Dansa

Joan Magrinyà. Vint-i-cinc anys després

Tomàs Manyosa i Ribatallada 10-09-2020 8:38 Lectures 926
Joan Magrinyà. Data aproximada: entre 1975 i 1976. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.. Eduard Olivella Falp

Joan Magrinyà. Data aproximada: entre 1975 i 1976. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.. Eduard Olivella Falp

L’11 de setembre de 1995 moria a casa seva, a la Masia Nova de  Vilanova i La Geltrú, Joan Magrinyà i Sanromà. Aquell dia marxava del món material un home que s’havia dedicat tota la seva vida a l’art immaterial de la dansa, hi havia desenvolupat aquest art des de tres vessants: ballarí, mestre de dansa i coreògraf.

Magrinyà és sense cap mena de dubte un dels referents de la dansa del segle XX a Catalunya i a Espanya. Encara que faci  vint-i-cinc anys de la seva mort,  el seu record encara és ben present, sobretot entre els seus alumnes i persones que van tenir amb ell una relació professional o personal.

Al cap de vint-i-cinc anys d’aquella pèrdua tan sentida en el món de la dansa i també entre els seus convilatans vilanovins, seria un bon exercici de memòria històrica saber que es va publicar en els diaris els dies posteriors a la seva mort i poder-ho analitzar amb la perspectiva d’haver passat un quart de segle. Per tant ha calgut tirar d’hemeroteca i analitzar els diaris més importants que s’editaven el 1995, tant els de Barcelona com els de Madrid. De la tria els escollits han estat l’ABC, Avui, Diario 16, El Mundo, El País (edició de Catalunya), El Periódico de Catalunya, La Vanguardia i també, lògicament, la publicació local del Diari de Vilanova.

Que deien els diaris del 1995

Joan Magrinyà. Data: 01.03.1945. Autor desconegut. Fons Magrinyà/Biblioteca Víctor Balaguer

Tots aquests mitjans van fer un relat més o menys extens i més o menys acurat de la trajectòria artística de Joan Magrinyà, alguns molt sòbria com l’ABC o el Diario 16. D’altres com l’Avui o La Vanguardia ja publicaven la notícia de la mort de Magrinyà en primera pàgina i extensos articles en l’interior. Menció a part mereix el Diari de Vilanova amb un desplegament informatiu notable. La majoria d’aquests diaris fan esment del llegat material existent a la Masia Nova on vivien els dos germans Magrinyà, l’Isidre i el Joan i s’apunta que en el futur, la Masia Nova podria ser el Museu de la Dansa.

Carmen del Val a El Pais, en el seu article fa referència a les múltiples activitats de Magrinyà, com a coreògraf del Teatre del Liceu, mestre de ball a l’Institut del Teatre i en el Conservatori del Liceu i també la seva tasca docent en el seu estudi privat del carrer Petritxol. Aquest monopoli, diu l’articulista, “va crear polèmica al voltant de la figura de l’artista, ja que alguns el van acusar de frenar les tendències innovadores de creadors estrangers”. En la mateixa línia acaba el seu article Marjolijn Van Der Meer a La Vanguardia. Deia: “La seva tasca ha merescut tota mena de valoracions. Per a alguns, va aconseguir mantenir encesa la flama de la creativitat coreogràfica durant els anys més foscos de la història recent. Per a altres, va constituir un obstacle a l'entrada d'aires nous i al desenvolupament d'iniciatives innovadores. La majoria convé que el desacord amb els seus mètodes o els seus gustos no solia tenir una altra sortida que l'emigració. En qualsevol cas, va saber preservar per a Barcelona la capitalitat de l'art coreogràfic espanyol, la qual cosa, en les circumstàncies que li va tocar treballar, ja és molt d'agrair”.

La polèmica

A conseqüència d’aquestes línies publicades a La Vanguardia, uns dies després i en la secció de cartes al director del mateix diari es publicava una duríssima carta d’una lectora que s’expressava així: “Magrinyà va ser "rei al país dels cecs", i més que per les seves qualitats com a coreògraf o ballarí, va prosperar pels seus dots per intrigar. Ballarins de la seva companyia que volien perfeccionar-se amb altres professors no van poder fer-ho. I només pel mesquí temor de Magrinyà de perdre el seu ceptre i el seu tron, oblidant que ell tenia per missió preservar per a Barcelona la dansa i també la seva continuïtat. No, Magrinyà va matxucar a aquells que podien haver-lo succeït per tal de morir deixant que Barcelona cregués que sense ell res era possible. Molts ballarins van emigrar, altres van enfosquir les seves vides en petites escoles o en espectacles d'ínfima categoria, sortejant la tristesa de no haver pogut mai donar el gran i definitiu salt.”

