Va de debò?

Ara ja hauria de ser que sí, que ara va de debò.

Que ben aviat tindrem govern

Què el país podrà començar a recuperar –començar només, eh- la normalitat.

Que el 155 decaigui i les seves funestes conseqüències desapareguin i es pugui començar a recuperar i restituir l’autogovern.

Què el funcionament de l’administració sigui ja real i sense més burocràcia afegida.

Que els partits de la majoria trobin una solució que permeti governar amb el realisme que s’ha reclamat.

Va essent hora que coneguem el full de ruta. Estem escarmentats d’altres full i d’altres moments i per tant caldria anar ara amb peus de plom i fer un “full” creïble i realitzable.

No cal fixar terminis, el nou govern que faci via i els fets ja s’aniran succeint amb continuïtat.

És hora d’un govern que actuï amb més intel·ligència que astúcia.....  

De moment, i esperem que per sempre més, s’han acabat les declaracions al Tribunal Suprem per part de polítics catalans. Menys la ex diputada de la CUP Anna Gabriel fugida o refugiada segons les interpretacions, la resta de cridats han comparegut davant el jutge, han dit el que han volgut d’acord amb la seva línia estratègica de defensa.

Hi han desfilat  la secretària general d’ERC, Marta Rovira; la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal; l’expresident Artur Mas; l’ex líder de l’AMI Neus Lloveras, i l’ex diputada de la CUP Mireia Boya i l’Anna Gabriel ha preferit quedar-se a la ciutat de Ginebra amb la voluntat de seguir internacionalitzant el “problema català”. Estratègies diverses i respecte a les decisions individuals, malgrat això sembla que hi ha una manca global de coordinació general en les defenses.

Sobre les declaracions davant del jutge no cal dir gran cosa més, les hem escoltat en la versió filtrada i interessada per fer una befa pública de les contradiccions en les que poden haver caigut.

És cert naturalment que han causat sorpresa, menor tanmateix perquè quan no ets tu qui està davant del jutge sempre pots ser valent, coherent, heroi i el que més et plagui i però davant de qui es pot tancar o no tancar per una situació estrictament política qualsevol declaració per evitar la presó a mi ja em val. I sobretot quan encara queda gent a la presó, més tancats per un ambient general contra el procés que potser no pas per una qüestió estrictament legal, cal en primer lloc treure’ls i després evitar que no hi entri ningú més. Cal celebrar que cap dels darrers declarants hagin hagut de passar ni un minut a la presó i valorar, també, amb molt escepticisme les opinions que diuen que l’estat ha rebaixat una mica la pressió damunt la situació dels compareixents. Cal pensar que encara hi ha  engarjolats uns quants polítics i dirigents socials.

Un cop passat aquest tràngol caldria posar fil a agulla i anar per feina. I anar per feina vol dir en aquets moments deixar-se de romanços i anar cap a la formació de  govern.

Sembla que hi ha un tempus més o menys dissenyats, es parla en els cercles periodístics que el dia 28 el president Puigdemont faria el pas al costat (aquest procés recorda allò del ball de la “yenka”, adelante, atras i un dos tres!!...) que ja se li reclama gairebé amb unanimitat i que el dia 5 es podria anar a la investidura d’un altre candidat o candidata que de moment no se’n sap el nom.

Però això cada moment canvia, s’aturen les negociacions, s’encallen propostes, queden serrells i sonen els noms de Jordi Sánchez o Jordi Turull, però també el de Junqueras segons quina sigui la posició i competències finals que es vulguin donar a  Puigdemont, efectiva o purament testimonial sense cap mena de gestió real sobre el govern.

El que sembla voluntat general i també sembla ja urgent és que el país es doti ja d’un govern que faci la feina que li correspon a tots els nivells, sobretot perquè en el moment actual i amb vigència del 155 no hi ha govern amb funcions i el dia a dia ja està prou ralentitzat com per esperar gairebé més i es van ajornat decisions que afecten a  la ciutadania en molts aspectes. Per altra banda l’absència de govern efectiu comporta que l’estat vagi fent de les seves sense cap mena d’escrúpol ni cap mena de capteniment raonable.

Les obres d’art de Sixena  i el seu trasllat en va ser un exemple paradigmàtic de com aprofitant les circumstàncies i la suspensió tàcita de l’autogovern el govern espanyol tira pel dret i deixa amb la més greu indefensió a la Generalitat. I ara encara hi ha més llenya al foc en el tema de la llengua. La voluntat recurrent i reiterada del govern central de laminar la immersió lingüística s’ha posat damunt la taula de nou amb la voluntat d’obviar la Llei d’Educació Catalana i començar a implementar el desmantellar els sistema lingüístic escolar.

Aprofitant que la conselleria d’ensenyament no té titular al front i assumides les competències des del govern de Madrid pretenen un cop més actuar damunt el sistema d’immersió lingüística que va ser posat en marxa fa molts anys amb consens polítics i socials i que ha tingut uns resultats envejables i reconegut arreu del món per la comunitat educativa internacional.

Feina doncs i urgència política per la formació del govern, caldrà però veure si el full de ruta que es vulgui aplicar serà més o menys realitzable.  

Per tant és importants saber si les negociacions avancen i quallen. Si aquest cop van de debò ho veurem més aviat que tard.

I ja és hora de posar-s’hi de nou.