Que dormin ells / la ciutat que volem II

Bienve Moya 02-12-2019 17:42 Lectures 657

Node Garraf convoca pels propers dies 3 i 4 de desembre un segon simposi sobre Estratègia i Economia Taronja (activitats econòmiques relacionades amb el patrimoni cultural i paisatgístic) comarcal. Celebrem-ho com un camí més per a debatre sobre la ciutat, i el territori comarcal que volem. Node Garraf, però, al meu entendre, pateix d’un problema, el seu àmbit. La nostra economia taronja (el patrimoni cultural i paisatgístic) no es pot contenir en la sola comarca de la marina del Penedès (el Garraf), és el Penedès històric el nostre àmbit idoni d’actuació.

M’he llegit el programa, l’he trobat força interessant, destacable, felicitats. Hi he trobat a faltar alguna manifestació important, per exemple els festivals musicals de l’estiu, motiu d’atracció que per si sol ja s’han guanyat un espai important en aquesta economia taronja. També la poca atenció que sembla merèixer el gran i singular motiu de la comarca, el carnaval; cap altre territori català pot mostrar una activitat festiva tant arrelada i singular com el carnaval de Vilanova i de Sitges. Em sap greu també -pel que significa de desconeixement d’una realitat de la dinàmica popular practicada des d’algunes mirades formals- l’oblit de la festa penedesenca, model festiu de participació que des de la dècada dels setanta, ha impregnat tot el calendari festiu de la Catalunya actual. I Essent tant important qualitativament aquesta capacitat de la festa al Penedès/Garraf, em sobta, que es destaqui una tant bona idea com la celebració d’un Mercat de Nadal en una petita població interior de la comarca, tant ben pensada com mal realitzada; aquest territori, el Penedès/Garraf, que és capaç d’organitzar tant carnavals i festes majors populars de tan alta qualitat, no es pot permetre la nefasta qualitat expositiva de la dita fira de Nadal, i vull insistir en que la idea i el lloc són excel·lents (i l’escudella també).

Però anem on volia anar. Vilanova té vocació de capital, aquesta va ser la raó (diuen) que feu decidir a la comissió de la Generalitat republicana de crear una comarca penedesenca, el Garraf, sense el substantiu Penedès (això i que no era aconsellable que hi hagués més de dues comarques amb el mateix “cognom”). Avui, però, tornaríem a tenir la ocasió d’esdevenir capital, amb la constitució de la Vegueria del Penedès (provisionalment, el Consell Territorial del Penedès). I es cert que Vilanova té vocació de ciutat, potser deu ser precisament aquesta mal interpretada vocació (viure per la ciutat i en ella exclusivament) que la portà a menystenir el seu entorn comarcal: Vilanova ha viscut la majoria del segle XX de grans fàbriques que proporcionaven feina al major nombre dels seus habitants. Aquesta industria va estar en creixement fins a els anys de l’ensulsiada de la crisi Tèxtil i posteriorment fins la decaiguda de la gran industria radicada a la població. Vilanova, durant la major part del segle XX, va acomodar-se a aquella realitat, i de la realitat social d’aquell llarg període es conformà la seva peculiaritat. La majoria dels que avui passem dels seixanta-cinc (la jubilació), ens ha quedat com entendre i viure la població, que, amb més inèrcia que voluntat, hem passat a sectors més joves.

