Antonio Hervás Amezcua, Pintaré sempre

Pintaré siempre, toda la vida és el títol d’un quadern exquisit, de gran gramatge sensitiu. Pintaré siempre, toda la vida és un riquíssim àlbum d’obra artística paral·lel a un relat d’alt voltatge, ja que és confessional, va al moll de l’os de totes les qüestions vitals i artístiques platejades. El protagonista de l’afirmació pintaré sempre, una fe de vida i el seu sentit, és el pintor Antonio Hervás Amezcua (Jaén, 1951).

Antonio Hervás Amezcua resideix a Gavà, hi va arribar molt jovenet l’any 1966. A Gavà té el seu taller, així com des de l’any 2003 hi va crear la Fundació Hervás Amezcua per a les Arts, una activa entitat cultural destinada a la difusió de la creació plàstica i literària. La formació artística d’Antonio Hervás Amezcua és àmplia, el seu currículum és ple de cims i aventures artístiques de gran calat.

Ara, en la talaia dels anys, a les pàgines de Pintaré siempre, toda la vida hi podem llegir un seguit d’estimulants converses o confessions, com especifica el pintor, entre Antonio Hervás Amezcua i Carles Duarte. Així sabem que els dos amics es van conèixer l’any 1999. Des de llavors les seves col·laboracions artístiques han estat múltiples. Aquest mateix llibre és una autèntica fita d’una fraternitat estètica, artística i intel·lectual. Qui millor que un creador, un poeta en aquest cas, per comprendre la pulsió que mou un pintor a posar-se davant d’una tela o d’un paper en blanc. Les preguntes de Duarte, sensibles i afinades en el seu discurs, són respostes per Hervás Amezcua amb una gran honestedat intel·lectual i humana, una actitud poc freqüent en un món tan poblat d’egos crescuts.

Certament que el jo s’ha d’aguantar dret per dur a terme un camí tan esforçat com és el camí artístic, ja que demana molta perseverança tant en la formació i el treball com en l’experimentació, així com molta resiliència enfront dels entrebancs, i fins i tot demana fortalesa física. Però a mesura que avancem en la lectura d’aquestes converses veiem com sense perdre ni una gota de la seva personalitat el pintor, gravador i escultor Antonio Hervás Amezcua es va sentint instrument en la creació artística d’una obra que resultarà fruit d’una tècnica ben apresa trenat amb una poderosa intuïció, mestressa de la imaginació creativa, que procedeix del que sabem com a experiència, però també del que no sabem i que va més enllà de nosaltres per entrar en el misteri, tal com jo mateixa entenc el fet creatiu: l’obra artística com a plasmació i lligam entre els dos mons, el visible i l’invisible, el material i l’espiritual.   

Les saboroses converses, transcrites i corregides amb gran pulcritud per Marta Malo, van tenir lloc en diversos indrets significatius per als dos amics, sobretot per a Antonio Hervás Amezcua: l’ermita de Bruguers, a Gavà; la seu de la Fundació Hervás Amezcua per a les Arts, a Gavà; el taller de gravat d’Antonio Hervás Amezcua, a Gavà; a la població de l’Escala, on Carles Duarte té una casa de vacança; al Museu de Montserrat; al monestir de Poblet; al palau Moja, de Barcelona.

Javier Erre, el curador d’aquest quadern publicat per l’Editorial Milenio, amb bon criteri editorial ha dividit les converses en sis capítols: El despertar a una nueva vida (1966-1980); El camino del pintor (1980-1988); Todo pasa por el taller; El artista por el mundo (1989-1999); Las cuestiones del arte; Vivir entre proyectos (2000-2015). Les converses es clouen amb un setè capítol, Crónica de una amistad creativa, en el qual els dos amics i interlocutors fan un seguiment de tots els projectes que han dut a terme i en els quals es reconeixen en una sensibilitat compartida.

Amb Pintaré siempre, toda la vida ens trobem amb un quadern de converses de gran fondària sobre la vida, obra, pensament estètic i intel·lectual d’Antonio Hervás Amezcua. Quadern en què també s’hi desplega un ampli àlbum de fotografies del trajecte personal i artístic pintor, així com s’hi visualitza un àlbum esplèndid de quadres, obres gràfiques i escultòriques que mostren l’excel·lència artística del pintor, així com il·lustren les converses amb l’amic, de manera que el lector pot relacionar les imatges amb els conceptes més rellevants d’una conversa sobre les motivacions de l’art que crec inèdita en el camp de les monografies artístiques.

Aquest és un aspecte més a ressaltar en aquest treball conjunt dut a terme entre dues personalitats creatives que, entre d’altres complicitats compartides, hi ha el fet de viatjar com ‘un revulsiu quan et sents envaït per la sensació que la vida es pot adormir arrossegada per la rutina’, diu Carles Duarte. ‘Viatjar ha estat per a mi enriquidor, crec que viatjar potencia la capacitat d’existència’, respon Antonio Hervás Amezcua.

A la vista del relat per capítols de Pintaré siempre, toda la vida, un viatge que ho és en totes direccions, un itinerari vital que contempla totes les dimensions humanes, també l’espiritual, en cap moment no hi ha ni una espurna d’avorriment ni de rutina. Així veiem com tant la pràctica com la contemplació de l’art és un antídot natural a l’estancament. L’artista dóna a l’art tant com l’art dóna a l’artista en una relació de correspondència que es veu ampliada en la mirada i en la capacitat sensitiva de l’espectador. Altra cosa no persegueix l’art en el sentit més profundament humà sinó aquesta comunió.