Guia il·lustrada de l’Havana xica

Cubelles, un castell amb grafíteca

Castell de Cubelles a principi del segle XX. Arxiu Antoni Pineda

Castell de Cubelles a principi del segle XX. Arxiu Antoni Pineda

L’estructura de la vila és allargada com un fus, i aquesta morfologia deu explicar-nos que el nucli principal de la població va construir-se a banda i banda del camí Ral. Aquest immemorial camí, que procedent de sant Cristòfol de Cunit travessa el riu -aquí per l’amplada de la llera podia fer-se a gual- i avui s’oculta sota el paviment de l’actual carrer de Víctor Balaguer. Mes enllà, en direcció a Calafell, al costat de muntanya de l’actual carretera encara poden fer-se’n alguns trams. En direcció contrària, cap a llevant, el vell camí deuria obviar el que avui és carrer Major, ja que mossèn Avinyò en la seva ‘Història de Cubelles’ diu que «passava per sota del castell» i aquest «sota» només pot indicar-nos el desnivell existent entre la elevada plaça del castell i el pla de la carreta actual. Després deuria seguir per Àngel Guimerà  fins la plaça de la Font. A partir de la plaça, mossèn Avinyó assenyala que partien dos camins: l’un seguia cap a l’Arboç per l’actual carrer de Jacint Verdaguer (que els cubellencs encara coneixen com de l’Arboç) i des del Pou del Comú (a la plaça del Mercat) travessant altre cop el riu es llençava cap a la muntanya pel camí de mas Trader. Aquest camí deixava Rocacrespa a mà dreta, i des de la Marina del Penedès s’arribava a la plana interior. Tornem ara a la Plaça de la Font, des d’aquest mateix indret i pel carrer de Sant Antoni, s’emprenia el camí cap a la Geltrú i Ribes penetrant la ubèrrima plana del Juí o Aljub del Moro fins la Collada. Aquesta vetusta via avui s’agafa al peu del monòlit de la fita que separa Cubelles de la que hagués pogut ser Nova Cubelles; segueix pel costat de la variant i acompanyada per la visió de la mar s’estronca a la presumptuosa plaça dels Ocells, ja dins el terme urbà vilanoví.

Però tornem al camí cap a l’Arboç que al·ludeix mossèn Avinyó. En el seu llibre llegim: «Més coses hi deuria haver al modern i rectilini carrer de sant Antoni, per allà on avui s’obre el carrer de l’Arboç [actual Jacint Verdaguer], era el camí que passant pel Pou Nou del Comú [en direcció a muntanya], anava cap aquella població [l’arboç]» -ja ho hem anotat abans. Però per comprendre bé aquest paràgraf del llibre hem de conèixer que quan s’al·ludeix a aquest vell camí cap a l’Arboç, encara estem en ple segle XVII. En l’època que l’empresari i historiador Feliu de la Penya, en els seus ‘Anales de Cataluña’, escrivia: «Antiguas fueron las poblaciones de Sitges, Cubellas y Castelldefels, en las dependencias de los Campos Penitentes», on Cubelles és descrita com una de les poblacions  principals del territori -junt amb Sitges-, aquell Cubelles a què es referia l’historiador no era només el que s’alçava arredossat al castell, sinó que també incloïa el nucli de nova creació que havia sorgit a la vora de la Geltrú, la Vilanova de Cubelles. Per aquesta cita de l’il·lustrat empresari, podem conèixer que en ple segle XVII una de les principals vies de connexió entre la plana interior i la dita marina del territori penedesenc, era el camí que partint del Cap de la Vegueria, Vilafranca, menava cap a Cubelles, perquè aquesta població, amb els seus vilatges i masades, era la vila més important de la Marina del Penedès. Cal considerar, però, pels que vivim avui, que aquell vell camí Ral a l’Arboç, no era l’actual carretera que transcorre per l’encapsulat congost del Foix i s’arriba a l’Arboç per Castellet; sinó que a partir de l’indret de mas Trader, el vell camí s’endinsava en la muntanya seguint el que avui als plànols de Google apareix retolat com camí de les Tortres, que per cert els ciclistes de BTT han redescobert amb èxit de concurrència. Un cop a Clariana, a les envistes de Castellet, ja ens trobem a dues passes de l’Arboç.

