Guia il·lustrada de l’Havana xica

Penedès-Garraf: Vilanova-Vilafranca

Vilafranca del Penedès al 1903 amb muralles. Col·lecció de Maria Engràcia Soler Mestre

Vilafranca del Penedès al 1903 amb muralles. Col·lecció de Maria Engràcia Soler Mestre

Les divergències dins l’extens vincle entre ambdues poblacions no comença amb la competència pel tren -posada en escena amb l’anecdòtica facècia del Drac i la Mulassa- que posteriors generacions podrien considerar anecdòtica, però que no va ser-ho en el seu moment. Si disposéssim de suficients materials arqueològics, aquesta pugna, aquesta justa, la podríem remetre molt enrere. En tot cas i en aquest article només em proposo arribar unes passes més enllà de la peripècia sobre el ferrocarril, fins el moment, cap el segle XIV, en que el nuclis més poblats d’ambdós territoris prenen consciencia de la seva capacitat i competència municipal. Aquest em sembla un bon moment per detectar la gestació de les divergències en documents escrits. Per a aquest estimulant capbussó en el temps compto, entre altres, amb el rellevant treball de Francesc Xavier Puig Rovira titulat precisament ‘Vilafranca i Vilanova’, editat l’any 1976 pel Museu de Vilafranca. «Els vilafranquins -escrivia Puig Rovira en la dècada dels setanta- envegen que Vilanova hagi progressat, que creixi en nombre d’habitants al ritme que ho fa, que s’hagi industrialitzat i s’industrialitzi. Els vilanovins envegen que a Vilafranca es conservi el “senyoriu” (sic), que perdurin moltes tradicions...». Avui, entrat el segle XXI, potser no ho diríem de la mateixa manera, però el fons de la especulació no seria gaire diferent. Potser qüestionaríem la industrialització vilanovina d’aquells anys, avui en franca retirada, però no podríem qüestionar el creixement demogràfic. En principi cal considerar que aquest fenomen demogràfic només podent suportar-lo les poblacions que creixen econòmicament; per tant valoro que alguna raó d’ordre econòmic deu mantenir aquest creixement vilanoví a partir de principis de XX i que fins avui no s’ha aturat.  És més, aquest increment no afecta només a la capital sinó a tota l’àrea litoral de la comarca, essent encara avui aquesta part del territori –el litoral- el que presenta un augment constant de la demografia, i que en l’actualitat ja no es deu a la industria vintcentista. Però com que el propòsit d’aquesta ‘Guia de l’Havana Xica’, té més tirada cap a la literatura: excitar la curiositat i la imaginació del lector, que no pas cap a l’assaig, doncs no serà el lloc més adequat on analitzar l’assumpte. Hem de reconèixer també que el senyor Puig Rovira, vilanoví, reflexiona, com és ben natural, des de la seva experiència local, i que caldria conèixer també quina seria l’actitud i l’opinió sobre el cas des de l’experiència dels vilafranquins, o si més no l’experiència des del territori de l’interior, perquè hi deu haver-hi gelidencs, arbocencs o quintinencs que tindrien alguna cosa a dir-hi. Jo no m’atreviré a suplantar-los, m’esperaré a veure si es motiven.

Sota l’empara manifestada de moure’m dins la literatura més que dins un altre gènere, si que m’arriscaré, però, a anar un pel més enllà del preterit segle XIV, data que en la qual, i amb el despertar de les municipalitats del territori, poden començar a observar-se traces d’aquest debat interior-litoral. Recents estudis editats en el, Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics 2007, La Integració a Al-Andalus dels Territoris a Ponent Del Llobregat de  Jordi Gibert Rebull,  i altres treballs sobre el cas, assenyalen que podriem qüestionar l’àmpliament acceptada afirmació que descriu el Penedès històric -entre els anys entre la conquesta musulmana i la posterior conquesta dels francs cristians- com una terra de marca, un país desertitzat entre els dos imperis, una terra de ningú. Aquests treballs sembla que afirmarien que resten prou testimonis arqueològics que mostren com el territori que a partir de l’edat mitjana seria conegut com Penedès, mai no va ser aquest no-man’s-land descrit en la crònica llegendària, i en canvi sí que  testimoniarien la pervivència en el territori d’antics pobladors (mossàrabs?) que més endavant assumirien, o no, l’islamisme i més posteriorment tornarien a la religió dels nous dominadors. Mostra d’aquests resistents “indígenes” en serien alguns enclavaments a Sant Esteve de Castellet, Olèrdola, Darró al litoral, l’antic assentament de Cubelles, o la dita “torre romana” de les Gunyoles. cinc dels nuclis, entre uns altres pocs, que avui constituirien memòria viva d’aquells pobladors. Ja s’entén, i si no s’entén prou, ja ho afirmo jo mateix, que aquesta reculada i aparentment extemporània informació sobre el cas que aquí s’exposa, no deu haver influït gaire en la secular pugna vilanova-vilafranquina moderna, o la permanent pugna litoral versus interior -el temps no passa de bades i fa i desfà en el pas dels homes sobre el terròs. Però m’agrada comentar-ho, encara que pugui semblar extremat o esquerrer, perquè així com el grau alcohòlic pot enfortir el cos d’un bon vi, també aquestes qüestions poden donar calatge i densitat a la història, quan aquesta és narrada amb perspectiva suficient i el necessari punt d’escepticisme històric. 