Pocs dies després, una altra lectora li feia la rèplica corresponent amb aquestes paraules: “Si veritablement el mestre Magrinyà ha estat un fre i un impediment perquè qualsevol bon ballarí el substituís i es promocionés a tots els nivells, com s'entén que, després dels anys transcorreguts des de la seva jubilació i retir, no hi hagi hagut cap professional que, sense necessitat de "destronar" a ningú, hagi ocupat el seu lloc en la dansa del nostre país?

No serà que exercir aquesta responsabilitat no és cap “bicoca” i que el lliurament tant física com psíquica i econòmica que Magrinyà va dispensar cap a la dansa està molt lluny de les previsions i expectatives professionals de qualsevol bon ballarí com cal?”

Fins i tot el Diari de Vilanova es va fer ressò d’aquesta polèmica. La pianista i compositora Leonora Milà, amiga de Magrinyà opinava que aquestes crítiques tan severes eren “un ressentiment personal”.

Babelia

El suplement cultural Babelia de El País publicava el 16 de setembre un extens i excel·lent article titulat:  “El ballarí que va estimar el seu temps”, signat pel prestigiós periodista Roger Salas. Qualifica a Magrinyà com “la figura masculina més important del ballet clàssic espanyol de la primera meitat del segle XX i eix de l’activitat balletística a Barcelona des dels anys trenta fins a la seva retirada el 1977”. També tracta la polèmica comentada anteriorment. Assegura Salas que “la part positiva de Magrinyà, cobreix amb escreix i estén un atapeït i ric vel sobre el que es pot entendre com a negatiu”.

Fa un elogi a la seva labor com a ballarí i coreògraf, sobretot en la seva aportació a l’escola bolera i enumera alguna de les seves obres més importants així com les principals parelles artístiques que va tenir al llarg de la seva extensa carrera.

Però l’article de Roger Salas deixa diverses preguntes a l’aire que malauradament encara ara, al cap de vint-i-cinc anys no tenen resposta.

Preguntava Salas en el seu article, “tindrà el nou teatre del Liceu finalment una companyia de ballet estable com es mereix i que va tenir una vegada quan Magrinyà es va obstinar en això?” (cal recordar que el Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu va desaparèixer l’any 1988). I segueix amb més preguntes, “Ningú recuperarà pel 2000 aquelles Seguidillas manchegas que Magrinyà va estrenar amb Ávila el 1939?” (es refereix a María de Ávila).  “Quedarà oblidada la gesta de quan Trini Borrull i el de Vilanova van anar en plena guerra civil a Ginebra per ballar El amor brujo, i van ser detinguts a la frontera amb la sospita que eren espies (a ella li van desbaratar el monyo, i a ell li van obrir els talons de les botes de ballar)”. “On aniran a parar les millors coreografies –més de 20 ballets complets i balls per 150 òperes- o el seu refinat concepte de l'estil clàssic espanyol?”. “No és recuperable el seu treball amb músics com Monsalvatge, pintors com Miró, o altres ballarines com Rosita Segovia o Maruja Blanco ?”.

I acabava l’article amb aquesta frase lapidària: “Si l'obra de Magrinyà està definitivament perduda, que és també tristament habitual en la selecció natural que fa la història del repertori modern, el que no pot quedar en l’oblit és el seu profund interès per la qualitat, distinció i estil del ballet espanyol”.

Diari de Vilanova

Portada del Diari de Vilanova del 15-09-1995. Biblioteca Víctor Balaguer

El diari de la seva població natal és el que evidentment va dedicar més pàgines a la memòria de Magrinyà en els dies posteriors a la mort. L'edició del 15 de setembre de 1995 obria en primera pàgina amb,  “La ciutat diu adéu a Magrinyà” amb una fotografia de l’església de Santa Maria de La Geltrú plena de gom a gom. En les pàgines interiors, una extensa crònica de la missa funeral, amb el detall de les personalitats polítiques i de la cultura que van assistir a l’acte de comiat, com també l’agraïment que el seu germà Isidre feia a tots els vilanovins pel seu suport. També un article sobre la possibilitat que la Masia Nova esdevingui el futur Museu de la Ciutat a partir de tot el material que Magrinyà havia guardat al llarg de tota la seva vida, i un altre en què es detallava la seva extensa trajectòria artística. Incloïa també  opinions diverses de persones que l’havien conegut ben de prop, entre d’altres, els vilanovins Albert Tort que havia estat deixeble del mestre i ballarí solista del Ballet Titular del Gran Teatre del Liceu, Coral Retamero també alumne de Magrinyà i mestre de dansa o la pianista i compositora Leonora Milà. Diversos articles d’opinió s’afegien a l'ampli desplegament informatiu.

Dies més tard el Diari de Vilanova també es feia ressò de l'homenatge que el Ple de l’Ajuntament de Vilanova havia fet a Magrinyà amb una glosa a càrrec de l’historiador i biògraf de Magrinyà, Xavier Garcia i Soler.

