Premsa

L’humor és una arma carregada de possibilitats

Sixte Moral 13-08-2018 11:13 Lectures 1361
lo carril de vilanova . Eix

lo carril de vilanova . Eix

És conegut que l’humor no és còmode al poder. El riure’s d’un mateix, dels altres i també de qui ostenta el poder és molt antic, algunes vegades es fa amb fina ironia, altres vegades amb un cert sarcasme i encara altres amb una desaforada burla. Sigui com sigui també s’ha dit moltes vegades que el riure’s d’un mateix, i col·lectivament de nosaltres és un exercici saludable per la societat i fins i tot pels polítics.

Evidentment el poder atrau els humoristes, tocar el voraviu a qui detecta el poder té un interès catàrtic per la majoria de la gent.

Es pot fer sense embuts o filant més prim, es pot fer usant els recursos lingüístics o bé jugant amb la imatge però el missatge que volen transmetre ben segur que arriba al públic.

L’humor és una arma carregada de possibilitats, a vegades la subtilesa d’un comentari o el traç fi d’una imatge pot esdevenir molt més impactant que grans titulars o la cridòria generalitzada.

La premsa satírica, humorística ha estat un element molest al poder. Com tota la premsa sorgeix en èpoques de llibertats i s’amaga i desapareix fins i tot, quan les dictadures o els règims forts i amb biaix totalitarista prenen el poder.

Les dictadures temen la crítica i més si aquesta és fa amb la Intel·ligència pròpia de l’humor, la ironia i la sàtira.

Per tant la premsa que podríem anomenar humorística té les mateixes oportunitats de publicar-se que la resta de la premsa, en èpoques de llibertat floreixen els títols i en èpoques de dictadures la premsa gairebé desapareix, almenys aquella incòmode pel poder i per tant la d’humor també, i només queda la clandestinitat com oportunitat de seguir publicant.

Catalunya ha estat un territori que ha tingut una llarg nòmina de títols humorístics amb títols emblemàtics com podien ser de L’Esquella de la Torratxa, Cu-cut!El Gato NegroPapitu o Xut que a més dels textos es distingien per unes il·lustracions còmiques de gran qualitat i de significat molt evident i abastament comprensible pel públic.

A l’actualitat existeixen forces títols de premsa humorística que la major part de la ciutadania té normalitzada, i no cal dir que l’arribada dels mitjans audiovisuals i més recentment encara de les xarxes socials ha multiplicat els treball sobre l’humor i s’han buscat el seu espai. Només cal dir que per exemple una dels programes més vistos de la televisió és el conegut magazine còmic Polònia que genera sàtira sobre l’actualitat política.

Però l’ humor en la premsa no és cosa d’ara ja hem vist que durant el segle XIX van proliferar forces publicacions que feien de l’humor, la sàtira i la ironia a través dels textos o dels dibuixos la seva crítica social i política.

La voluntat de les publicacions de caire humorístic i satíriques és carregar contra la situacions d’una època, l‘època en que es publica.

I evidentment fa que cada una interpreti la realitat amb els seu biaix polític, i tarannà personal fent de l’humor una arma carregada de capacitat de denunciar i rebel·lar-se contra situació de la societat en que viu i/o fer canviar algunes situacions. A vegades aquestes publicacions generen òbviament resposta, allò que pot agradar a uns pot generar en una altra part de la societat rebuig, per les formes o bé perquè consideren que l’humor és una sortida falsa. La creació d’un món fictici allunyat de la realitat que toca viure.

Sigui com sigui existeixen aquestes publicacions i han tingut un paper interessant en la història de la premsa.

I a Vilanova també han tingut el seu paper. Els experts en premsa humorística han conclòs que existeix un “humor català” per la manera d’enfocar i tractar els fets que eren objecte de crítica o burla. I per tant cal preguntar-se si existeix un “humor vilanoví”. 

Hi ha un capítol del llibre “Sota el cel de Vilanova” escrit per Francesc Serra-Novas (1), “Literatura retrospectiva” que fa un repassada a la premsa humorística de la ciutat i hi ha un paràgraf que és paradigmàtica de l’estil de l’humor vilanoví: “I qualsevol matalasser que feia unes màrfegues magnífiques, però uns versos deplorables, s’ajuntava amb un barber dels més eixerits del poble que sabia de les xafarderies més inconfessables i que signava unes dècimes plenes de sabor vuitcentista i us tiraven pels nassos un setmanari satíric que feia petar els dents.

Un botó de la mostra d’aquesta classe de periòdics és Lo Xerrapeta,

Periòdic que xerrarà i petarà

Sempre que tingui lo pap ple.

