TEMPS DIFÍCILS; TRIA CLARA

A menys de vint dies del 14-M, eleccions generals, la necessitat del canvi, la derrota del Partit Popular, es configura com l’única possibilitat admissible i urgent per a tots aquells i aquelles que ens considerem progressistes.

Temps difícils, tanmateix; dies tensos i un panorama, si més no, neguitejant.

A casa nostra, una crisi a diversos temps, un error polític greu i amb efecte carambola, acaba de posar contra les cordes el jove govern de les esquerres, nascut d’un treballós pacte tripartit i de la suma d’una àmplia majoria de catalans i catalanes, que vivíem esperançats i responsablement il•lusionats una oportunitat històrica tan tossudament perseguida.

No és hora ja d’entrar a debatre els detalls, les motivacions o la magnitud de l’error. Preses ja les mesures obligades – equivocar-se en política és tan humà com fer-ho en qualsevol altra activitat, però resulta molt més car: les conseqüències de les errades polítiques solen recaure sobre una tan àmplia col•lectivitat que és de rebut una satisfacció contundent –, assumides les responsabilitats pertinents, caldria donar la crisi per resolta i mirar cap endavant, on un futur tan complex com encoratjador ens reclama.

És temps de passar pàgina. Si ens deixen, és clar.

De fora, arriben veus apocalíptiques que pronostiquen i reclamen la dissolució d’un govern catalanista i d’esquerres, que fa nosa i por, precisament per les espectatives que desperta i les vies novedoses que obre.

Les escoltarem? Permetrem que estronquin un projecte tan llargament fornit? Deixarem que frenin l’impuls d’un govern que ha estat somni i fita de les forces d’esquerra des des tantes dècades enrere? Si conservem una porció de memòria, si som capaços de combinar – ens ho recordava en una recent entrevista el professor Vicenç Navarro – la lectura dels diaris amb la reflexió sobre la nostra història pròxima, si aconseguim actualitzar la consciència de pertànyer a un projecte que ve de lluny i que s’ha mantingut vigent gràcies a tants esforços, impulsos i paciències, ben segur que no deixarem que ens aturin.

Però el futur de Catalunya està vinculat al futur d’Espanya – entengui’s com s’entengui la vertebració de l’una amb l’altra – i és necessària una participació decidida en l’articulació del canvi que ara ens plantegem.

Les veus crispades a què abans al•ludia corresponen a un partit que, des del govern, ha fet retrocedir Espanya al 19è lloc en l’índex de desenvolupament humà de les Nacions Unides; que ha impulsat i imposat, en la línia del més pur despotime – no precisament il•lustrat –, una llei de Qualitat de l’Ensenyament regressiva i discriminatòria i un Pla Hidrològic injust i interessat; que dia rere dia ens ha ofès amb les manipulacions d’uns mitjans tendenciosos i propagandístics – les intervencions a TVE del senyor Urdazi, per exemple, em semblen insults flagrants a qualsevol intel•ligència simplement mitjana -; que ens ha arrossegat a una guerra indesitjable i indesitjada a través de mentides i pactes infamants; que ha exacerbat la consciència de la diferència a base de pretendre una uniformitat antinatural i sectària – sembla ser que la ideologia, el tarannà i la manera de dir del senyor Aznar i dels seus clons han estat els més eficients generadors de consciencies i adhesions nacionalistes –, necessàriament abocada a la crispació i a l’enfrontament, en el si d’una societat tan diversa i plural com la que ens ha tocat de viure.

Un partit, en definitiva, que ha explicitat la seva voluntat de barrar el pas a la legítima i necessària reforma d’un Estatut – que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya reclamen per reforçar els seus drets polítics, econòmics i socials –, emparant-se en una majoria absoluta que el 14 de març pretèn revalidar.

“Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”, llegim a les banderoles electorals del Partit dels Socialistes de Catalunya, perquè és en aquesta cruïlla d’interessos, en aquesta conjunció de voluntats on s’inscriu la possibilitat de l’impuls renovador i sanitós que el país reclama i el nostre partit proposa.

El dia 14, primer de tot, cal anar a votar: ens hi juguem molt i ningú mínimament responsable pot eludir el seu dret i deure cívic més elemental. Després, al col•legi electoral, davant de l’estesa de paperetes, s’imposa una única i definitiva reflexió: vull deixar el meu país en mans del PP durant quatre anys més? Si la resposta és NO, la tria de la papereta ha de resultar clara.


Mercè Foradada Morillo
Primera Secretària del PSC de Vilanova i la Geltrú