Cubelles és un indret històricament molt antic, com he publicat en un primer article anotant la més reculada documentació de la població: la venda d’una vinya l’any 973 per part d’un tal «Judà “ebreo”, cognomenat Vives (...) a Unufredus , fill se Salane (...) pel preu de set “pensas” de argentum»; i s’afegeix que aquesta vinya estava situada en «territorio barchinonense in termino de Cubellas». Aquest document ens transporta doncs al segle X. Però prospeccions arqueològiques fetes pels volts dels castell als anys trenta del segle passat van posar al descobert els murs d’una vil·la romana, les restes de la qual haurien servit per alçar els fonaments de la primitiva fortalesa. Aquesta vil·la romana va ser en plena activitat  agrària cap a finals del segle II aC. Posteriorment aquell primitiu aposentament agrari, va anar sofrint nombrosos remodelatges mantenint-se actiu  fins vora l’any mil, data en que els vells murs romans van ser aprofitats per bastir-hi al seu damunt el senyorial castell de Cubelles. Aquesta cita, doncs, ens ha de portar considerar Cubelles, junt amb Darró i Olèrdola, com una de les més antigues localitzacions històriques del Penedès. Al segle XVIII, aquest edifici alçat damunt el primitiu mas romà del segle II aC. va ser reconstruït per última vegada deixant-lo tal com el coneixem avui. Autor de l’última remodelació va ser-ne fra Josep de la Concepció, anomenat el Tracista, cèlebre arquitecte la figura del qual s’erigí com el professional de la construcció més destacat del Set-cents, autor de projectes de gran prestigi com el Palau del Virrei de Barcelona, devent-se-li també al seu geni la nova forma que prendrien els campanars barrocs a partir del segle XVIII, dels quals en són notables exemples els de Vilanova i de Cubelles. La encantadora sorpresa del castell de Cubelles és que les seves parets interiors estotgen una exuberant grafíteca: una extraordinària col·lecció de grafits, alguns dels quals fins i tot van ser signats, coneixent-se l’existència històrica del seu autor. Sobre aquests cas, les fitxes dels ‘Mapes de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona’ informen que: «La majoria de grafits van ser dibuixats el 1768 per Bonaventura Almirall, un jove de dinou anys, presumiblement fill o parent dels masovers, que potser va ser castigat a romandre al castell per alguna acció que calia reprovar. Amb el temps, Almirall esdevindria una persona respectada (va ocupar el càrrec de síndic de l'Ajuntament), sense perdre el seu tarannà impulsiu, que als quaranta-quatre anys el va induir a allistar-se com a voluntari per combatre en la guerra declarada per França contra Espanya (1793)».

Sobre la grafíteca del castell de Cubelles podríem continuar explicant-ne meravelles, però ja que hem encetat un itinerari de caràcter anecdòtico-literari cultural, i donat que aquests articles han de tenir una extensió més o menys fixa, abans de partir de Cubelles m’agradaria referir-me a una personatge que tot i no sent de bressol cubellenc jo el tindria en compte en l’imaginari de la població.

Tornem enrere en el text. Si haguéssim seguit pel camí de l’Arboç, just en sortir de la població, a mà dreta, trobaríem un mas, torre o castell, Gallifa, que avui el barbar tall en el paisatge de l’autopista ha deixat lluny de la vila. Aquest indret -ara un mas com un altre- antany havia estat seu d’una important senyoria, amb uns notables senyors, els Boscà (o Boscán) Almogàver. D’aquesta nissaga n’era Joan Boscà i Almogàver -o Juan Boscán, com se’l coneix en la historiografia espanyola-, cèlebre literat contemporani i col·lega de Garcilaso de la Vega, el qual va fer que aquest últim s’interessés per la poesia del geni de la literatura renaixentista catalana, Ausiàs Marc, mig segle més gran que no ells dos. En la historiografia literària catalana Joan Boscà no sol aparèixer-hi gaire degut a que la nissaga va ser castellanista i partidària de Joan II, pare del malaurat Príncep de Viana, l’aliat de la Generalitat nobiliària en la guerra contra aquest rei. Boscà mateix, malgrat la seva admiració per Ausiàs Marc va ser dels primers literats catalans en abandonar el català per a la seva obra literària. D’una manera o altra, però, Boscà, o Boscán, no va voler passar per la història sense deixar memòria de l’afecte que sentia per la ciutat on va néixer, Barcelona, i aquí vull fer memòria on es trobava aquella remota vinya, que de les mans de Judà passa a les de ‘Unufredus, fill se Salane’, estava situada en «territorio barchinonense in termino de Cubellas».

…Ciudades hay allí de autoridad

Que alcanzan entre todas gran corona;

Pero entre estas ciudades, la ciudad

Que más es de mi gusto, es Barcelona;

Yo puse en ésta toda mi verdad,

Y puse todo el ser de mi persona,

Con todo aquel regalo y lozanía 

Que por tesoro está en mi fantasía...

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!