Premsa

La Defensa: apostolat des de la premsa

En la història de la premsa de la nostra ciutat hi ha un seguit de publicacions de caire religiós però destaca per damunt de tot el setmanari La Defensa que és junt amb el Diario de Villanueva i Democràcia un dels grans títols de publicacions d’info

Sixte Moral 03-09-2018 17:56 Lectures 1041
Capçelera de La Defensa. Eix

Capçelera de La Defensa. Eix

L’església catòlica com totes les religions té com un dels objectius difondre les seves creences i guanyar adeptes, guanyar fidels per difondre no només la paraula de Déu sinó complir amb les seva altres accions com són les celebracions litúrgiques, també complir les obres de misericòrdia, que són un autèntic compendi de la seva posició en els aspectes socials. Aquesta acció ha comportat que l’església tingues una importància i una influència cabdal en les societats occidentals. També ha tingut èpoques en que ha esta bandejada i perseguida per la seva presència aclaparant, asfixiant en tots els àmbits de la vida privada però també de la pública.

Hi hagut una església intervencionista que ha volgut regular la vida privada de la ciutadania i amb connivència moltes vegades amb el poder guanyar influència i marcar el canons de comportament en l’esfera pública. En èpoques com la il·lustració o en èpoques de govern de caire progressista s’ha intentat reduir aquest paper i influència i que l’església es circumscrivís a la seva tasca  de culte i de mantenir una espiritualitat en els seus espais, sense ocupar l’espai públic tot i així ha estat difícil aconseguir-ho.

Però el sentiment religiós és un sentiment íntim, personal que es comparteix amb els correligionaris i per tant per més que és vulgui treure de esfera pública es fa difícil. El sociòleg Wieviorka deia al 2008 que “Déu no compta amb lloc propi en l'àmbit públic" per explicar que l’espai públic no hauria d’estar envaït per la religió.

Però les creences i la pràctica religiosa és evident que en una societat democràtica tenen també el seu espai que gairebé sempre està al marge de la connivència amb els poder públics fet que s’ha donat durant massa anys al nostre país  i amb circumstàncies també molt diverses.

Al llarg de la història s’han produït enfrontaments entre els defensors de l’aplicació de la religió com a manera d’actuació pública i els detractors d’aqueta idea. Catòlics i liberals, per simplificar-ho, s’han esbatussat al llarg de la història, a Catalunya això va ser també un dels motors de la història. L’arribada del romanticisme coincident amb el període de la Renaixença a Catalunya va donar un cert prestigi a l’església pel fet que havia estat de les poques institucions que havien conservat la llengua catalana.

L’església va estar sempre amatent a aspectes fonamentals de la societat com eren l’educació i la premsa. La primera, l’educació, va ser fonamental i en va voler tenir el monopoli durant molts anys, era una manera de que les noves generacions ja fossin “adoctrinades” en el missatge de Jesucrist passat pels sedàs de l’autoritat eclesial i per altra banda ja traspassaven de generació en generació noves fornades de cristians, almenys de forma, el fons ja cadascú el triava quan arribava a l’ús de raó. I en el camp de la premsa l’església creà els seus propis mitjans de comunicació amb un doble objectiu combatre les idees dels altres (sobretot de liberals i progressistes oposats al domini de la religió a la societat) i per altra banda difondre el seu ideari fent evident el missatge d’estendre els preceptes de l’església.

En la història de la premsa de la nostra ciutat hi ha un seguit de publicacions de caire religiós però destaca per damunt de tot el setmanari La Defensa que és junt amb el Diario de Villanueva  i Democràcia un dels grans títols de publicacions d’informació ciutadana. És obvi a més que La Defensa va tenir també un paper cabdal en la difusió de l’obra de l’església i també de combatre les idees contaries aquest “ordenament religiós”.

