Comunicació

Cataclisme periodístic

El món canvia a passos de gegant. Per posar un exemple clar, la digitalització ha enterrat impremtes i botigues de fotografia. Per molt que vulguin adjudicar a la pandèmia de la COVID19 la supervivència de les agències de viatge, estan tocades de mort. No hi ha pitjor cec que aquell que no ho vol veure…

…En aquest sentit, un altre sector seriosament tocat és el de la premsa i altres efectes col·laterals. Per a mi, una àrea cabdal dins la sanitat “mental” de la població. D’aquesta idea ningú no m’hi traurà.

Ara resulta que dins del rebombori generalitzat de tot el que està desgavellat, acabem de saber -òbviament mitjançant un mitjà de comunicació- que la CNMV ha suspès la cotització del grup Prisa… L’acabalat empresari/inversor Blas Herrero (propietari de la cadena Kiss FM) té interès en adjudicar-se les dues cireretes del pastís (el diari “El País” i la emissora de ràdio “Cadena Ser”). Molt de compte!

Certament la premsa és difícilment sostenible. La venda de diaris en paper ha caigut en picat. Per altra banda, quan passem al format digital, tots -i jo el primer- ens resistim a pagar. Jo vull “pinçar” i picar de diferents mitjans. No puc, però, estar subscrit a tots… Si més no, puc fer-ho a aquell que em mereixi més credibilitat (o tal vegada una major varietat d’articulistes d’opinió). Més enllà, llegeixo  -de franc i fins allí on em deixen- l’oferta d’altres periòdics.

Tot plegat ha esdevingut una crisi de model de negoci. De ben segur que fa de mal sentir però cal reinventar-se, amb coratge. No sé si plantejaré una bajanada amb el què reflectiré tot seguit: a la meva infantesa, els diaris feien “festa” els dilluns. Aquell dia, tanmateix, mitjançant una plataforma conjunta dels diferents “mass media”, s’editava la coneguda “Hoja del lunes”, on s’hi treballava per torns rotatoris o de guàrdia. D’una manera semblant als sanitaris del sector de les urgències hospitalàries. A partir d’aquesta vivència, no es pot treballar en una mena de “holding” telemàtic de diversos diaris? Cadascú de nosaltres podria accedir a una oferta variada combinant-ne uns quants -i no pas tots ells- a un preu raonable.

Si posem aquesta notícia a la mateixa balança de la creació d’un pseudo “ministeri de la veritat”, retrocedim com els crancs. Ens situem a l’època del pensament únic, que ens reporta a la dictadura. Es clonaria la figura d’un abominable ministre d’informació i turisme i una “Llei de premsa” que feia paüra. Amb un control i censura que dinamitarien un valor cabdal reconegut per la Constitució: la llibertat d’expressió. Que aquest embolat succeeixi mentre tenim una coalició governamental que es diu d’esquerres  (PSOE-Podemos) m’esglaia.

Eixamplant la perspectiva, el crebant en altres operadors del sistema ja es va començar a veure -fa uns anys- amb el tancament de la TV del País Valencià (Canal 9). En el benentès que no es pot pas afirmar que la “salut” de TVE, TV3 i Canal Sur passi pel seu millor moment. El seu grau d’endeutament ultrapassa un test allunyat de cert equilibri financer. Comptablement i mirant-ho amb criteri empresarial, molt proper al concurs de creditors. Si aquest garbuix tan heterogeni no fa pensar la classe política del país, “bona nit i tapa’t!”

Fins ara, diguem-ne que es van tapant forats en base a l’aportació de partides de diner descomunals -en acabar cada exercici- contra pressupostos generals de cada govern… La qual cosa no deixa d’ésser un insult a la classe treballadora del país, massa avesada a ennuegar-se amb tota classe de “menús” infumables.

El temps ens traurà de dubtes. A més de l’element financer, farà falta suor i llàgrimes… Vull dir que hem de posar -al bell mig de tot el sarau- el factor polític i el vist-i-plau d’accionistes de tan pes com el Banc de la senyora Ana-Patricia Botín. Seu és un 4% de PRISA i, alhora, és el creditor principal d’inversors que acumulen una cinquena part del capital del grup (entre ells, Telefònica i la família Polanco). Un cabdell summament atrotinat i enrevessat que no hi ha Déu que l’entengui. Embolica que fa fort!

No us preocupeu que, si el globus rebenta, un o altre ja donarà ordres per tal que l’últim faci per apagar allò que se’n diu la llum. No gaire més enllà en el temps, em ve a la memòria un altre “pelotazo” evident com el del sector gasístic (amb la plataforma petroliera Castor i un tal Florentino Pérez).

No es pas als grans grups de negoci als qui cal protegir. Bona part del poble passa gana i té dificultats. Prevenim, doncs, el cataclisme!



Últims articles publicats


També et pot interessar