Calendari festiu

La festa és un gran contenidor

Ball de l'Imaginari. Joan Maria Giber

Ball de l'Imaginari. Joan Maria Giber

Arriba l’estiu, temps de festa. La festa abraça una ingent quantitat de manifestacions humanes, des de les d’ordre religiós sacrificial: de gratitud, penitencials, de petició; a les reivindicatives, d’exultació, commemoratives familiars, sectorials, locals, nacionals, de classe, etc.

No hi ha cap forma d’expressió humana, artística o filosòfica, que no s’hagi pogut manifestar a partir d’alguna forma de litúrgia festiva. A través de la festa vàrem començar a celebrar els cicles de l’economia agrària, els solsticis i els equinoccis, la sembra i la recol·lecció, les pors per la decadència anual de la llum i la naturalesa, i l’eufòria per la renovació de la vida i el sol. El vell calendari temporal recull les grans cerimònies solsticials i equinoccials, els principis i les conclusions dels temps, per tornar a recomençar. Entre maig i juny celebrem l’exaltació de la nova vegetació, de la generació: l’Arbre i la Creu de maig, sant Jordi, el Corpus. De seguit, entre juliol i agost celebrem el solstici d’estiu, l’aigua renovellada, sant Joan i el foc purificador, el Carme, sant Jaume i la Magdalena. Amb la canícula de l’agost celebrem el temps de descans de les feines camperoles: les festes majors amb seguicis festius i les revetlles nocturnes, les quals ens duen al portal de setembre, sant Miquel i les consuetudinàries fires ramaderes, fins arribar el novembre amb un record pels nostres difunts el dia de Tots sants. Novembre també és temps de tardor, de la sembra, que ens durà fins el solstici d’hivern i les festes nadalenques del naixement d’un déu salvador i el sol que torna després de les llargues nits hivernals, i els reis i sant Antoni amb el fred i les bèsties i els dimonis. Aquests darrers dies donaran entrada al carnaval i la quaresma (temps de folga i posterior penitència) que ens aconduirà de nou al maig i la renovació de la vegetació i la maduració dels cereals.

La celebració d’aquests cicles estacionals, corresponents a la vella economia agrària, és un record arcà que avui encara fa girar el calendari, el temps, al voltant de l’ancestral memòria del descobriment de l’agricultura i la domesticació de l’aigua. L’economia agrària possibilità l’abundància de cereals, esquivà la fam i allargà la vida als homes. Amb els coneixements agrícoles l’home se sentí dominador del futur; la producció regular dels vegetals, sobretot de cereals, a través del domini de les aigües feu que la humanitat pogués dedicar un temps a la reflexió, a la celebració, i amb la celebració arribà la cerimònia, la litúrgia, la festa. Les velles llegendes accàdies, entre altres, ens ho han contat a través del mite de Tishspak i el Labbu. El Labbu, el drac, ha segrestat l’aigua, i la humanitat no pot alimentar-se perquè no té aigua per fer créixer la vegetació. Tishspak, l’heroi, surt a matar el Labbu, ho aconsegueix i allibera l’aigua . Un relat que hom ha reproduït al llarg dels anys amb mites com el de Perseu o el de sant Jordi, bases dramàtiques, que encara avui, animen grans festes populars.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!