Política

Massa poc per anar fent

Pere Aragonés i Quim Torra en primer terme amb Pedro Sánchez. ACN / Gemma Tubert

Pere Aragonés i Quim Torra en primer terme amb Pedro Sánchez. ACN / Gemma Tubert

El seu rum-rum passa per la dita del “qui dia passa, any empeny”. En front d'això, jo sempre faig la brometa que uns “van tirant” i el poble, “recollint”… Encara no tenen clar -després que molts temes són desmarxats- que l'important seria prioritzar moderació, pacte i diàleg (de debò, no teatralment). 

No preveuen que la incertesa i desafiaments del moment no trobaran respostes des d'un àmbit isoladament individual. A més de la COVID, referiria la revolució tecnològica, el canvi climàtic i l'aparició de nous col·lectius que corren el perill de l'exclusió social (entre d'altres). De cara a ajustar l'entrellat, caldria que la política actués d’element de cohesió. El repte d'un projecte de societat transformada no és pas un concepte buit. Mentrestant, tot indica que seguiran incidint en el model d'una societat consumista i capitalista. Això no fa altra cosa que engrandir els angles d'una desigualtat creixent. 

És hora de grans pactes d'estat, amb responsabilitat i perspectiva de futur. Consensuar temes cabdals mitjançant acords que vertebrin un enfocament correcte de la crisi sanitària, cultural, financera, educativa i social es fa del tot imprescindible. Sense més retards. 

Com harmonitzar tanta batussa dialèctica d'uns i altres donant pas a la moderació, el seny i la responsabilitat que la societat necessita? Per contra, hem de fixar-nos el repte de superar el bucle d'un sarau  constant que ens aboca a grans reformes educatives, laborals i a una taxa d'atur totalment descontrolada. 

Veient la deriva que pren tot plegat, no és d'estranyar que imperi un fort desencís. Que la decepció escèptica capgiri el pensament dels electors, en copsar que els gestors d'aquest sarau no troben les  eines d'un enlairament que no s'albira per enlloc. Fins i tot, podríem arribar a mig entendre l'aparició d'elements anti-sistema, farts del “circ”. D'exemples, tenim el “show” dels “trumpistes”, els estirabots de la ultradreta de VOX, “festes” com la RAVE de Llinars o l'agressió a dos Mossos d'esquadra a Matadepera. 

Hem de situar la persona (el ciutadà) al bell mig del debat. Qui té la clau per assolir aquest cim és la classe política. Reitero que estic més que tip de sentir-los en emissores de ràdio o TV i en rodes de premsa vomitives per l'ensopiment del que sembla un ”encefalograma pla”.

Quan els dirigents vagin prenent nota d'algun dels suggeriments que acabo de citar, començarem a tenir un bri de credibilitat en ells. Tots aquells que fa un munt de mesos que van fent, sense pena ni glòria. Ja sigui en règim de cogovernança, fent ús de les transferències cedides pel govern central a les autonomies o rentant-se les mans apel·lant a la responsabilitat personal de cadascú. Una manera ben sibil·lina de treure's les puces del damunt. Com en Ponç Pilat. 

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!