Festes populars

Sant Pere, Festa major de Baix-a-mar, a Vilanova i la Geltrú

Bienve Moya 14-06-2018 19:33 Lectures 2424
Processó de Sant Pere. Eix

Processó de Sant Pere. Eix

Quan jo era petit, i de més jove, que vivia a marina, el dia de sant Pere era Festa major, perquè sant Pere és el patró dels pescadors, dels pescadors, eh! No de tots els mariners, perquè la gent de mar es divideixen en pescadors i navegants, i els navegants tenen per patrona la Marededéu del Carme, l’stella maris que li diuen (l’estrella de la mar). Els pescadors són els més humils de la gent que es guanya la vida a la mar, i l’ofici els sol venir de família; els navegants solen ser gent de l’interior que no te por de la mar, en canvi als pescadors la mar no els hi fa gaire gràcia, més aviat la tem. De fet si bé anant en mar es guanyen la vida, també és cert que la memòria familiar els recorda que és l’enemiga. A la platja on vaig néixer, a Vilanova i la Geltrú, encara recordem l’anomenat “Any dels negats”. Un 9 de novembre de l’any 1886, un gran temporal es presentà de sobte no deixant tornar les barques a la rada. Van morir 22 pescadors i van sotsobrar una desena de bastiments.

Però cada any, quan arribava, la vigília de sant Pere, a Baix-a-mar fèiem fogueres, com les que feien a la Vila per sant Joan, i a les famílies la mare o l’àvia omplien els cabassos de menjar: truites de patata o albergínia, enciam per amanir amb bacallà esqueixat, varat o algun altre peix blau fregit, pa i tomaques i alls per fregar-lo, amb l’oli i la sal precisa (un polset), un parell o tres d’ampolles de gasosa plenes de de vi blanc, i sobretot, una gran xíndria o meló que el pare, o el tiet, s’encarregaria de fer refrescar ben ancorada en algun forat de les roques del moll; perquè quan jo celebrava aquells magnífics santsperes ja s’havia començat a fer el moll -abans tota aquesta festassa és feia a la sorra, entre les barques varades.

El dia abans, davant la Confraria de pesadors, ja havien acabat de muntar l’envelat -tot de ratlles blanques i blaves, i sogues tensades i pals amb gallardets-, i les parades d’atraccions: cavallets, Pim-pam-pums, i quatre barraques de firaires que venien joguines de llauna i xiulets de canya o de fang.

Cap al tard, just abans de caure la nit, tots en comitiva fèiem cap a les roques o a la platja, el pare i l’oncle portaven el cove de la manduca; i per a la iaia xaruga, jo mateix, que era el cosí gran, li portava la cadira baixa (la de vora els fogons) perquè ella ja no donava per seure a terra. I tot enrondats començàvem a fer sortir del cove un be-de-déu de meravella, que eren les mateixes que hi havíem vist posar, però tocat per la claror lunar, el cove s’havia convertit en un prodigiós corn de l’abundància que anés amollant d’una a una les suculents sorpreses.  

Finalment, arribava l’hora d’obrir la xíndria, i el pare la partia pel mig (que la pell feia un crec-crec que feia venir salivera) i en feia tallades, com de mitja lluna roja, i amb la boca clavàvem queixalada al cor, remullant-nos les galtes de suc dolçot... i després la mare ens contava la vida de sant Pere.

-Sant Pere -deia- era calb, no tenia un pel al cap. L’heu vist quan el passegen duent-lo a la barca en la processó de demà, oi? I tots fèiem què sí, que sí -com cada any.

-Doncs jo us diré perquè sant Pere no té pels a la closca. Resulta que quan, amb nostrosenyor, anaven pel món predicant, un dia van arribar a un poble, i com que nostrosenyor coneixia molt bé a sant Pere i sabia que el primer que faria fora entrar a alguna casa i demanar si podien fer-li alguna cosa per menjar, doncs va dir-li que se n’estès del seu mal costum. Però sant Pere, que feia estona que la panxa li rondinava, no se’n pogué estar, i quan nostrosenyor no va adonar-se’n, va trucar a una porta i va demanar si, per caritat, li farien una truita.

-Una truita? I tant bon home, passeu, passeu que us la faré -Va dir la mestressa. I li va fer una truita de dos ous.

-I quan anava a menjar-se-la, va i apareix nostrosenyor.

-Què fas Pere?

-Jo? Res senyor -I va i agafa la truita amb una ma, i perquè nostrosenyor no ho veiés, amb l’altra es treu la boina, es posa la truita al cap i la tapa amb la boina. I com que la truita encara era calenta, de resultes de la cremada, sant Pere va quedar calb per sempre. Per golafre. 

Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Ensenyament

L'escola està matant la creativitat. La creativitat està matant l'escola

Jordi Larregola

Jo, des de la meva sala de professors al Baix Penedès, només puc pensar amb tota sinceritat que la mala escola potser mata la creativitat, però que només una escola exigent, amb alts nivells d'excel·lència, pot alimentar-la

ENQUESTA WEB

Per continuar reduint la taxa de tabaquisme a Catalunya, que el 2017 va arribar al mínim històric del 24%, Salut Pública busca noves accions que es puguin realitzar tant en la via pública com en l'àmbit privat

Et sembla bé que es vulgui prohibir fumar dins del cotxe?


No