La Defensa sortia a la llum el 22 de gener de 1887amb seu al Carrer del Comerç, al llarg de la seva trajectòria canviaria de lloc i durant molts anys la redacció s’instal·là al Círcol Catòlic, d’entrada ja acceptava subscriptors i també publicitat. La defensa començava saludant als seus companys de premsa: La Defensa  al salir por vez primera al palenque periodístico saluda afectuosamente a todos sus compañeros en la prensa”

I en el seu primer editorial, força llarg amb el títol de Nuestra Bandera. Feia una declaració clara, contundent i sens embuts de per on volia navegar en el camp periodístic.

El reconocimiento, defensa y extensión de la soberanía social de Jesucristo he aquí el móvil de nuestros actos, el fin de nuestra empresa, nuestro programa, nuestra Bandera...”

“....Empeñarse, pues en edificar la sociedad sin Jesucristo y aun contra Jesucristo, es sacar de sus quicios a las naciones, es lanzarlas a los espantosos sacudimientos y tremendas catástrofes que registra la historia de los pueblos que han llevado la locura de su frenesí revolucionario hasta quererse emancipar de Dios que les sustenta y rige sus destinos. En vano se ofrecerán soluciones en vano se invocaran los ya gastados nombres de la civilización, progreso, luz, libertad, igualdad, fraternidad, ¡Impostores!; en vano se correrá en busca de medios sencillos y fáciles que detengan el mal que corroe les entrañas del mundo moderno.....”

I encara més endavant deia:

“... Nos presentamos, pues en el campo de la prensa con el glorioso dictado de católicos, seco, limpio, escueto: nos declaramos católicos leales, sin reservas ni atenuaciones, somos legítimos de la hidalga familia española; por esto nos lanzamos hoy al santo combate de la verdad y la justicia ultrajada, y enarbolando el estandarte de Cristo para proclamar alto, muy alto, su Soberanía social, y defenderla, desde las columnas de este humilde semanario, con denuedo, bizarría, contar los ataques y embestida de nuestros enemigos, manos y fieros guardando con ellos las formas, respeto y atenciones que nos prescribe la caridad verdaderamente cristiana. Queremos que Cristo impere en todos los terrenos: en las artes y en las ciencias; en las leyes y las costumbres; en al poesía y en la literatura; en los individuos y en la familias; en los pueblos y en las naciones. Esta es nuestra aspiración, nuestro anhelo, nuestro ideal, nuestro programa, nuestra divisa, nuestra Bandera. Nuestro único y vigoroso grito... Viva la Soberanía Social de Jesucristo”.”

Al llarg de la seva història La Defensa tingué diversos canvis i modificacions, varià de format i en alguns períodes les cobertes del setmanari eren impreses sobre paper de color. Usava fotogravats i també il·lustracions de dibuixos i tambe varia de freqüència passa a bisetmanal i trisetmanal, variarà la capçalera en diverses ocasions i també d’impremta, ja que començà imprimir-se a Barcelona i després es passa a imprimir  Vilanova, l’artífex d’aquesta possibilitat fou Josep Ivern i Salvó, (1) que exercí també de director de La Defensa durant forces anys fins el 1932.

A més dels continguts propis fruit de la seva declaració de principis de la publicació, contenia informació d’interès general, estudis històrics, retalls de filosofia i també publica separates i col·leccionables de novel·letes, contes i faules històriques, fet força usual en els gran diaris d’aquell temps. Josep Coroleu hi publicà el seu conte “L’anech Blau” (2). En el tema de la llengua també va anar evolucionant, començà a publicar-se en castellà per passar després a bilingüe per acabar publicant-se en català.

La publicació durarà prop de 50 anys i constitueix la publicació més longeva després del “Diario de Villanueva”.

Té importància per la seva llarga durada però fonamentalment perquè és el portaveu i el rèflex d’una part de la ciutadania de Vilanova i la Geltrú, dit en terme polítics de la “dreta catòlica vilanovina”, de la gent d’ordre però d’una dreta civilitzada -com després s’anomenaria- que va adaptant-se també al missatge social de l’església que també anava evolucionant, no podia ser d’altre manera ja que la majoria dels capellans de la ciutat formaven part del seu consell de redacció. Però La Defensa constitueix també un bon model de la premsa local amb vinculacions amb el grans moviments ideològics i espirituals del món.

