Cubelles, mare de Vilanova

Albert Virella i Bloda, historiador vilanoví citat més d’una vegada en aquests articles, obre el seu llibre ‘Vilanova i la Geltrú’, premi Catalònia 1974, amb aquestes paraules: «Cubelles la bella vila catalana que voreja el riu Foix i que es banya la mar, té una antiguitat envejable i ben portada»,  i per demostrar-ho recorre a l’obra de Feliu de la Penya (1642-1712) empresari i historiador català, redactor d’un substanciós ‘Anales de Cataluña’, que van estimular la renovació de la historiografia catalana. Aquest autor va escriure -fent ús d’una èpica prosa siscentista-: «Antiguas fueron las poblaciones de Sitges, Cubellas y Castelldefels, en las dependencias de los Campos Penitentes». És interessant de fer notar, ara que estem en la discussió sobre una possible vegueria penedesenca, de com el docte Feliu de la Penya, tal com s’havia entès fins aleshores, situa la població de l’actual Baix Llobregat, Castelldefels, en l’àrea del Penedès històric, i emfatitza com, encara a finals del segle XVII, les poblacions importants d’aquests territori que avui anomenem Garraf, eren Sitges i Cubelles. Cal però tenir en compte també, que quan l’historiador anomena Cubelles, aquell Cubelles del segle XVII conformava una sola població que comprenia la vila antiga nascuda a redós del castell de Cubelles, i nova vila que havia nascut al marge dret del torrent de la Geltrú, a part d’altres vilatges que més endavant ja anomenarem. Ara, aquí, és el moment d’accentuar la mil·lenària antigor de Cubelles, que els estudiosos catalans d’aquell segle avaluaven, al costat de Sitges i Castelldefels, entres les més «antiguas (...) dependéncias de los Campos Penitentes [el Penedès]. L’antiguitat de Cubelles, com ho hem citat en un dels primers d’aquests articles de la ‘Guia de l’Havana Xica’, segons Albert Virella és testimoniada l’any 973 quan, «Judà “ebreo”, cognomenat Vives, fill de Jacop, ven a Unufredus , fill se Salane, una vinya que feia set majades pel preu de set “pensas” de argentum». I es diu que aquesta vinya estava situada en «territorio barchinonense in termino de Cubellas», segons documentació publicada l’any 1915 al ‘Boletin de la Real Academia de Buenas letras de Barcelona’» amb el títol de ‘Le plus ancien document à preseent connu des juifs catalans’.

Vilanova de Cubelles, aquest va ser el nom amb què des d’un principi va conèixer-se l’actual ciutat de Vilanova i la Geltrú fins l’any 1768. Aquest any, i per una qüestió de límits de termes municipals -que tot seguit exposarem-, per decret de un ‘Real Acuerdo’ la Vila Nova va deixar de portar el cognom matern, Cubelles,  i va prendre el patern, la Geltrú; amb la singularitat d’aglomerar els dos topònims amb una acumulativa “i” en comptes d’una proposició “de”: Vilanova i la Geltrú (en realitat durant molts anys el nom oficial va ser Villanueva y Geltrú). De bon principi el terme de la vella Cubelles s’estenia sobre un vast territori que anava des del torrent de la Geltrú, fins el límit de Calafell, i des de la mar amb el confí amb Castellet. Dins d’aquesta domini existien diverses poblacions, de llevant a ponent: la Vila nova, Enveja, Creixell, una Vilarodona d’oculta localització, Darró, Roca-Crespa, Gallifa, la Mota de Sant Pere, Cunit i Segur, i encara alguns altres dels quals hem perdut la memòria. Però amb el pas dels segles l’extens terme de Cubelles va anar reduint-se, i una de les reduccions que més va doldre va ser la del cantó de ponent, la vila nova: la fèrtil i airejada vall oberta a la mar entre la Collada i el torrent de Santa Maria; el lector podrà comprovar la dimensió d’aquesta pèrdua, si s’anima a emprendre una caminada pel vell camí de Roca-Crespa, que parteix dels Sis-Camins i travessa la ubèrrima plana només interrompuda pel turonet del Juí, o l’Aljub del Moro.

Arribem a l’any 1603 i la Vila Nova ja havia superat en nombre de cases i habitants l’antiga Cubelles, així que els càrrecs municipals, per proporció del nombre de població, requeien en major mesura en homes de la Vila Nova, i per aquesta raó -entre d’altres que seguidament s’exposaran- el nucli vell, la vila al voltant del castell, inicià la separació del nucli nou (la vila nova), plet que s’aprovà el 1610. Aquest any, com podem llegir en ‘Història de Cubelles” del sacerdot Joan Avinyó i Andreu, editat el 1973 sota el patrocini de l’Ajuntament de Cubelles: «Després de grans dificultats, per sentencia de la Reial Audiència, dictada el 23 de juny de 1610 fou declarada la separació de les Universitats de Vilanova i de la Geltrú, a fi que tota sola [Cubelles] i per mitjà de son Consell pugui percebre i cobrar les rendes i emoluments que li pertanyen...». Y en ‘Descripcion e historia de Villanueva y Geltrú’... -inestimable document que ja hem referenciat en altres articles-, el també clergue, Joan Antoni Garí i Siumell, afegeix: «colocando los linderos que dividian los dos terminos (...) hasta mitad o algo mas del camino que va de Villanueva a Cubellas». Aquí m’agradaria fer notar al lector  -prou llegit, per haver-ho observat sense la meva assistència-, que les massa sovint tingudes per anecdòtiques rivalitats entre poblacions, la majoria de les vegades, no van de romanços i altres controvèrsies de campanar sinó, com el llibre de Joan Avinyó fa notar:  «a fi que tota sola [Cubelles] i per mitjà de son Consell pugui percebre i cobrar les rendes i emoluments que li pertanyen...».

I la qüestió va quedar així fins que l’any 1750 va trencar-se l’antiga concòrdia entre cubellencs vells i cubellencs nous (vilanovins), i va reeditar-se l’antic plet dels límits termenals. Els vilanovins, amb l’excusa d’una compra de terres als prats salats vora la mar (avui anomenats de Vilanova i de Cubelles), l’any 1764 [Núria Jané, arxivera municipal, porta aquesta data al 1767] per sentencia de la Real Audiència, «colocaron los mojones [del terme] frente a la capilla de San Antonio de Padua», capella dins el clos de la vila, que avui segueix al mateix lloc al carrer de Sant Antoni. I continua el Pare Garí l’animada narració dels fets: «Los habitantes de Cubellas se dieron por ofendidos, las mujeres se amotinaron, salió una de las principales con una bandera, el motín la siguió, echaron al suelo el mojón, y siguióse una escena que causó no poco llanto». El motí va acabar quan els homes van fer-se enrere, actitud que no va ser secundada les dones que van continuar la brega... finalment les amotinades «en carros fueron llevadas a Villanueva y encerradas en el Castillo de la Geltrú [la Geltrú altra cop amb el seu rol patriarcal]». I va ser des d’aquell 1768, com ja s’ha anotat més amunt, que Vilanova va deixar definitivament de ser Cubelles. Avui, per si us abelleix, aquell molló a mena d’homenatge a la determinació i coratge de les dones de Cubelles, encara podem contemplar-lo al lloc on finalment va ser col·locat, al costat del Torrent de Santa Maria, a la vora del camí ral i fora de la vila, però ben just a l’entrada, i determinà per sempre, fins avui, els termes locals.