República catalana

155 una vella història

Ciprià Pernas Fidalgo 20-11-2017 12:10 Lectures 3732

En el 36, una sèrie de generals es van revelar (i m'ajusto a la llei) contra el govern establert de la República Espanyola. El pare i la mare eren molt petits per entendre el que passava i prou grans per sentir sofrint. Ells no van ser una generació normal, si és que la normalitat pot definir-se d'alguna manera. Els meus pares no van tenir temps per melindros i discussions sobre el context del benestar o la violència fora del tipus que fos. L'emocional va quedar sobrepassat per les escenes a les quals van ser exposats.

En aquest escenari, tot s'accelera per no dir desboca quan la infància és una combinació de gana, misèria, odi, crueltat i crim. En l'àmbit d'una estreta relació entre pares i fills es pot arribar a entendre com de brutal pot ser el descobriment a la vida, envoltat de mort i violència. Això no ho explica un llibre d'història, ni el relat de cap erudit sobre geopolítica. No es pot explicar en un debat televisat, ni tan sols en aquestes limitades línies que escric. Això és fred i por. És amagar-se entre uns matolls per veure baixar als teus veïns d'un camió i rebre un tir de gràcia per defensar la seva veritat. Morir i desaparèixer per no merèixer ni tan sols la dignitat de ser acomiadat pels teus. Mentre, els que odien espellen la teva memòria pels temps en l'afany per destruir el que ja no està al seu abast.

D'aquesta manera són els qui ara són. Així han arribat a sentir com a normal dites que gelen i que torno a escoltar en aquests dies: “segur que van fer alguna cosa” o “haver guanyat la guerra”, com si aquestes sentències verbals poguessin acreditar d'alguna manera els actes que practiquen aquells que ignoren el que és tenir un mínim respecte cap als altres. Gens d'això importa, se sobreviu a força d'una bona arenga carregada de malvolença. Mentre aquests verins s'expandeixen, la maquinària del poder gestiona la baixesa, la mentida o l'abús que els retroalimenta. El resultat no és un altre que quedar fora de control en una fugida cap a davant muntanya a baix sense frens. Després ja es buscarà el boc expiatori a qui carregar els morts de l'impacte.

Els meus grans no nomes van sentir por, van fer d'ell un component fonamental en les seves vides. Les prioritats anessin del color que anessin, quedaven sempre supeditades a les decisions arbitràries d'uns altres, dels quals posseïen la veritat. Això és molt més que viure absent de llibertat. És amputar-la de la teva consciència perquè no càpiga la possibilitat de posar res en dubte. L'espai restant no dóna per triar la teva vida. Es redueix de tal manera que solament et permet escollir la forma de morir i arribat el cas ni tan sols això. El desvergonyiment del poder en semblant context és il·limitat.

En pensar en això ja no m'estranya gens i ho començo a comprendre gairebé tot. Són massa grans, han decidit ser-ho des de fa massa temps. No queden forces, es conformen amb engegar la televisió i consumir el que en ella s'explica. Amb tenir una manta i la calefacció connectada. A tu i a mi tal vegada ens sembli poc, però per a ells en el seu pla, tot això que reclamem és un món al que mai han tingut possibilitat d'accedir. Mai els van deixar entrar. Ni tan sols han estat conscients que podien fer-ho. Van veure matar molt més del que va arribar a morir. Entre moltes altres coses la seva voluntat. En massa casos va quedar reduïda a assumir la seva realitat mentre aspiraven al fet que la nostra fos millor. Aquesta lliçó en la qual s'ensenya que solament ens competeix viure la nostra pròpia vida va ser arrencada de les seves. Primer del seu món, després de la seva ment.

Abans-d'ahir aquesta història semblava antiga, gairebé un pastitx vintage. Avui no obstant això, és tan real com que es fa visible en cadascuna de les formes d'expressió que tenim els ciutadans al carrer. Més enllà de les seves creences i banderes, la tan grapejada polaritat ha deixat dues cares de la moneda: d'una, la no violenta i de l'altra la incapaç de no ser-ho.

És bo i saludable que tots puguin i sàpiguen explicar el que senten. No obstant això, el crèdit s'esgota quan per expressar les nostres creences calciguem al que no pensa igual. O estant amb mi, o estant contra mi. Ja no sé si hem tornat enrere. És més, no sé si ens vam anar. Assec que mereix la pena no conformar-se amb la certesa d'aquestes misèries per aspirar a la inseguretat d'altres coses diferents. Coses per les quals alguns mereixen respecte, que són acusats, insultats, agredits i empresonats. Ells tenen tota la dignitat que els seus agressors mai aconseguiran. El maleït d'una situació així és pretendre que l'altre sigui el responsable de la nostra falta d'habilitat.

Vull pensar que una part important dels successos en la vida es produeixen per falta de consciència sobre les seves conseqüències. Per què estem veient pels carrers persones joves amb comportaments tan arcaics? Tinc la intuïció que els seus pares no van tenir en compte que el millor moment per educar als seus fills hauria estat vint anys abans que naixessin, adquirint una formació en ètica i valoris humanistes bàsics per permetre a aquests nens respirar altres aires en les seves llars. No em cap dubte que avui serien un altre tipus de persones capaces de defensar les seves mateixes opinions sense necessitat d'amenaçar o copejar. Amb la violència passa igual que amb la mona, encara que es vesteixi de seda, mona es queda. El rancor i la venjança tenen una olor especial que sobresurt per sobre de qualsevol desodorant. Són els seus còmplices tant els que l'executen com els quals miren per a un altre costat com si amb ells no fos la cosa. La culpa és reactiva i amb ella solament se sofreix. La responsabilitat en contra, és proactiva i amb ella es pren acció donant solucions, provant coses d'un altre color i per tant resolent en la direcció a la millora.

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.

Les paraules no són innocents

Ciprià Pernas i Fidalgo

Ciprià Pernas i Fidalgo

Tot assoliment comença amb la decisió d'intentar-ho

http://cipripernascoach.blogspot.com.es/

Promoció econòmica

A la recerca del CIT del segle XXI

Miquel Casellas

Un cop més s'ha de plantejar la seva raó de ser i s'ha d'actualitzar o fer un pensament perquè sinó la crua realitat li marcarà un futur més aviat negre. Una entitat amb 67 anys d'història i que és un clar exemple de la realitat del comerç a casa nostra

ENQUESTA WEB

El Congrés dels Diputats ha frenat l'intent del PP i Cs d'endurir la presó permanent revisable. Els dos grups havien presentat dues esmenes a la totalitat a una proposició de llei del PNB que demanava reformar el Codi Penal i eliminar la presó permanent revisable, introduïda pel PP quan tenia majoria absoluta

Estàs a favor de la presó permanent revisable?


No