De la lectura de la primera editorials es desprèn amb claredat el doble objectiu de la publicació per una banda estendre el missatge cristià i per altra banda combatre tota ideologia que fos contrari a la doctrina de l’església. Aquets doble propòsit encara es farà més clar quan a la ciutat de Vilanova arribi a Vilanova l’Escola Moderna (S'hi portarà a terme un ensenyament inspirat en el lliurepensament, mitjançant la pràctica de la coeducació de sexes i de classes socials, la insistència en la necessitat de la higiene personal i social, el rebuig als exàmens i a tot sistema de premis i càstigs i la obertura de l'escola a les dinàmiques de la vida social i laboral, i amb l'organització d'activitats de descoberta del medi natural. Els nens i nenes tindran una insòlita llibertat, faran jocs i exercicis a l'aire lliure, i un dels eixos de l'aprenentatge el constituiran les seves pròpies redaccions i comentaris d'aquestes vivències. Un trencament veritablement revolucionari amb els mètodes tradicionals. Definició del Web de la Fundació Ferrer Guardia inspirador del projecte) a l’any 1904, aquest fet generà una actitud de defensa dels privilegis que fins el moment tenia l’escola confessional i s’obri un front de batalla dura entre les dues concepcions de l’educació.

Tant és així que La Defensa va treure un suplement “Els Centinella Vilanoví”, que després va tenir vida pròpia dirigit pel capellà Joan Fontanals (3) i tenia la redacció al Círcol Catòlic. A partir del 1905 el Centinella es dedicà a vigilar i a combatre les idees de caràcter progressista i laïcista que propugnava l’Escola Moderna.

Podem llegir en el número dos d’aqueta publicació una article que porta per títol “L’Escola Laica por dentro”, en ell s’explica que les primeres escoles laiques van haver de tancar per manca de nois i noies que hi anessin però atribueixen a la “maçoneria” el nou intent que ells denuncien: “Però la Masoneria, després de plányerse de pérdua tant gran, al veurer mortas unes auxilars sevas tant poderosos, ha volgut resucitarlas, y aquest es l’Encarrech, o millor lo manament absolut que, des de sas logias, trasmet als homes......

Y per aixó veure que’ls protestants, los lliurepensadors y’ls anarquistas – fill tots d’un mateix pare, l’error- deliran per las escolas laicas”.

L’“error” serà esmenat i l’Escola Moderna va patint diversos problemes legals, prohibicions i entrebancs fins que a l‘any 1909 hi ha el tancament definitiu de l’escola després d’una visita del governador civil acompanyat de l’Inspector d’Instrucció Púbica que ordenaren el tancament definitiu amb el pretext de que els llibres que s’utilitzaven a les seves aules eren contraris a legislació vigent. L’Escola Moderna a Vilanova tingué una certa importància en el moviment de les escoles a l’any 1907 tingué un patronat amb persones prou notable com el Mateix Francesc Ferrer i Guàrdia com a president honorari. I entre els patrons hi havia entre altres Pau Barber (4). Advocat que fou regidor a l’ajuntament de  Vilanova, diputat republicà pel districte de Vilanova i fundador del periòdic Democràcia. Eduardo Jalón, Marques de Castrofuerte que fou vicepresident del patronat. En fi, noms il·lustres.

L’Escola Moderna fou un projecte fallit i que acabà tràgicament amb la mort de Ferrer i Guàrdia. La controvèrsia i el combat fou dur fins que aconseguiren derrotar les idees de progrés.

El Centinella Vilanoví tenia la redacció i administració al Círcol Catòlic i es definia “com a fulla de propaganda popular”.

I encara feia proselitisme demanant: “Recomanació de la bona prempsa, que’s dongui aquesta fulla á altres personés ó famílies que’s puguin aprofitar de sa lectura.”

El Centinella Vilanoví acabada la seva feina desaparegué.

La Defensa , però va continuar i al llarg de prop de cinquanta anys seguí amb els seus principis si bé és cert que també en alguns moments suavitzà el seu integrisme catòlic i evolucionà cap a posicions que intentaven anar en paral·lel a les noves formes de l’església i també amb fortes vinculacions amb el catalanisme.

