Nosaltres les fusterianes

Al pròleg de Nosaltres les fusterianes (Edicions 3i4), diuen Núria Cadenes i Gemma Pasqual, les editores d’aquest conjunt de textos escrits per cent quaranta dones d’arreu dels Països Catalans: ‘Nosaltres les fusterianes’ és una mirada calidoscòpica a un dels assagistes europeus més importants del segle XX.

Alhora que és recordatori dels vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster (Sueca, València, 1922-1992), el propòsit d’aquest llibre és fer visibles les fusterianes. No tant en el sentit de seguir el pensament de Joan Fuster, sinó de ser, com Joan Fuster, dones-que-pensen-i-ho-escriuen, i això perquè sí, perquè han decidit fer del seu pensament una eina real de coneixement, és a dir, aplicat a la vida, materialitzat en les actituds diàries i en la tria dels seus objectius de present i de futur, i sent actives en la vida social, cultural i política del seu entorn.

Llegint els textos recollits en aquest volum, molts escrits per dones que, més grans o més joves, van ser contemporànies de Joan Fuster (algunes el van conèixer personalment), es pot apreciar que hi va haver un temps en què no sense les lluites pertinents, amb reunions, manifestacions i pancartes, les dones vam fer un pas de gegant en la consideració de la dona en la societat. Mai, però, no ha acabat de consolidar-se el que és un dret humà de primer ordre i per aquest motiu la lluita feminista continua.

Tot i que en els seus assaigs Joan Fuster va parlar poc de les dones, en aquest moment i lloc cal valorar que les dones que hem decidit ser fusterianes en qualitat de pensadores i opinadores, hàgim donat testimoni, cadascuna des de la seva singularitat, d’aquest pensament que es desplega en tants àmbits i que, com ha de ser, es constitueix en una mostra de tuteig perfectament equilibrat, com consignen Cadenes i Pasqual en els mots d’introducció a Nosaltres les fusterianes.

Joan Fuster, l’escriptor de Sueca, va escriure des del que avui en diríem la perifèria, i això contra el que es pugui pensar, és un avantatge per als qui observen i fan de l’observació estudi, investigació, opinió. La perifèria no és només geogràfica. La perifèria és un lloc tan interessant com ho pot ser l’exili, tot i que l’exili físic no sigui desitjable. Parlo de la perifèria com d’un lloc metafísic. I és que per pensar cal sortir del centre per arribar al centre. El centre només pot ser vist i comprès si en sortim i l’observem des de fora. El pensament de les dones, fins ahir mateix o fins i tot avui, és també un pensament fet des de la perifèria del gran poder. El centre del pensament encara és deutor de la sacrosanta cultura patriarcal, que diuen que està en crisi, i ho està, però no acaba de finir, cada minut que passa és el cant del cigne, però el cigne és com una roca que encara roman dempeus.

Recomano llegir els escrits d’aquest centenar de dones de diferents estaments, edats, professions i punts de vista que han pensat sobre Joan Fuster, sobre la seva persona, la seva obra, les seves circumstàncies socials, polítiques i nacionals, així com les influències sensibles i intel·lectuals que va tenir, i les influències sensibles i intel·lectuals que va provocar en els seus lectors i lectores. Un autèntic retrat, en efecte, de l’assagista Joan Fuster, un pensador de referència en els Països Catalans, i que acaba sent un retrat de grup de les fusterianes. Les que són en aquest llibre i, per extensió, les fusterianes que gosen posar negre sobre blanc les seves opinions, que no fan cas de proclames com aquella de Kant que deia que les dones no teníem fusta –i faig un símil- de pensadores. Les  fusterianes ho desmentim radicalment.