El farciment, podríem dir-ne, de tots aquets setmanaris satírics acostumava a ésser una cosa de les més esqueixades. Tenia el color d’un Dijous gras i tota l’eloqüència d‘un sermó del Carnestoltes.”

El sermó del Carnestoltes és invocat reiteradament en aquesta premsa humorística i el mateix sermó recull moltes vegades alguna de les notícies que aquets periòdics han publicat. El Sermó per ell mateix ja mereix un estudi particular però val la pena comentar que hi ha un paral·lelisme evident entre l’humor d’aquesta premsa i el Sermó, es riu del mort i de qui el vetlla però també té una part reaccionària ja que acostuma a burlar-se de qui transgredeix la norma qui surt del comportament tolerat.

Les primeres publicacions que contenen uns elements de caire satírics apareixen entre 1868 i 1872 amb tot l’embolic de la successió dinàstica. Són però publicacions volants, més aviat fulls clandestins que tenen molt més de d’atac sarcàstics que d’humor, es constaten les capçaleres com El Cencerro, El Papelito, La Discusión i La Espernaza, que es replicaven i contra-replicaven els uns als altres. Cal dir però que hi ha qui qüestiona l’existència d’aquestes publicacions ja que segons altres autors no se’n conserven exemplars.

A l’any 1884 apareix “Lo Romanso de Vilanova” Batxilleria setmanal que posarà de relleu les bellesa y miserias de Vilanova, Per Fra Gerundi (cuaternari exclaustrat)” aquest títol serà l’inici d’una llarga llista de publicacions que amb clau d’humor i de sàtira intentaran parlar de la realitat vilanovina amb més sornegueria que no seriositat.

Cal però també assenyalar la figura de Josep Verdú, de qui parlarem en una

proper ocasió, que va ser promotor de moltes publicacions entre elles la del Lo Carril de Vilanova, el primer periòdic escrit en català totalment a Vilanova, i també a la seva voluntat es deuen altres capçaleres com Lo Xiulet de lo Carril, l’Angel del Campanar, Lo Pagès, L’Angelet del Campanar que tenien també un cert pòsit d’ humor i de crítica polític en clau de sàtira. Són rellevants algunes de les seves il·lustracions tot i que també compartia amb això informació feta des de la seriositat i el compromís.

El primer periòdic que es defineix com humorístic és “Fruyta del temps” a l’any 1884 “Periódich satírich ,humorístich, lietarari é il.lustrat”. Donarà Fruyt cada setmana. Va durar-ne dues. Cal destacar la proliferació de les il·lustracions...

Tenen també importància les publicacions La Cuyna i La Nova CyunaQui no arrisca no pisca.- Tots per ella- Ella per tots”, aquest dos títols corresponen a la societat La Cuyna. Té interès perquè posa de relleu la interioritats de la societat vilanovina i les baralles internes que hi havia.

La premsa humorística té també la seva faceta a l’escolar i així al col·legi dels PP Escolapis s’imprimeixen diverses revistes satíriques: El Contrabajo, La Escoba, La ploma...

Destaca d’entre les publicacions La Llumanera , vol cremar amb el seu foc tot allò que no li agradi. En van sortir dos números i tancaran el segle XIX les publicacions com La Rialla, Lo Didot i lo Xerrapera, La Pubilla de Vilanova y Geltrú...

A l’entrada del segle XX va seguint la llista de publicacions com Lo Fuet, que després sortirà calcada amb el títol de Cantaclar.

A vegades l’aparició de les publicacions de crítica humorística obeeix a la rèplica a altres publicacions de la ciutat. A Vilanova va aparèixer “El Centinella Vilanoví” que sorgí com a suplement en català de La Defensa, el paradigma del periòdic catòlic i conservador. El Centinella tenia com a missió la “vigilància” de les bones costums davant la voluntat d’algun col·lectiu d’instaurar a Vilanova les escoles laiques. Aquesta aparició tingué una ràpida rèplica per part dels grups que defensaven l’establiment de la modalitat laica en l’educació i va aparèixer la publicació que sota el títol del Pare Crospis carregava amb ironia i amb un fort contingut satíric contra el clergat de la ciutat. Com a mostra de la seva clara voluntat de provocar indicava que la seva redacció estava ubicada en la cambra del mal ús del Castell de la Geltrú. El Pare Crospis serà durant forces anys el referent més assenyalat de la premsa humorística de la  ciutat, com a mostra d’aquesta posició de controvèrsia valguin aquest versos que foren llegits pel Carnestoltes de 1907 referents a les dues publicacions:

                             “Això si que no’m fa mella

                              puig si arriba á prosperá "

                              en Crospis com ho fará

                              per esclafar al Centinella”

A l’any 1918 apareix El Senyor Ramon, “sortirà sempre que estigui trempat y vulgui fer feyna”, aquesta trempera s’agafava en tertúlies de cafè que acabaven posant per escrit els acudits i comentaris xafarders que allà es feien i deien. L’altre títol fruit de la rauxa estudiantil és Pika-Pika “semanario festivo estudiantil”.

