Negociar en majúscules

Per sort, sembla que no tot està perdut. Que aquella vella tradició mediterrània de negociar un pacte on totes les parts hi posen la seva comprensió i la seva capacitat de sacrifici per arribar a una decisió final on tothom aconsegueix alguna cosa a canvi de cedir en algun dels punts que es negocien, segueix viva. Que no tot ha d’acabar en un mandat autoritari del més fort i poderós sobre els dèbils i petits. La darrera crisi de la Unió Europea, aquella que va acabar amb els “homes de negre” recorrent Europa, semblava augurar que el capitalisme autoritari havia guanyat definitivament la partida. Però la reunió dels socis europeus dels tres dies d’aquesta setmana passada, ha demostrat que, si més no a Europa, encara queda espai per la il·lusió.

Perquè, vista l’emergència generada per la crisi del coronavirus, els poderosos han estat capaços d’acceptar que la UE retirés de la caixa dels diners una bona picossada per posar-la a disposició dels països que, per una causa o una altra, han arribat a un nivell d’endeutament perillós. Renunciant a la temptació -fàcil en temps de crisi- de fer-los créixer desaforadament a costa de les necessitats dels endeutats. I posant-los a la seva disposició de forma quasi gratuïta. Per la seva banda, els altres, els endeutats, han estat capaços de reconèixer públicament que no han fet les coses tan bé com calia i que, per tant, ara no els toca altra remei que entomar les crítiques i acceptar que aquests diners no cobreixin completament els seus deutes. Que hauran de fer mans i mànigues per demostrar que han aprés la lliçó i aconseguir que una part del seu deute s’eixugui, no en base a la generositat dels rics -curiosament anomenats “frugals”- sinó gràcies a la seva capacitat d’emprendre reformes que facin els seus pressupostos més socials, equilibrats i, el que és més important, realistes.

En això consisteix una negociació. En què tothom deixi pèls a la gatera. Prou com per demostrar a l’altra part una bona voluntat que justifiqui el sacrifici que se li demana. L’Europa rica -i en bona part protestant- renuncia a una part del benestar que té i el benefici que podria obtenir gestionant la seva riquesa en l’actual context de capitalisme salvatge, per fer un préstec sense interessos als seus veïns del sud que renuncien, simultàniament, a una bona part de l’alegria malbaratadora filla d’aquells fons europeus que van permetre en el nostre cas, per exemple, muntar una Expo de Sevilla o crear una oligarquia agrícola i ramadera que plantava coses que no recollia, just per aconseguir les ajudes comunitàries pensades per ajudar a la pagesia a integrar-se en aquella Europa que tots somniàvem. I que es comprometen a reformar els seus mecanismes econòmics per eliminar -o si més no reduir- aquest malbaratament institucional de recursos financers.

I és que mitja Europa ha entès que necessita l’altra mitja Europa per poder seguir essent algú en l’escenari mundial que tendeix a una bipolarització ferotge entre Xina i els EEUU.

Europa ho ha entès. Ara falta que els seus membres, cadascuna de les entitats parcials que anomenem encara estats, també ho entengui. I aquí és on, pel que sembla, seguim tenint una palla a l’ull. Perquè mentre Itàlia -per posar només un exemple- ha acollit la decisió final europea de forma entusiasta, aplaudint al seu negociador, l’actual primer ministre, des de tots els escons del seu parlament, aquí ja han començat a sorgir veus de les oposicions que s’entesten en posar l’aigua al vi. Veus que reclamen ser posseïdores de la veritat absoluta i garants de l’eficàcia màxima, que reclamen, acostumats a la submissió de l’altre per la força de les lleis, que plegui el govern per haver fet massa concessions a l’Europa protestant.

I que mostren una incapacitat congènita per entendre que negociar és cedir. Acceptar la teva pròpia renuncia a canvi de la que fa l’altra part. Proves no en manquen. Ara mateix, què ha dut al Tribunal Suprem a posar les bases d’una futura intervenció en la concessió del tercer grau als condemnats pel procés català? Potser el jutge Marchena no té altra feina que furgar en la decisió dels tribunals catalans de donar el tercer grau a Forcadell, Junqueras i companyia per retornar les competències cedides a les autonomies cap al Tribunal suprem? Tant li costa entendre – tant els costa entendre- que la renuncia al “dona’m” d’una part, ha d’anar acompanyada d’un “té” de l’altra. I no forçosament en el mateix àmbit. 

Ningú pot pretendre que la balança s’inclini sempre al seu favor i, a més, que els perjudicats n’estiguin contents. Negociar, no és, per definició, guanyar.