Parteixo, doncs, de que l’actual territori del Penedès-Garraf compta amb una llarguíssima experiència de assentaments i dialèctica històrica entre el litoral i l’interior. Debat que en la més remota edat dels principis històric ja deuria haver-se expressat entre l’enlairada Olèrdola dels ibers cossetans, i la vetusta Aderró també ibèrica, situada a un extrem de la més àmplia i protegida rada del massís del Garraf -amb la possible concurrència dels establiments del port/magatzem de Sitges i l’altra important població ibera vora de l’actual Calafell. Dialèctica i confrontació que es detectarà ben aviat quan el comte de Barcelona recuperi aquest territori per el seu futur estat, i un cop fracassada la refundació de la immemorial Olèrdola, i amortitzats els vells assentaments ibero-romans del litoral, s’inauguren els primers nuclis poblacionals dels que a partir del segle XIII i XIV esdevindran els futurs municipis de Vilafranca i Vilanova de Cubelles (posteriorment Vilanova i la Geltrú).

I és ben cert que, com apunta Albert Virella en el seu treball ‘Vilanova i la Geltrú’, aquesta dialèctica un la pot veure aparèixer ben aviat: «l’any 1304  foren senyalats els límits de les divuit vegueries que comprenia aleshores el territori del Principat de Catalunya». La Vegueria de Vilafranca ocupava des del riu Gaià, al riu Llobregat sota Montserrat, des de la mar fins el Pont d’Armentera i Santes Creus, tots els termes de l’actual comarca del Garraf hi quedaven inclosos. Però pocs anys després, el 1337, seixanta anys justos després de la carta pobla donada per Jaume I a la Vilanova de Cubelles, «Els homes del terme de Cubelles [que] depenien del batlles reial de Barcelona, es negaven a acudir a Vilafranca a formar host...». I el 1341 es reconeixia «als homes de Cubelles, Vilanova i la Geltrú el dret de no haver d’acudir als sometents cridats pel veguer de Vilafranca». I aquesta resistència a dependre de l’autoritat del territori interior va seguir igual fins el segle XIX, amb la creació dels Partits Judicials, i fins que Vilanova i la Geltrú aconseguí ser cap d’una d’aquestes divisions administratives.

Aquestes últimes divisions administratives espanyoles, els partits judicials provincials, van prefigurar -si més no en la nostra zona- les futures comarques. Escriu Puig Rovira en ‘Vilafranca i Vilanova’, «El 1834, mig any després de fer-se la divisió territorial d’Espanya en províncies (...) es van crear els Partits Judicials» Un d’ells va ser el de Vilafranca que comprenia, amb la totalitat del Penedès, el territori de Garraf. Uns anys després, el 1868, neix l’actual partit Judicial de Vilanova, «segregant els municipis que el formen, de l’antic Partit Judicial de Vilafranca (...) -i rebla l’autor-: aconseguir un Partit Judicial propi va ser una de les victòries polítiques d’una burgesia dinàmica i emprenedora que aleshores residia i regia Vilanova (...) Aconseguir-lo va representar el reconeixement de la categoria de Vilanova, vila que amb el seu progrés superava la capital del [vell] Partit Judicial on pertanyia. La creació del Partit Judicial va ser, sens dubte, una causa de rivalitat amb Vilafranca, que es va sumar a algunes altres. La dinàmica d’ambdues ciutats al segle XIX és molt diferent».

I per donar fi a l’article podem afegir que aquesta rivalitat -jo ho titllo de pugna- ho va continuar sent durant el segle XX, i sembla que segueix sent-ho el XXI, cosa que deu estar en la base de les raons d’aquesta productiva dialèctica històrica, litoral-interior, que hem apuntat al principi.

Guia il·lustrada de l’Havana xica

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!