintors del Quattrocento com Cimabue, Fra Angelico, Giotto.

A propòsit d’aquesta lluminositat tan present en les obres de Llocs d’enlloc, diu la galerista d’Artemísia, Cristina Requena: «L’artista proposa un equilibri perfecte entre contenció formal [el límit és l’espai de la tela] i llibertat expressiva: un univers entre l’abstracció i l’espai imaginat, on la llum i el color són els veritables protagonistes».

Els llocs imaginaris d’Adelaida Murillo: espais de fantàstica i lliure creativitat que inviten a la contemplació estètica, van més enllà de l’experiència sensitiva per convidar els espectadors a una reflexió sobre el real i l’irreal o realitat interna: subjectiva, imaginativa, onírica, poètica. L’art, que és un camí de coneixement, és també una porta oberta a la transcendència.

* Estimaràs

    allò que no saps si és somni

   o conjunció de formes,

    cosmogonies de l’antic reialme

    que donaven a llum els déus.

    No es veuen fàcilment,

    els seus dons

    de primavera o de neu eterna,

    de sol sublim o de tardors vermelles 

    si no és amb l’esperit despert.

    Amb bondat crescuda estimaràs.

    Estimaràs amb el cor anhelant

    de bellesa els turons

    i l’aire cristal·lí

    que, diví, vesteix albades

    i capvespres.