La Masia Nova

La Masia Nova. Data: 03.07.2020. Autor: Tomàs Manyosa

Com ja s’ha comentat en aquest article, en el moment de la mort de Joan Magrinyà la majoria de mitjans,  i també el Diari de Vilanova,  van fer esment, alguns d’ells amb molt d’èmfasi, del futur Museu de la Dansa a la Masia Nova. En un interessant article publicat a la revista 08800 LA REVISTA DE VNG de l’abril de 1999, tres anys i mig després de la mort de Joan Magrinyà i dos de la d'Isidre Magrinyà, Annabel Ferrer publica un article titulat “Masia Nova: un centre per a la dansa”. En aquest article fa un exhaustiu relat cronològic de la situació de la Masia Nova. L’any 1988 es signa un acord entre els germans Magrinyà i l’Ajuntament de Vilanova, pel qual les seves propietats i tot el fons documental (mobiliari, quadres, escultures, obsequis, reconeixements, esbossos de vestuari i escenografies, vestits, llibres, partitures, enregistraments d’àudio i d’imatges, fotografies, etc.) passaria a mans de la ciutat, després de la mort dels dos germans, a canvi d’una pensió vitalícia. Posteriorment aquest acord va ser ratificat pel Consistori i signat davant notari.

Explica també Annabel Ferrer que l’Ajuntament de Vilanova signa un acord amb la Diputació de Barcelona i des de l’Institut del Teatre es comença a realitzar la catalogació del fons. També explica que aquell mateix any 1999 l’Ajuntament de Vilanova signa un protocol de donació amb Joan Ventosa, marmessor dels germans Magrinyà, d’una part de l’herència en mobles, pintures i cartes que no havien estat contemplats en el vitalici. Una vegada catalogat tot aquest gran fons,  l’Ajuntament ja el podria dipositar a la Masia Nova, ja que era la voluntat dels germans Magrinyà i així va quedar signat en el vitalici: que la Masia Nova fos un centre dedicat al món de la dansa, en el que els estudiosos hi poguessin tenir accés.

L’Ajuntament preveia aleshores una inversió de 50 milions de les antigues pessetes, a càrrec de diferents administracions com la Diputació de Barcelona o la Generalitat de Catalunya.

Semblava doncs l'any 1999, que tot estava encarrilat i que el centre per a la dansa a la Masia Nova, seria una realitat.

Però un article publicat el 30 de setembre de 2005 a l’Avui (just deu anys després de la mort de Joan Magrinyà) i titulat “Perilla el llegat de Magrinyà”, del que és autor Bernat Deltell, posa en evidència,  sobretot,  el precari estat de la Masia Nova i dels béns que encara hi havia aleshores en el seu interior.  Es llegeix en l’article: “Mobles corcats, les rajoles de Lola Anglada de l’entrada robades, caixes plenes de papers personals obertes a l’abast de tothom, un saló reconvertit en magatzem municipal i parets humides encara amb els claus des d’on no fa gaire penjaven fotografies i pintures és l’estat en què es troba la Masia Nova”.

Sabem que actualment, i des de fa uns anys, el jardí de la Masia Nova s’ha reconvertit en un l’hort social i del que cuiden l’Associació de familiars i afectats per malaltia mental del Garraf, una iniciativa socioterapèutica digna de tots els elogis.

Els amants d’aquest país en temes culturals, sobretot de l’àmbit de la dansa, saben que una part molt important del patrimoni material de Joan Magrinyà, està dipositat al MAE del Institut del Teatre de Barcelona i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova.

Però malgrat això, quina és la realitat actual?  Hi ha doncs, preguntes a fer: està tot el patrimoni material controlat?; encara hi ha objectes personals a la Masia Nova?; en quin estat estan?;  els objectes de la donació de Joan Ventosa, on són?  La visió actual exterior de la Masia Nova sembla la d’un edifici força deteriorat. Es destinen recursos per conservar la Masia Nova en les millors condicions?

Han passat vint-i-cinc anys del traspàs de Joan Magrinyà i vint-i-tres d'Isidre Magrinyà i la pregunta és inevitable: el “Museu de la Dansa Germans Magrinyà” a la Masia Nova, per quant?

Tomàs Manyosa i Ribatallada
Ballarí, músic i estudiós de la dansa

 

Joan Magrinyà. Entre 1975 i 1976. Foto: Eduard Olivella Falp, Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Joan Magrinyà 1945. Foto: Fons Magrinyà Diari de Vilanova. 15.09.1995 La Masia Nova. Foto: Tomàs Manyosa

Tribuna

Tribuna Oberta per promoure l’intercanvi d’opinions, el debat i la reflexió

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

La comarca del Garraf està registrant en els darrers dies un repunt dels casos de coronavirus entre la població i la Generalitat ha suspès els ingressos, les visites i les sortides de les residències de gent gran de Sitges

Creus que la població s'ha relaxat i no compleix amb les mesures de prevenció de contagis?


No