Però aquella població, aquella Vilanova ja no existeix, i cal reinventar la ciutat, ens urgeix pensar la futura ciutat. Cal, per exemple, reinventar el comerç local. El comerç sempre ha estat la base de la cultura, el comerç significa moviment, intercanvi de relacions i coneixements. Van ser els grans comerciants barcelonins qui crearen la Catalunya mediterrània, van ser els grans comercials/industrials vilanovins del segle XIX, que dibuixaren la Vilanova del segle XX. Però el comerç, per esdevenir tot allò (tot això) necessita comptar amb els ciutadans d’un interland, un territori que s’estengui més enllà de la ciutat, necessita d’una comarca propera. Per abastar aquests territori, el comerç necessita fer-se atractiu. Una ciutat com la nostra ha de contemplar, tan com pugui, un comerç singular, no n’hi ha prou amb les franquícies (encara que no hi fan mal sí tenen qualitat), també cal disposar d’aquest comerç singular, un comerç dirigit, sobretot, a les joves generacions. Això vol dir que part d’aquest comerç caldrà enfocar-lo, també, a l’espai oci. Hem de tenir en compte, però, que avui les petites ciutats (poblacions a partir dels 50.000 habitants) ja no viuen només dels seus habitants estrictes, sinó del seu interland, de la seva comarca, i aquests habitants de l’interland tindran dret a “intervenir politicament” en els afers de la ciutat que actua de centre d’atracció. I aquest dret i ocasió d’intervenció en els afers de la ciutat/centre, els pot proporcionar la participació en el Consell territorial (la futura Vegueria), a través del seus representants locals en el futur Consell Territorial del Penedès.

Cal, indubtablement, també, la creació d’ industria. Una industria que, avui, ha de partir necessàriament de les noves tecnologies (les noves industries). Aquesta industria es munta a base de talent, i el talent que innova resideix, sobretot, en la joventut, com a depositaris de la regeneració d’idees i projectes. Ens cal, doncs, retenir la joventut local, el talent local, perquè s’instal·li en la creació d’una industria del present, un present que per alguns tindrà forma de futur. Aquesta industria estarà molt lligada als serveis, i per tant en els engranatges d’aquesta industria cal comptar-hi el turisme, una industria turística molt més selectiva i encertada, que el simple fet de proporcionar dormir i menjar. No es tracta tant de fabricar productes, com de crear productes. Aquesta és la ciutat que necessitem. La que volem. Ens hem, doncs, de repensar la ciutat que volem. Una ciutat que no s’adormi -qui vulgui dormir tindrà altres llocs per anar, però una ciutat viva no és lloc per a dormilegues.

I aquests interland que ofereix la futura Vegueria (l’actual Consell Territorial), si ens ho proposem pot començar a funcionar demà passat: la Generalitat ja n’ha aprovat els rudiments, cal reclamar-los i acceptar-los. D’experiència no en falta: la Mancomunitat Penedès/Garraf fa molts anys que funciona (i funciona bé), aquesta mancomunitat podria esdevenir la base funcional i administrativa del Consell sense gaire esforç. Altrament de manifestos i pactes del Penedès se n’han redactat més de quatre, i alguns d’ells ben amplis i explícits. Què hi falta: hi falta la voluntat i la dedicació dels polítics municipals. Tampoc cal que sigui tota la corporació, reconeixem que tenen altres feines per atendre, amb només una oficina i el seu regidor que hi dediqués el temps necessari, potser, i de moment, ja faríem. Manquen, sobretot a Vilanova i a tot el Garraf, campanyes populars d’informació i engrescament, mitjans i grups d’opinió per divulgar-ho no en falten: des de les associacions professionals i laborals: grups de mestres, sindicats i agrupacions paral·leles; generacionals; a les profuses colles de cultura popular (el nombre de persones dedicades a aquest aspecte de l’oci popular és força considerable), a l’associacionisme cultural i recreatiu, entitats que ben segur acollirien aquestes campanyes amb consideració i engrescament. Ei, em sembla a mi.

Més informació

Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Si no han d'estudiar, ni treballar, ni fer la neteja obligada, ni el temps acompanya per sortir al carrer, ni el "no fer res" és una opció, què t'agrada fer a casa quan tens una estona per a tu?

Quan tens temps lliure a casa, quina és l'activitat de lleure que prefereixes fer?

Llegir
Veure la TV
Cuinar
Fer manualitats
Escriure
Meditar
Jugar
Altres