Patrimoni

Pedres mil·lenàries però útils encara

Sixte Moral 11-02-2019 13:13 Lectures 664
Camí de Sant Magdalena. Eix

Camí de Sant Magdalena. Eix

Els que som “malalts” (no sé si per bé o per mal) de la lectura de tota classe de  papers, de tant en tant, trobem en la premsa anuncis peculiars i curiosos que desperten un cert interès i esdevé un cert també detonant de memòria i de relacionar-lo amb algunes accions més actuals.

L’anunci que ha generat aquesta sensació entre el records i l’actualitat és un  que hem vist al setmanari “Fura” en que s’informava d’un “curs de marges de pedra seca” organitzat per les caves “Albet i Noya” que es farà a les  vinyes de la “subzona muntanyes de l’Ordal” i anirà a càrrec dels “mestres margeners de l’escola mallorquina”.

Sabem més coses, ja és la  setena edició d’aquest curs i va adreçat a professionals i a afeccionats amb la voluntat de recuperar els marges de pedra seca que hi ha a les vinyes i que trobem arreu del país en camins, en conreus i que tenen la vessant de les barraques de vinya, aquí conegudes com Mulasses que constitueixen una de les expressions d’arquitectura popular més reconegudes i que existeix una extensa documentació sobre la seva tipologia, ús i tècniques constructives així com força bibliografia a l’entorn d’aquestes clàssiques construccions (1).

Construir marges és una tasca que es deu perdre en les beceroles de la història, l’ofici de margener (hem trobat també margetaire. “Tota la dinastia del Camats han vingut distingint-se per la seva habilitat en l’empelt, del mateix modo qu’els varons de la família dels Seballots s’han significat com a mestres margetaires” (2)) és un ofici que requereix habilitats, traça, visió particular i global del marge a construir i també paciència, molta paciència per anar lligant una darrera altre les pedres i fer-les aguantar sense cap mena de producte que els fixi ni ciment, ni fang, almenys així ho feien anys enrere. Es tracta de combinar les mesures i les formes de les diverses pedres i encaixar-les  perfectament perquè unes i altres acabin fent força i es mantinguin ben relligades aguantant-se en el seu propi pes i força.

Al llarg del temps els marges han servit per fixar i separar, dividir i envoltar les propietats, i les diverses peces de terra que pertanyen a qualsevol propietari, i també òbviament per aguantar i contenir les terres en les zones de conreus esglaonats i com punts de contenció de terres en zones concretes i també com a límits i senyalització dels camins quan passen per determinades zones generalment entre conreus o zones enclotades. Hi ha moltes maneres de fer-los i moltes  formes de rematar-los.

De marge n’hem vist sempre tot i que ara ja les tanques de filferro o vegetals sovintegen i per tant el treball de la pedra és ja o bé una relíquia o és una afirmació de voler mantenir una certa tradició a l’hora de construir algunes separació o protecció.

De margeners n’hi ha pocs, d’aquí ben segur la importància d’aquest curs. Feina n’hi ha si es volguessin arranjar tots els marges fets mal bé que es troben es camins del terme municipals, repetim n’hi hauria i molta de feina i de passada es podrien dignificar part de la xarxa de camins autèntica teranyina comunicativa del territori.

I fer i arranjar un marge és una feina precisa i lenta. Recordo quan als anys 60 i forces fèiem colònies a la rectoria de Font-rubí; la casa tenia al davant una era  que en aquells moments servia perquè hi jugués la canalla El marge que l’aguantava havia cedit una mica i presentava un cert perill de que acabés  esberlant-se del tot. Calia doncs arranjar-lo i es va connectar amb un pagès del poble que nosaltres anomenaven carinyosament “El Llebre” i a més li atorgàvem, no sense una certa conya innocent el títol d’alcalde i secretari local del “movimiento” de les quatre cases que hi ha voltant de la rectoria. Veure’l treballar era tot un espectacle. Quiet mirant les pedres fixament, gratant-se el cap sota boina o traient la petaca i el paper i lligar una cigarreta mentre no deixava d’observar una pedra o un altra, ara quan n’agafava una i la col·locava encaixava perfectament i si calia ajustar una mica amb quatre cop de massa precisos  l’encaixava. Treball de paciència, sense preses però amb molta vista, habilitat i certesa el “Llebre” acabava els marges. Mirar-lo en alguns moments relaxava perquè t’envaïa la mateixa parsimònia en que actuava i en altres et desesperava per l’estona que s’estava observant sense moure peça.

