Coronavirus

La vida des del balcó

Sixte Moral 04-05-2020 11:23 Lectures 696

Diuen que les persones ens adaptem ràpidament a l’entorn que tenim i si aquest varia doncs igualment ho fem amb rapidesa.

No ho sé, penso que cadascú té la capacitat d’assimilar el paisatge de manera diferent i amb el seu temps propi i com que ningú igual doncs ens adaptem a velocitat diferents.

No estàvem acostumat la majoria a passar tants dies tancats a casa, potser sí que en algun episodi de malaltia i en algun moment en que ens calia reposar doncs passàvem alguns dies entre el sofà, la lectura, la tele i el que més convingui.

Els primers dies de confinament les televisions, les ràdios i els mitjans escrits també ens explicaven com passaven el confinament els mites de l’actualitat, els ídols del moment, esportistes, artistes de renom o no i alguns personatges mediàtics sense cap mena d’interès demostrat.

Vèiem porters de futbol entrenant-se en un jardí que ja el voldríem tenir tots, jugadors al gimnàs de casa seva, i altres, més modestos corrent pel garatge de casa seva, això també és podria aplicar als personatges mediàtics que sense volta ni solta han esdevinguts personatges famosos sense que no es pugui massa vegades agafar cap mena de lliçó aprofitable d’ells o elles.

Se suposa que quan alguna “llumanera” va descobrir que les cases de la gent “normal i corrent” no hi ha un jardí gran ni tenen gimnàs privat van començar a decaure aquests reportatges i es va anar a més a buscar elements entre còmic i originals, la vessant més humana.

Perquè és cert que la majoria no disposem més que balcons i alguna finestra que ens doni a l’espai exterior i encara alguns podem gaudir al davant i al darrera de vistes exteriors.

Però hi h altres sectors de població que només en té una i encara a vegades dóna a espais ombrívols i no massa reconfortants.

Però em sembla que si alguna cosa hem (re)descobert aquets dies són balcons i finestres. Tot un món a partir d’ara.

L’observació des del balcó que moltes vegades ni ens motivava ni en fèiem cap mena de cas ara ha estat primordial. Ocasionalment ocupàvem el balcó alguna nit d’insomni a l’estiu per aprofitar la fresca, algun que altre vermut, o als capvespres prenent una cerveseta llegint el diari i potser algun sopar pels de casa a l’estiu, i o veient com cau la pluja, dolçament en alguna ocasió i a bots i barrals en altres però vaja com un element d’un ús poc habitual. Ara però ha esdevingut un espai reconfortant i alliberador. Un espai obert al món, al nostre petit i emmarcat món, un espai obert i diàfan que ens ajuda a seguir alleugerint una mica aquets obligat tancament sense masses possibilitats de sortir, vaja en teoria cap menys els essencials. Ens hem fixat altre cop amb els nostres veïns i veïnes, potser no els coneixem en alguns cas i ara els hem descobert de nou, el matrimoni que tenim al davant i que no havia vist mai i si els havíem vist no ens hi havíem fixat, aquells pis que semblava deshabitat i ara per art de confinament hem vist com les persianes s’aixecaven i deixàvem entrar el sol. Ara el balcó habitualment desert s’han convertit en una pista d’atletisme per fer una marxa de com a molt 7 mestres d’anada i 7 de tornada.

I carai com n’estan de florits ara els balcons.

Ens hem  fixat en la renglera de geranis d’un roig encès, o aquells ciclàmens que cada cop semblen més millorats i al mateix costat ara m’he fixat que hi ha uns pensaments exultants de vida i de molts colors...

Potser això ens ha esperonat a fixar-nos amb el nostre i tornar a posar-lo en solfa en matèria floral, competir, sense competició en tenir-ho ben endreçat i florit.

