El PSOE o l’amor d’una història

La paraula canvi ha estat tant repetida darrerament que sembla que ens faci por esmentar-la ara que ens torbem a les portes d’uns nous comicis electorals, aquells que han de decidir la composició de les Corts Generals espanyoles. Des de Catalunya som molts els que desitgem un canvi d’idees i d’estil, o el que és el mateix, treure el PP del govern. Perquè això passi caldrà un pacte d’esquerres semblant al que tenim a la nostra ciutat o a Catalunya. I és que la fórmula dels pactes entre les esquerres és l’única sortida possible i de futur que existeix si el que volem són governs que actuïn amb aquesta determinada sensibilitat de fer política.

Aquesta serà una campanya electoral contaminada on el PP hi arriba enemistat, quan no confrontat, amb la resta de partits que concorren a les eleccions. Aquest és un fet irrefutable que m’agradaria que no passes per alt a ningú. Ara més que mai el plantejament maniqueu que tradicionalment ha emprat el PP amb qüestions com el conflicte basc s’ha fet patent i s’ha generalitzat del tot: o estàs amb ells o estàs contra ells. En aquests casos, quan això succeeix, els ciutadans acostumen a tombar els governs sota el supòsit que un partit que es troba obertament enfrontat amb la resta no pot ser bo de cap de les maneres. A Espanya les estadístiques desmenteixen aquesta possibilitat. Això vol dir que molts ciutadans optaran per quedar-se a casa desencantats.

En aquest sentit, el fre que fa que molts ciutadans, malgrat ser partidaris del canvi, es plantegin no votar el 14 de març s’explica per la desconfiança que manifesten vers l’alternativa que lidera Jose Luis Rodriguez Zapatero, es a dir, el PSOE. Als ulls de molts el PSOE apareix com un partit dividit on la màxima que impera és el ‘campi qui pugui’. Això que pot ser cert, no ens ha de conduir irremissiblement ni a l’angoixa ni a la desesperació. En qualsevol cas depèn de com es miri. M’explico tot seguit.

Al marge de la participació d’Espanya en la invasió d’Iraq, les reaccions irresponsables del govern enfront la catàstrofe del Prestige, les sortides de to absolutament nauseabundes d’alguns ministres com les darreres declaracions de la senyora Valdecasas, etc. Una altra fita antològica del PP en aquests últims anys ha estat la de fer-nos creure que un partit polític (per ser-ho de veritat) passa per exhibir la plena cohesió interna dels seus membres. Quina fal•làcia més gran. No creieu? Que és la política sinó debatre idees i conciliar interessos contraposats mitjançant la força del diàleg? A ningú se li escapa, doncs, que l’argument de la manca de lideratge i cohesió interna no és res més que un missatge pervers i profundament antipolític que té com a únic objectiu erosionar el principal partit de l’oposició, el PSOE.

Anem a pams. Que al PSOE existeixen diverses visions d’Espanya és un fet. Ara bé, d’això fer-ne escarni públic és una temeritat i mostra una falta de consciència política que fa posar els pèls de punta a aquells que pensem que en política la raó no és patrimoni de ningú i que, per tant, en aquest terreny gairebé tot és discutible.

La gent del PSOE, entre ells la del PSC, doncs, no podem dir que encarnin la història d’un amor, però si l’amor d’una història: plena de diàleg i de compromís amb la ciutadania. Com tants d’altres.


-----------------------------------------
Xavier Carbonell Cirauqui
Militant del PSC