Fins el 1923 any en que hi ha el cop d’estat de Primo de Rivera encara es van produint diversos títols amb el mateix rerefons, posar el dit l’ull de la societat i fer broma de tot el que és humà i també del que és diví. Així sorgeixen capçaleres com Flirt, Gatzara, Xafarderies, i Frivolitats.

A partir d’aquí, de la dictadura de Primo de Rivera, hi ha un parèntesi general en la sortida de títols i per tant també de la premsa humorística.

A partir de l’arribada de la República prop de deu any més tard apareix novament premsa humorística surt, L’Eriçó d’autoria anònima però segons es va comentar en el seu moment la majoria del escrits estaven redactats pels col·laboradors que feien també la revista Prisma (un model de premsa cultural de qualitat i de referència a Vilanova) l’aparició de l’Eriçó va ser molt criticada per la gent d’ordre d’aquell moment.

La Guerra ho trenca tot i també el món de la premsa quedà reduït a les publicacions com el Butlletí del Comitè de Defensa i altres de tipus menor i de caire polítics però evidentment no hi havia massa lloc per l’humor donat el dramatisme del moment.

Després de la guerra civil va seguir el desert de publicacions és evident. Hi ha la capçalera El Vocinglero que amb el subtítol de Periòdic de tertúlia rebotiga o cafè diu que “voceará, escandalizará, y cotorrerá sin ton ni son y venga o no a cuento. Saldrà cuando le de la gana ......Només va sortir una vegada.

No serà fina l’any 1976 que novament es va publicar una revista genuïnament humorística i satírica fou “El Moixó Foguer”, de periodicitat no regular va treure el seu darrer número la nit de les primeres eleccions municipals. Era confeccionat al voltant d’una taula amb bon menjar i/o amb bona beguda...

Cal destacar també l’evolució d’algunes revistes com La Veu de la Pastera publicació de l’Acord i després de la Unió Vilanovina que va passar de ser una revista mot polititzada a revista d’humor i crítica satírica sobretot de les actuacions municipal, també la mateixa entitat havia publicat El Caxemir Decodificador amb la voluntat de fer conya entre l’entitat de manera interna però també interpel·lant a altres entitats.

En aquest mateix sentit cal fer esment de The Herald Foment, que al llarg de més de 20 any amb acurada publicació va fer conya de tot i de tothom. Era una autèntiques peces antològiques de l’humor i de la crítica irònica, i pel mateix títol ja es pot deduir que la publicava l’entitat El Foment Vilanoví.

Com ja hem dit les xarxes socials i els mateixos diaris digitats han fet afeblir els diaris de paper i també els humorístics. La rapidesa i l’enginy ara poden publicar-se immediatament amb facilitat de recursos i també amb poc espai i amb pocs caràcters . De tant en tant a l’Eix Diari apareixia la plana “Vinagre Vilanoví” que enllaçava amb  la tradició de la conya vilanovina d’aquest humor nostrat que agrada o no, però que existeix.

Cal dir que com bona part de la premsa de la ciutat la continuïtat de les publicacions és més aviat precària però que ben segur que han servit per fer riure, per avergonyir i per denunciar moltes coses des de l’humor i la ironia, elements que ben i subtilment tractats i ben usats són clarament elements que ajuden a conscienciar la societat de les situacions en que ens trobem cada dia.

(1) Sota el cel de Vilanova . Manuel Amat i Francesc Serra-Novas. Pròleg Oriol Pi de Cabanyes .El Cep i la Nansa edicions, Vilanova i al Geltrú 1980 

el senyor ramon fruyta del temps la cuyna la llumanera l'eriçó

A les verdes i a les madures

Sixte Moral

Sixte Moral

Qui dies passa anys empeny

http://sixtemoral.wordpress.com/

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

El PSOE (122) guanya les eleccions i suma amb Cs (57) o amb Podem (42) i independentistes

ELECCIONS GENERALS. Després dels resultats del 28-A, quin pacte de govern prefereixes al Congrés?

PSOE + Podem + independentistes
PSOE + Ciutadans