Anys més tard veia confirmada aquesta manera de treballar quan al Setmanari de Vilanova entrevistàvem en la sèrie “Oficis oblidats” (3) a Joan Butí que feia a hores la feina de margener i era ja un dels pocs que quedaven a la ciutat. En Joan Butí deia: “ No fem servir ni nivell ni plomada. La mateixa experiència ja ens diu com cal fer-ho. Les pedres s’han d’anar mirant; les més carejades les posem davant. El trobar les pedres per col·locar, ho porta la pràctica, és a base fer-ho....” .

I encara ens parlava del tipus de pedra: “Avui generalment s’aprofiten les pedres d’altres marges que es desfan, la matxaca la porten de les pedreres. Les grosses si venen de les pedreres  no serveixen perquè són molt punxades  i es fa molt difícil treballar-les. Abans hi havia gent que es dedicava a treure la pedra de les feixes de la terra, sobretot pagesos. Els dies que no podien anar al camp amb aquestes pedres feien marges ....”

Sobre l’ofici el mateix Butí als anys setanta ja veia que estava acabant-se i encara recorda la família dels Seballuts (els hem esmentat abans també com a Seballots) que havien fet marges pel territori entre ells es del Mas Ricard ....

La manca de manteniment comporta que en aquets moments i passejant pels indrets prop de la ciutat trobes part dels marges enrunats. L’acció de les aigües, el poc manteniment del propi marge o la vegetació que hi va creixent els debiliten i acaben enrunant-se, casos evidents són els del Camí de Santa Magdalena o el camí del Mas Tapet cap el Mas de l’Artís. Curiosament però hi ha altres llocs on s’han descobert de nou marges en feixes de terreny que havien quedat tapats per la vegetació. És paradigmàtica l’exemple de la “feina” que han fet els cavalls que la Fundació Miranda té al Parc Natural del Garraf en la zona propera a Olivella que pasten lliurament per la zona. Realment és impressionat la feina que han fet els cavalls en el sotabosc, hi ha zones que han estat literalment netejades d’herba, s’han recuperat marges que havien quedat colgats. En alguns moments dubtem de que no hi hagi la mà humana al darrera de les neteges del terra, però la uniformitat del nivell del rastre de la neteja fa pensar més que els cavalls fan els que se’ls demana alimentar-se i netejar.

Les intervencions de la ma humana a la natura a vegades poden ser autèntics desastres, ho hem vist manta vegades però a vegades aquesta intervenció i si a més ve de temps immemorial constitueixen un valor, un bé col·lectiu, esdevé patrimoni. Les construccions de pedres seca, siguin marges, barraques i altres construccions són patrimoni del territori, si es vol el més humil de tots però amb  interès prou notable si es te en compte que la seva construcció anava vinculada a l‘activitat humana al camps, a la possessió i treball de la terra, a la xarxa de comunicacions o a esdevenir punts de referència en el territori. La seva preservació hauria d’interessar a les institucions i municipis encara que fos al final de la cua dels projectes. El curs de fer marges que ens ha servit d’excusa per escriure això pot ser un bon senyal de que la percepció sobre la seva restauració i conservació comença a canviar.

 

(1)Sobre les barraques de pedra seca es pot trobar molta més informació a Magí MIRET, "Les barraques de pedra seca de Ribes", 1995. Albert TUBAU, "La historia de les barraques de vinya", Diari 22-12-1995. Trinitat RUIZ, "Les mulasses vilanovines o les barraques de pagès'', La Porra, juliol1998. . Joan SIVILL, "Les barraques de vinya", Tres Tombs, 1999.Trinitat RUIZ, "Iniciativa popular per salvar les mulasses'', L'HORA, 22-1-1999. Joan SIVILL, "Les barraques de vinya", Talaia barraques de vinya", Talaia, juny i setembre 1999.

I és imprescindible el llibre “Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf” d Ramon Artigas, Andreu Camps i Josep Pascual. I els Web “Patrimoni i muntanyes” i “immaterial Penedès”

(2) El Baix Penedès abril del 1928. Fulletó el Baix Penedès, 30 . “La Nari” Narcís Bas i Socias

(3) Setmanari de Vilanova i al Geltrú, 28 d’octubre de 1977. “Oficis oblidats” “Joan Butí : L’art de fer marges”

Camí de Santa Susanna entre Olivella i Avinyonet. Camí de Santa Susanna entre Olivella i Avinyonet.

A les verdes i a les madures

Sixte Moral

Sixte Moral

Qui dies passa anys empeny

http://sixtemoral.wordpress.com/

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

A un mes de la cita amb les urnes, volem saber quina és la teva intenció de vot

ELECCIONS GENERALS. A qui votaràs el proper 28 de abril del 2019?

PP
PSOE
Podemos
Ciutadans
ERC
PDeCat
PNV
Altres