Referèndum

Espanyalunya, el divorci com la millor relació

Ciprià Pernas Fidalgo 11-09-2017 20:14 Lectures 1570

El que passa a Catalunya és una història antiga que et deixa en el paladar un regust a “això ja ho hem viscut abans”. També guarda un cert paral·lelisme amb les tendències i les modes que vénen i es van, sense que ningú pugui explicar el perquè. Aquestes retornen com les trajectòries el·líptiques dels estels de les quals ens oblidem per ressorgir de nou al cap d'un temps. Donen la volta i tornen al punt de partida en un bucle que acostumem a esborrar dels nostres records, sobretot quan refrescar-los no suposa alguna cosa agradable.

No som ni més ximples, ni més llests que els nostres avis. Simplement, estem en un punt de l'univers pel qual aquestes coses ja han passat abans. Llavors es llaurava el camp amb mules i bous i ara es fa amb tractors. A ells els costava alimentar als seus animals i a nosaltres pagar el Dièsel que mou l'arada. Les diferències no són molt substancials perquè el que importa per a aquesta reflexió és dimensionar el poder de les eines que tens, per aconseguir el resultat que pretens.

La relació entre l'esclavista i el seu esclau practica concessions que permeten al primer sentir-se còmode amb el tracte que procura al seu servidor. Li deixa sobreviure perquè pugui tenir la fortuna de viure una vida útil que solament ho serà mentre serveixi al seu senyor. Això si, manifestant-li periòdicament el menyspreu que sent per ell i que li recorda qui és qui. Mentrestant, s'aprofita de tots els recursos possibles que la mera existència de l'esclau posa a la seva disposició. Quan deixa de produir rèdit, ho elimina, ignora o extermina com a cosa o mitjà.

Per explicar tot això vull fugir a consciència de les emocions. Encara que sóc plenament conscient que aquestes acompanyen a les accions que senten els que se situen des del costat espanyol, els que ho fan des del costat català i els que aspiren un hipotètic enteniment entre iguals, d'un costat i d'un altre. Intueixo que això últim no s'aconseguirà fins que en els dos extrems de l'opinió desaparegui la idea que uns tenen drets que els permetin estar per sobre dels altres. Diguin-se constitució, dret de conquesta o per la gràcia de Déu, tingui un escut monàrquic o un estel republicà. El sabor de boca que resumeix això és molt agre. En el camí recorregut hi ha massa vides truncades amb un gran dolor acumulat. No tindrà possibilitat de cura mentre que els agressors no siguin capaços de posar-se en la pell dels agredits i simplement demanin un perdó pel fet d'haver comès un error. Mai és suficient el poder, fa falta voler. Això para els que no s'hagin parat a pensar-ho es diu: “aprendre caminant cap a la saviesa”.

Viatjar per les Espanyes que se senten espanyoles em deixa veure coses que no aconseguiria a entendre si solament mirés al país des de la finestra de qualsevol mitjà de comunicació. Passejar-se per les profunditats de l'opinió d'un país permet veure com quant s'assembla la relació de Catalunya amb la relació de l'esclau i el seu senyor. En grup, declaren les excel·lències dels catalans mentre que en el privat manifesten el regust ranci de menyspreu que sent el capitost de la colla sobre el nen amo de la pilota que es resisteix a obeir. Volen la seva pilota i avorreixen la seva presència. Ho mantenen en el grup pel mer interès d'apropiar-se dels recursos, tal qual fan els paràsits amb els seus hostes. Cadascú ajusta el seu context a aquest cruel paràmetre d'acció mentre es conjuminen tots els seus recursos en reafirmacions per donar aire de dret a la seva legalitat. Els drets són inalienables a les persones. Les legalitats no són ni més ni menys que el producte de l'argúcia per imposar la voluntat d'uns sobre uns altres.

En tot enfrontament, sempre hi ha rates que augmenten la seva activitat en la claveguera mentre s'adonen que el seu territori d'acció augmenta sobre la base de les misèries dels altres. Llegeixo a la premsa i no em passa inadvertit com els partits polítics treuen rèdits d'això sense que un gram de pudor els faci parpellejar. Uns actuen per resistir mentre uns altres ho fan per pujar amb força sobre la base de gestos que no estan motivats per la generació d'oportunitats sinó pel sol fet de garantir-se el poder en el seu primordial interès: millorar l'estadística de suma de vots transformables en escons que perpetuïn els seus poders. Mentre que a això li criden democràcia, el donar-li la paraula al ciutadà li criden sedició, imposició, dictadura o vergonya. Em pregunto com quanta vergonya han de passar els ciutadans suïssos? Després d'assabentar-me que voten fins i tot per decidir si poden tirar o no de la cadena del vàter a partir de les nou del vespre.

Sembla que a ells no els va res malament fent això. M'entristeix profundament que els meus pares no haguessin triat com a destinació de la seva emigració Berna. Allí em sentiria un ciutadà lliure. Mentre, aquí al meu país de naixement, em deixen veure com les colònies encara existeixen. Hi ha senyors, senyorets, esclavistes i esclaus. La ceguesa és una patologia que sofreixen els cecs, no els que no volen veure. La sordesa la sofreixen els que tenen perjudicat el seu sistema auditiu, no els que parlen sense parar per no permetre escoltar el que uns altres poden dir. Fins i tot, aquesta legió d'oportunistes que solament expliquen obvietats mentre fugen el parlar del veritable problema. Per tant, ni cecs ni sords, sinó tot el contrari. I aquí estem, on ja vam estar per fer el mateix que vam fer. Què passarà?, gens nou em temo, més enllà de l'experiència individual de cadascun. Dolor de qualsevol de les maneres perquè es seguirà mantenint de forma artificial el que no pot estar vinculat de manera natural. Una línia vermella que mantenir infranquejable és que el respecte sigui genuïnament autèntic.

Els que saben que una relació no té futur i s'entossudeixen a mantenir-la són responsables dels resultats que generen aquests actes antinaturals. Un divorci no és més que una oportunitat de crear una nova relació que com a mínim sigui una mica millor que la que deixes enrere. No ens enganyem, això ho saben tots els implicats en la relació, tant si són vermells i gualda com quadribarrats estelats.

Hi ha una altra manera de fer-ho?... Tinc molt clar que tots els actors del drama saben que si.

Saber saben, voler?... que rares són les coses del voler.

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

Les paraules no són innocents

Ciprià Pernas i Fidalgo

Ciprià Pernas i Fidalgo

Tot assoliment comença amb la decisió d'intentar-ho

http://cipripernascoach.blogspot.com.es/

Dret a vot

Als demòcrates que votareu NO

Dani Gàmez

Vull donar les gràcies a totes les persones que votareu, i que votareu que no. I us vull donar les gràcies perquè vosaltres també lluitareu contra el sistema establert

ENQUESTA WEB

El Parlament ha iniciat el tràmit per portar a la Mesa del Congrés dels Diputats la despenalització de l'eutanàsia i l'ajuda al suïcidi.

Ets partidari de la despenalització de l'eutanàsia?


No