Així davant la dictadura de Primo de Rivera, en que el setmanari va portar durant algunes setmanes allò de: ”Aquest número ha passat la censura militar” escrivien una editorial “Després del Cop d’Estat en que sense condemnar el cop des d’un punt de vista formal i fins i tot en alguns moments des de l’ambigüitat donar-hi un cert suport sobretot en allò que feia referència al restabliment de l’ordre públic, si que volien alertar de que el cop del General Primo de Riera no reprimís el catalanisme moderat, el de la dreta catòlica i així escrivien en l’esmentat editorial: “Fora de doldre que amb el desig de combatre el separatisme es combati a tots aquells que defensem i estimen l’espiritualitat de Catalunya”. Catalanisme i espiritualisme una de la divises usades pel catalanisme catòlic de dreta.

En el període just abans de la dictadura La Defensa entrà en debat i controvèrsia amb l’altre diari de la dreta catalanista local adscrita a la Lliga  sense les arrels catòliques tant fortes, Costa de Ponent, s’entrecreuen articles rebatent els uns les tesis dels altres i a l‘inrevés. El Círcol Catòlic i el Centre Català i es creuàvem acusacions d’haver, per activa o per passiva, facilitat l’arribada dels republicans a l’ajuntament. En el fons era un lluita per l’hegemonia en la dreta local.

L’arribada de la República va ser el trencament en l’època política anterior La Defensa es posà sota la legalitat republicana, segueix sortint amb normalitat, a l’octubre del 32 la publicació inicia una nova etapa, es mostra partidari de l’Estatut al que anomena com a Constitució catalana. Davant el nou entorn polític, La Defensa, assumeix el missatge del catolicisme més actiu i també més disposat a comprometre’s amb la república i la nova legalitat, busca nous espais i pretén esdevenir “un òrgan poderós d'opinió, un portanveu idoni de tot el moviment religiós i d'Acció Catòlica local i de tots els legítims interessos morals i materials de la vila..."

A partir però del 33 i amb els fets d’octubre del 34 La Defensa es posiciona per l’ordre i condemna tota manifestació violenta contra el món de l’església. La Defensa que havia fet seus, a la seva manera clar, els postulats republicans i havia mostrat el seu suport a l’Estatut es veia ara assetjada directament per les autoritats i també pels descontrolats que anaven apareixent, agressions, amenaces, insults, registres policials a la seva redacció...

La situació amb alts i baixos es mantenir amb una certa tranquil·litat però després de les eleccions del febrer de 1936 amb el triomf del Font Popular la situació va empitjorant. El mes d’abril de 1936 La Defensa per mitjà de Magí Cendra (5) membre de la FJOC (Federació de Joves Cristians de Catalunya)  feia un escrit reivindicant la posició dels catòlics en l’enfrontament que ja s’albirava: “Nosaltres no podem ésser d’aquells que en to amenaçador alcen el puny o estenen la mà, sinó que el nostre esperit d’apòstols s’ha de veure guiat únicament per Aquell que moria estenent els braços. Deixant caure la sang a la dreta i esquerra, a orient i occident, pels rics i pels pobres, per tots igualment”.

Trist presagi. La guerra va fer caure sang arreu, de manera injusta i innocent.

Al juliol del 36 en plena repressió, percussió de la majoria dels clergues i ordres religioses per part d’alguns incontrolats i amb poca actuació en els primers moments de l’autoritat competent La Defensa desaparegué. Però encara a principis d’aquell tràgic juliol La Defensa Publicava un article “L’onada Comunista”: “Tal i com han arribat les coses al món, no es poden ja discutir les virtuts de la democràcia. Es tracta senzillament de trobar un sistema que tanqui el pas a l’onda soviètica.....No enfrontem, doncs, virtuts o defectes d’un sistema  amb les virtuts o defecades d’un altre. Només és cercar el camí de salvació dels valors encara vius de la civilització i per a assolir el triomf d’aquesta empresa, qualsevol sistema és bo i acceptable. No es trobem els pobles en període de lliure elecció sinó d’acceptació del remei urgent, encara que aquest no sigui el remei i definitiu....” (6)

Inútil intent en aquell moment de reivindicar la democràcia. El Cop d’Estat militar del 18 de juliol ja estava congriant-se.

