Aferrats al nostre carnaval

Estem immersos plenament en la setmana del Carnaval. La festa més genuïna de la nostra ciutat. I segurament coincidiríem en que és la festa més important de la ciutat.

El carnaval és per antonomàsia la festa de l’exaltació del sentits, d’expansió de la voluntat d’ocupar l’espai públic de manera sorollosa i lúdica, de capgirar, ni que sigui per un dies, la rigidesa i la rutina de la quotidianitat i la feina.

I òbviament hi ha sempre en el carnaval els substrat de la transgressió de les normes establertes. Transgressió ordenada i sense explicitar pactada entre els diversos sectors de la societat allunyats, això sí, des de fa temps, de la influència de l’església i el poder que durant anys aconseguiren convertir el Carnaval en una història de transmissió oral que s’explicava i que acabaria ressuscitant i de quina manera!.

La participació enguany a les comparses ha marcat un rècord històric, els actes que ja s’han celebrat han estat multitudinaris. El vent i la pluja ha fet una mica la guitza i ha deslluït alguns actes. Però vaja res s’atura.

Sembla doncs que aquella sensació que es vivia d’una certa crisi permanent s’ha esvaït. Només cal recordar les cícliques conclusions fruit de disquisicions, discussions i debats més o menys organitzats, més o menys dirigits, més o menys espontanis. Sempre ens havíem manifestat en el sentit que això de la “crisi del carnaval” era la lamentació de les generacions que veuen com els referents, els rituals i les formes que havien tingut avui estan canviant perquè altres generacions han arribat a l’organització i han implementat els que consideren millor per la pervivència i l’actualització permanent de la festa.  

Els que per qüestió d’edat -no pas per voluntat pròpia- varem viure el renaixement del carnaval dels anys setanta, els que generacionalment vam ser protagonistes del ressorgiment del Carnaval en tota la seva esplendorositat de després de la guerra vam recuperar i fins i tot potser reviure el mite fantàstic del Carnaval d’antany. Aquell que explicaven alguns avis i àvies i que en teníem constància pels seus records i no per experiència pròpia.

Aquell esperit, creiem, els varem mitificar i apostarem per un model que recordés les glòries del carnaval vilanoví del XIX i el principis del XX, això sí en  les èpoques de llibertat. Però amb el pas del temps també hem estat conscient que els records no sempre es corresponen a la realitat o que els somnis són esbiaixats i altres generacions han fet la seva pròpia lectura de la festa i han anant consolidant noves maneres de fer, ni millors ni pitjors, diferents. 

Som d’una generació que va heretar aquella rotunda afirmació de que per “carnaval tot s’hi val”. Però, acceptat això ens sorgeix el dubte de si hi ha avui diferència entre Carnaval i la vida quotidiana veient el que cada dia passa prop nostre?. Perquè no negarem que és un autèntic carnaval sentir, veure i viure algunes situacions que suposen la més tràgica mascarada, o les impostures habituals com si la mascarada fos permanent.

Ens posem la màscara els dies assenyalats?. O la portem sempre?. Alguns discursos que sentim cada dia no estan massa lluny malauradament d’un sermó d’un Carnestoltes en una deriva cada cop més reaccionària que deixa la refrescant ironia per perdre’s en un insidiós reguitzell de crítica de baixa estofa com veien i sentim cada dia. Trump ben segur seria un bon “sermonista”, el problema és que aquest no fa gràcia ni de lluny fa més aviat por.

Perquè la veritat és que ens havíem cregut -il·lusos nosaltres- i ens emmirallaven en uns sermons de brodat fi i punt ben acabat, de feina pensada, d’una intel·ligència que insinua més que no ensenya quina crítica era aplicable a molta gent, del verb fàcil i suggeridor, de la ironia i combinant hàbilment, la crítica, la ironia i si calia el sarcasme que aixecava el somriure de complicitat, de la sibil·lina crítica explicada amb molta conya i ens hem trobat, llevat d’honroses excepcions magnífiques com la de l’any passat, amb la línia gruixuda de la desqualificació personal, amb una prosa carregada de bilis i mal gust, amb la grolleria com a paradigma de la riota fàcil. Mantenir la qualificació, el bon nivell, les formes acurades malgrat siguin punyents i esbojarrades ajudaria a entendre una mica més el fons transgressor del carnaval.

Vivim temps d’una certa impunitat, això de les xarxes anomenades socials -més aviat antisocials- han estat generadores masses vegades de banalitats i això ha fet que d’una possible literatura irònica i còmica del Carnaval hàgim passat masses vegades una acumulació d’un seguit de paraules sense cap mena de gràcia...   

Però vivim el temps de la immediatesa i cal viure aquest present i el present es viu masses vegades sense que el passat sigui ni referent ni element a tenir en compte. I així els canvis interessants sobreviuen poc, molt poc.

El crit de “no em coneixes...” amb la veu distorsionada, de falset, pròpia del clàssic mascarot és ja un record, potser ressuscitarà, no cal perdre l’esperança.

Ara ha fet cinquanta anys del primer “Arrivo” després de la guerra civil. D’ençà llavors les hem vist de tots colors i maneres. La quotidianitat que a la fi és a on es fonamenta la festa i a on es viu amb més o menys intensitat, amb més o menys autenticitat, amb més o menys voluntat d’incorporar els aspectes nous, cada cop més i més diversos del seu entorn, també ha canviat i de manera ràpida i profunda.

I tot i així amb una tossuderia envejable de la gent que ho organitza cada any i ho fa intentant combinar allò que encara perdura del passat i cercant nous elements que amb el temps constituiran noves referències que duraran el temps que ens sorgeixen d’altres que les apartin. Cercant el millor possible en una disbauxa carnavalesca molt més guiada i molt més constrenyida -sempre ha estat així- del que volem i diem. Agraïment als “pioners”.

Defugir cabòries i elucubracions que no interessen a gairebé ningú. “Carpe diem”, és el que dirien els clàssics i ja hem escoltat allò, altre cop, de comparsers i comparseres la plaça és vostre i avant sense aturar-nos que dirien els demés, ja ho deixarem per la resta de l’any.

Carnaval, molta vida i molta festa.

Ja queda menys per l’any vinent. Ànims.