Felicitat, i la darrera mirada enrere

Hi feia un fred austral glacial.

Els ulls a vessar del blanc més pur que he vist mai. I tots els contrastos possibles que ni sabia que podien existir. La immensa immensitat i el blanc: inspirador i místic, silenciós i esfereïdor, màgic. I jo hi era, allà, i no m’ho podia creure!

M’hi sentia fràgil... Minúscula davant la majestuositat del glaç, però tan i tan feliç que, tu i jo, vam aturar el temps. El món va ser nostre. I la vida a flor de pell; vam notar aquell aire gèlid, el de l’estiu del sud, i vam escoltar el so corprenedor del silenci del gel. Emoció. I alenades d’una valentia retrobada a l’altra punta del món.

Hi ha llocs amb aquell no-sé-què que t’atrapen ben atrapada, i hi reconeixes la felicitat. Una i mil vegades vaig girar la vista enrere. No n’hagués marxat mai, d’entre les glaceres.