Finalitzada la guerra amb el triomf del franquisme el silenci de la premsa fou aclaparador. Tots va quedar en silenci. Hom podia pensar que o bé el Diario o bé La Defensa podrien reprendre la seva tasca informativa. Pel que fa al Diario encara trigaria a sortir i caldria esperar a l’any 1942 a tornar-se a publicar amb el “yugo y la flechas” a la seva capçalera. I volia tenir el monopoli informatiu com bé es palesa en els informes de la Comissió encarregada de fer el projecte.

“Tendrán que estar suscritos en el periódico todos aquellos individuos que ya lo eran antes en el mismo diario, mas los que estaban a la Defensa y en los periódicos de izquierda Democracia, El Carrer, Rao y Vida Nueva; al objeto de acoger todos estos elementos que sostenían dichos periódicos de temperamento rojo, no es solamente para miras económicas sino también para un elevado sentido de postulado de las ideas que informan el GMN (Glorioso Movimiento Nacional.)”

La Defensa entre els que tenien temperamento rojo. Brutal!!. Biaix cínic.

Bé és cert que la primera publicació que va sortir després de la guerra civil va ser una publicació de caire religiós, La Hoja Diocesana. La no reaparició de La Defensa va obeir a diverses raons però fonamentalment dues, la primera la dispersió, quan dissortadament mort, d’una bona part dels capellans que l’havien fet i donat el moment poca gent podia reivindicar-ne la possibilitat de tornar-la a editar. I en segon lloc tot i que el bàndol franquista va considerar el seu aixecament militar com una “Cruzada” i va usar la religió catòlica a favor seu i en contra dels altres no va tenir cap mirament en no reivindicar la publicació de La Defensa, el seu catalanisme, la seva posició inequívocament de defensa del l’estatut i dels valors d’un catolicisme evolucionat allunyant-se de l’integrisme creiem van ser també motius de pes per no reeditar-la un cop la guerra havia finalitzat.

Sens dubte, però, La Defensa té un lloc d’honor a la història de la premsa a la ciutat per la seva llarga trajectòria –cinquanta anys- sinó perquè és, a més, el reflex de l‘evolució d’una publicació de caire catòlic, de militància confessional  que representa els anhels d’una bona part de la ciutadania.

 

(1) Josep Ivenr Salvò. Diccionari Biogràfic de Vilanova i al Geltrú. F. Puig Rovira. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003

(2) Antoni Pujol i Bernadó. La premsa Vilanova i al Geltrú. Pairalia.

(3) Joan Fontanals . Diccionari Biogràfic de Vilanova i al Geltrú. F. Puig Rovira. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003

(4) Pau Barber i Eduardo Jalón : . Diccionari Biogràfic de Vilanova i la Geltrú. F. Puig Rovira. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003

(5) L’Església Catòlica a Vilanova i al Geltrú el 1936- Bonaventura Orriols Ferret. Círcol Catòlic, 1989

(6) En el magnífic i documentat llibre “Passatgers de la mateixa barca, la dreta a Vilanova i la Geltrú (1903.1979)” D’Antonio Francisco Canales Serrano hi ha molta presència de textos  de la Defensa així com de l’evolució del seu ideari. Val la pena llegir-lo.

La Defensa La Defensa La Defensa El centinella Vilanoví El centinella Vilanoví

A les verdes i a les madures

Sixte Moral

Sixte Moral

Qui dies passa anys empeny

http://sixtemoral.wordpress.com/

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

El PSOE (122) guanya les eleccions i suma amb Cs (57) o amb Podem (42) i independentistes

ELECCIONS GENERALS. Després dels resultats del 28-A, quin pacte de govern prefereixes al Congrés?

PSOE + Podem + independentistes
PSOE + Ciutadans