El que la guerra també pot destruir

Com Lleó Tolstoi a Guerra i Pau, a Virgil (Edicions de 1984), Quim Español ha escrit a consciència una novel·la antibel·licista en un moment de gran violència, criminalitat i desraó en diversos fronts. És com un crit alçat enmig de les batalles que ara mateix assolen el món. Amb la mateixa mestria literària que vam trobar en el seu darrer treball, Un lloc en el temps, Quim Español desplega de manera nítida un cruel passatge de guerra. En aquest cas la guerra amb què Rússia està llençant Ucraïna al foc de l’horror i, darrerament, a la tortura lenta del mercadeig amb la pau per part de mandataris que no tenen cap respecte pels ucraïnesos, els tracten com si fossin ninots. En aquesta lluita d’interessos i contrapoders mundials, la deshumanització de la víctima passa també per aquesta desconsideració.

Basada en els fets reals que en la lectura de la novel·la es troben exposats en el tercer capítol, a Virgil Quim Español ha reconstruït amb la sensibilitat i habilitat narrativa que acostuma, la via infernal per la qual transita, ànima en pena i ànima congelada, el doctor Virgil Nóvak per causa d’una catàstrofe que com una bomba de maldat explota al mig del menjador de casa i enfonsa la família: «Ara sabràs el que és un soldat rus, babau». A partir d’aquest moment crucial, que de manera tan demoníaca tanca el primer capítol de la novel·la, s’obre la segona part del relat amb l’abisme que aboca el doctor Nóvak a una tensió anímica de proporcions gegantines i inesperades que, en un dol extrem i trasbalsador, capgiren el seu habitual capteniment com a metge i com a persona.

En la segona part de Virgil trobem el nucli de la novel·la: la peripècia que inicia el doctor Virgil Nóvak mogut per una força més poderosa que ell mateix, producte d’un dolor tan insuportable com encegador que el porta a experimentar la fel d’un desig de revenja. Alienat, i amb un automatisme en els seus actes que espaordeix, s’allunya de la família que primer s’exilia a Polònia i després recala a Barcelona. D’aquí ve l’enllaç del narrador amb la història de Virgil Nóvak, l’odissea que condueix el doctor cirurgià fins al cor mateix de l’exèrcit rus, si bé el seu mester es desenvolupa en un hospital salvant vides, com ha fet sempre, llevat d’aquell moment enmig del relat que, com en una tragèdia grega, li destrueix l’ànima un cop consuma la missió autoimposada que l’ha portat fins allà, a ell, que ha estat sempre un pacifista.

En més d’un moment de la lectura de Virgil he recordat l’escriptor Joan Gomis, que va ser president de Justícia i Pau. Aquell home lúcid que havia reflexionat i escrit La resposta de Dostoievski (1974), el gran explorador de les més abjectes fosquedats de l’ànima humana, en una conversa em va dir més o menys amb aquestes paraules: «El pacifisme és per als temps de pau, per evitar la guerra... perquè un cop ha començat una guerra, Déu sap que potser no podrem ser indiferents ni mostrar-nos neutrals...» Vet aquí el conflicte d’ordre transcendent com el que agafa pel coll al pobre soldat de lleva arrencat de casa contra la seva voluntat que es veu obligat a disparar una arma mortífera.

La guerra no només destrueix cossos, sovint també destrueix ànimes, trenca les fibres de la vida. Els fets traumàtics i destructors viscuts en una guerra pot turmentar una ànima fins a ofegar-la: la mata en vida, com mor en vida l’ànima del doctor Virgil Nóvac. En el seu cas: «Quan corones el teu odi et condemnes per sempre».

Amb Virgil, un nom que, real o fictici en la narració, sembla extret de la Divina Comèdia del Dant i el seu infern, Quim Español ofereix als lectors un vibrant i contemporani relat que amb anotacions afinades sobre el transfons polític de la guerra a Ucraïna, pot constituir un tan magnífic com terrorífic guió per a una pel·lícula sobre la cruel i desaforada guerra que, en el seu transcurs, trastoca una bona persona, que estrafà de mala manera la seva naturalesa de metge bo i eficient per dur-lo a un estadi de tenebra psíquica, d’estranya follia en què «semblava que l’ordre de la seva ètica s’hagués desgavellat en una confusió indestriable». Som éssers més fràgils i més contradictoris moralment del que ens pensem quan som al davant de realitats tan apocalíptiques i paoroses com la que assalta, terrible i de cop sobtat, l’ànima del doctor Virgil Nóvac.