Coronavirus

Canço de l'estiu i futbol per tv

Georgie Dann. Eix

Georgie Dann. Eix

Ni  Falles, ni festivals de jazz, ni “Madrugà” sevillana, ni Sanfermines, ni  festes majors, ni viatges de l'IMSERSO, ni vacances, ni Halloween, ni Black Friday, ni àpats de Nadal o Cap d'any… Ni, ni, ni!

És ací que m'estranya no haver sentit -per cap canal de TV- la  barrina anual de la “cançó de l'estiu”. Per a situar-ho citaré els  exemples del “devórame otra vez”, “pasito a pasito”, “la barbacoa”, “el chiringuito”, “el bimbó”, “Casatschock”, “Cha, cha, cha”, etcètera.  Amb una programació televisiva generalment prou vomitiva, ben poc  li hauria costat al Georgie Dann de torn compondre una melodia  “cutre” sobre la mascareta dels pebrots, oi? Potser hi està treballant  i la llençarà al mercat aquest proper estiu. “Chi lo sa!”

En l'època com a vicepresident del govern espanyol d’un molt dolent  ministre de foment -com en Paco Álvarez Cascos- si més no va  tenir el mínim “detall” de permetre els partits de futbol -per TV- en  règim obert. Arribà a considerar-los com “tema d'interès nacional

Què ho fa, doncs, que amb confinament, perimetració i altres herbes  estiguem sotmesos al jou de Movistar, DAZN, Orange, Mediapro  (Jaume Roures i Tatxo Benet) i altres personatges tèrbols? Què ho  fa, per contra, que -a hores d'ara- tan sols funcioni la tàctica del  “pagant Sant Pere canta”? Només han d’anar bé 4 “lladregots”?

Si hi ha un país al món on han entès -més bé que ningú- el tema  del “morrió” que duem de fa un any, parlaria de Japó. La seva cultura  ha assolit força bé aquest canvi de costum forçat pel virus. Ells no se la posen per por, sinó per respecte envers el proïsme. Tenen un molt alt sentit de la responsabilitat social: no volen contagiar ningú. Aquesta percepció de benestar col·lectiva va acoblada al criteri d'una  obsessió per la neteja constant. Des de ben menuts, ensenyen a la  mainada la neteja… al mateix nivell que matemàtiques o literatura.

Per contra, pels nostres verals, “disparem” contra la política que duu  a terme -en aquest camp- el consistori local. L’acusem de la brutícia del carrer i hem perdut el costum d’escombrar la vorera de casa. En canvi, si anem al cinema, a un concert, a una església o similar, no ens sembla malament raspallar cadires amb drap i gel  hidroalcohòlic. De ben segur que ens domina certa hipocresia. 

D’acord amb aquesta comparança, potser ens faran creure a base de pagar diners a algun cantant mediàtic que composi una melodia  “enganxosa”, amb un nul valor musical. Ampliant el ventall del què estic tractant, també hi aniria bé força partits de futbol -en directe,  sense “pay per view”- amb anuncis orientats per ací. Contràriament  a això, a banda de la pandèmia de la COVID19, em sap greu copsar ne una altra: la d’aquell grup de persones, cada cop més nombrós, que s’alimenta -dia rere dia- d’un menú televisiu farcit de  teleporqueria. No ens paguen per a pensar. Així ens llueix el pèl.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!