Hem poblat de nou els balcons i a les vuit en punt –sembla hi ha el veí o veïna que dos minuts abans ja aplaudeix, mania de ser el primer!- i hem ovacionat a la gent que ens ajuda a superar la malaltia però també el dia a dia en la intendència i la logística necessària. Ara hi ha divisió d’opinions ara n’hi ha alguns que no aplaudeixen perquè diuen que ara cal fer silenci per reivindicar una sanitat millor... Jo seguiré aplaudint per tenir una certa empatia amb la bona gent del país, després ja reclamarem i ens manifestarem perquè  manllevant les paraules de l’enyorat Pasqual Maragall, més metges (entenguis l’ampli ventall de professionals de la salut), més mestres i més mossos siguin de nou prioritats clares dels governs que vindran.

Hem parlat de balcó a balcó, o bé de balcó al carrer una comunicació a una certa distància i gestualitat exagerada i també ens hem acostumat a veure el món des d’una perspectiva vertical. Enyorem l’horitzontalitat el creuar-nos, el tocar-nos, tenir els ulls front els ulls de l’interlocutor. Ara ens veiem a una distància i amb una prevalença dels balcons més alts.

En fi distància  en diuen  socials i potser hauríem de parlar de física. Segur que ens distanciarem socialment...?

I encara hem descobert algunes destreses i habilitats que fins ara ni coneixíem ni potser esperàvem dels veïns i veïnes. L’art de tallar els cabells, la perruqueria casolana fruit d’haver vist un parell de tutorials a youtube ha esdevingut un exercici mai vist a les nostres finestres i balcons.

Mai tantes cigarretes I altres herbes medicinals s‘havien fumat al balcó. Mai tants cerveses s’havien consumit als balcons.

Mai havíem vist tanta gent prenent el sol, vagarejant als balcons petits, terrasses i alguna que altre finestra (discreta o indiscreta) per la que hem hagut de mirar el món i la vida per aquest espai, reclosos però amb una sortida petita a l’aire lliure.

Els balcons i finestres s’han convertit també en una mena de calendari festiu, ja els guarníem en altres ocasions però ara molts nens i nenes han fet els seus dibuixos, donant ànim, expressant la seva voluntat de que “tot anirà bé” i un arc de Sant Martí pintat de mils maneres i formes.

Mai com aquesta any s’han vist tantes princeses, dracs, prínceps i roses en els balcons de les nostres viles. Alguns realment ben treballats, altres amb  senzillesa, per tots pensats per fer palès la voluntat de presència i de celebració.

Ningú ens traurà les ganes de festa.

I ara des del balcons els carrers són gairebé deserts, sobretot a les tardes i capvespres, ara quan la llum del sol ja s’allarga encara fa més estrany veure carrers buits, els pocs que veiem passar fins i tot sembla que ho facin de puntetes, el soroll de cotxes i de veus que també a vegades sonen una mica més alta del que caldria han donat pas a una piuladissa dels ocells intensa i desconeguda fins ara, cants diversos i matisos d’intensitat i ritme.... nou centre d’interès.

I des de diumenge passat també sentim una entranyable cridòria de molts infants que ja han començat a sortir. Les retrobades a distància i a alçada d’avis i nets també ha portat moments emotius i memorables

Ara estem en diuen a al fase 0. Es tornarà a anar poblant el carrer i potser el balcó deixarà de tenir, altre cop, el protagonisme que ha tingut fins ara. Millor. Deixarem la mirada vertical i limitada i potser tornarem a tenir una visió horitzontal, d’horitzons més amplis i llunyans, si ho podem fer aviat és que tot ha anat bé.

I tant!      

A les verdes i a les madures

Sixte Moral

Sixte Moral

Qui dies passa anys empeny

http://sixtemoral.wordpress.com/

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Entitats ecologistes i animalistes demanen a les administracions públiques que es limiti l'ús de la pirotècnia per l'afectació a la salut de persones i animals per contaminació acústica i també per contaminació de l'aire.

Creus que s'hauria de limitar l'ús de la pirotècnia?


No