Tornar a la normalitat en un context d’excepció

«El problema amb Eichmann va ser precisament que molts van ser com ell, i que la majoria no eren ni pervertits ni sàdics, sinó que eren i segueixen sent terrible i terroríficament normals». Hannah Arendt.

En els dos darrers mesos hem vist com s’ha perpetrat un Pla d’inici del curs escolar terriblement sàdic. Exposar a la comunitat docent a unes condicions de manca total de recursos i estratègies organitzatives exigents és només el rerefons de la defensa del pitjor dels nostres mals en una època d’enorme excepcionalitat: la normalitat. Iniciem el curs com el vam deixar de sobte l’any passat: sense serveis d’infermeria ni suport a NEE/NESE, sense tests a la docència i la infància, sense distància de seguretat, ni baixada de ratios ni contractació significativa de personal docent, ni espais, sense conciliació, ni recursos ni tecnològics ni econòmics ni assistencials per si tornem a tenir un escenari d’urgència. Els qui hem reclamat salut i seguretat només hem rebut amenaces i intimidació. La pretensió de tornar a una normalitat en aquestes condicions, no és una temeritat, sinó un acte de crueltat.

Hem denunciat que s’estava utilitzant l’escola per a uns interessos aliens a l’educació, que és la productivitat, no una extraordinària, intel·ligent, eficient, i fruit d’un diàleg social disposat al canvi, sinó la tornada a la normalitat productiva. Ens ho han repetit cada dia: «hem de tornar a la feina». Tan se val la resta. El dictat del poder econòmic ha estat l’única veu que s’ha expressat sinó en paraules, almenys en fets. Han pres la paraula, falsejant i fent-nos creure que eren les famílies qui parlaven, però era una ruïnosa manipulació. Tornem, tornem, tornem; tornem, a on? A seguir destruint el planeta? A seguir dinàmiques d’eixamplament de la desigualtat? Algú s’atrevirà a donar una resposta honesta als nostres fills el primer dia de classe?

La tornada a l’escola s’ha instrumentat amb la complicitat necessària dels agents educatius tradicionals: sindicats, federacions i confederacions de famílies, fundacions i, òbviament, l’Administració educativa, inspecció i les direccions. Eichmann, l’home-organització, és avui més viu que mai, fent el que fa sempre, obeïnt, incapaç de tenir una actitud crítica i encara menys d’aturar una maquinària maltractada però ben engreixada. Unes poques famílies i docents ens hem plantat, incapaces de restar indiferents.

La ràbia davant d’aquesta situació no ens aturarà. Seguim cridant a la vaga educativa, a la #RevoltaDeValors, perquè la necessitem més que mai. Educarem la nostra infància en la racionalitat, en la capacitat crítica de dir NO a la injustícia, de plantar-hi cara, i d’alçar-nos amb totes les nostres possibilitats. Si en algun moment sentiu que no som prou educats, ens hi refermem:

AQUESTA NO ÉS LA NOSTRA EDUCACIÓ. No la reconeixem, no l’acceptem, no descansarem fins esmicolar-la. Cremem els llibres de comptabilitat d’Eichmann, escrivim una altra història, nosaltres #AixíNoTornem