Potser era difícil de preveure

Fa uns dies escoltava al polític, periodista i escriptor Francesc Marc Álvaro amb diàleg amb un altre periodista Xavier Capdevila, que feia una afirmació que ens generà incertesa per una banda i desassossec per altra.

Venia a dir el diputat Àlvaro que, quan estava en aquell moment entre el final de la infantesa i l’adolescència, el seu temor més gran era que la bomba nuclear acabés petant i tot se’n anés en orris. Però ara el que realment l’aterra és pensar com ha avançat i segueix avançant l’extrema dreta. No ho hagués pensat mai. Òbviament en termes bèl·lics la sorpresa que el fa reflexionar també és que la descoberta dels drons com una arma clarament de destrucció massiva ha canviat l’estratègia de l’atac i la defensa.

I com tantes vegades està carregat de raó.

Va ser després de la segona guerra mundial que és va crear, conformar i posar en marxa un cert acord entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia per establir les bases de l’estat del benestar com un instrument per aconseguir un seguit de serveis bàsics, des de la sanitat fins a l’educació, que beneficiessin a la classe treballadora per millorar condicions i cohesionar la societat. També les mesures van servir alhora per garantir la pau social i per evitar que els treballadors no es radicalitzessin en les seves demandes. Tot plegat va portar a una acceptació tàcita del capitalisme per part d’uns i que el mateix estat bastís una estructura de serveis bàsics com a drets socials.

I això funcionava, generava certeses fins que el pacte, sense acabar de trencar-se tàcitament, si que ha sofert intents d’aprimar-lo, de reduir-lo sobretot en els serveis per augmentar els beneficis del capitalisme. Si ja en el seu dia ho va assajar la Margaret Thatcher amb l’argument d’evitar els dèficits que el sistema podia comportar. I l’economia es va imposar a la política i l’estat del benestar va començar a anar pel pedregar.

I si aquesta situació amb l’entrada de liberalisme més extrem o ultra liberalisme amb l’apologia constant de l’individualisme, amb l’aplicació de la fèrria llei del mercat, amb la deshumanització de les condicions laborals, han generat la destrucció sistemàtica dels vincles en funció dels números i beneficis que han de millorar constantment.

I aquí van arribar encara més incerteses.

I encara unes quantes més quan des de l’esquerra no ha sabut o no han pogut donar resposta a les successives crisis, alguna d’elles les tenim ben presents, i van causar unes retallades duríssimes als serveis públics, i han indicat que la gestió del capitalisme més salvatge per part del govern progressista ha fracassat, s’ha fet ingovernable sobretot quan les crisis econòmiques han afeblit, quan no, suprimit part dels serveis del benestar col·lectiu.

Més incerteses i més pèrdua de confiança en les institucions i en la política.

Pèrdua de credibilitat.  

I d’aquí a aquest populisme, encapçalat per presidents d’opereta però molt perillosos com Milei, Orban, Trump i tot el moviment vinculat a l’ultradreta, hi ha un pas que ja han donat i que predica i practica unes solucions que són  clarament antisocials i que generen el trencament de la societat sense, però,  que acabin resolent cap dels problemes plantejats.

Ningú -potser els més perspicaços sí, però tampoc ho van advertir clarament- preveia que les opcions populistes i d‘extrema dreta vagin guanyant posicions arreu. I ho fan coordinadament, amb la voluntat clara de promoure una societat clarament deshumanitzada i regida per les lleis de mercat i el benefici, com la darrera raó de l’activitat econòmica trencant qualsevol element que ajudi a la cohesió de la societat. L’exaltació de la individualitat i la competitivitat són arguments indissociables d’aquesta corrent política amb la pretensió final de condicionar, quan no eliminar, la mateixa democràcia com l’hem conegut fins ara.

Més incertesa, i encara hi hem d'afegir la bogeria, “l’ardor guerrero”, que mostra el pretendent frustrat del Premi Nobel de la Pau que arrossega a bona part del món a nous perills i incerteses en la seguretat però també en una finestra oberta a una nova crisi petroliera amb les conseqüències econòmiques corresponents, que evidentment no seran bones. I en aquets sentit el règim de l’Iran no mereix cap simpatia ni gaudeix de cap credibilitat democràtica ni humanitària. Però l’acció una cop més de Trump per vetllar els seus interessos en el petroli i en afeblir Xina sobrepassa el que és tolerable. Cap preocupació per la democràcia ni a Veneçuela ni a Iran i sí una desmesurada voluntat i d’abassegar les seves riqueses en benefici propi. Exemplar comportament!.

I després Cuba, i després....

En fi avisats ho estem.

En general ens agrada celebrar aniversaris, ara  al 2026, farà 50 anys de l’any 1976, un any en que es va viure una explosió d’esperança al país. Potser que analitzem els perquès i posem fil a l’agulla per seguir buscant alguna acció esperançadora ara.

I tornant al principi, potser hi haurà bomba nuclear -la que feia patir a Francesc Marc Álvaro. I l’extrema dreta governarà que és el que el fa patir ara.

Frenar-ho no sé si està totalment en les nostre mans, intentar-ho per descomptat.

No era previsible però ja ho tenim al damunt.