Festa Major de Vilanova

Entrades pel popular: de la catarsi organitzada a la festa aforada

El Ball de Gitanes, amb els vestits nous, fora del seu escenari habitual a la Rambla Sant Jordi. Eix

El Ball de Gitanes, amb els vestits nous, fora del seu escenari habitual a la Rambla Sant Jordi. Eix

El primer, inequívoc, davant d'una frustració evident, fruit de la nova situació i la falta de dedicació -com és normal- per part de les autoritats competents i procicats diversos, va ser el de rascar tota la carn fins a trobar l'os.

L'os ha estat, sorprenentment per alguns desubicats, una sèrie de rituals transcendents que es podien celebrar des de la individualitat i també des de la prudència. Parlo d'oficis, renovacions del vot del poble, dinars poc multitudinaris dins les cases, focs ben alts, matinades i campanes i un llarg etcètera del paisatge d'una festa que ens semblaven, per una impostada modernitat, el so de la nevera que mai ens parem a escoltar per què la seva quotidianitat s'ha encarregat de silenciar. Així doncs, en el cas de Vilanova i la Geltrú, per primer cop hi havia persones preocupades per com es podia renovar el Vot de Poble en aquests temps difícils. I sí, hi ha qui només se'n recorda de santa Bàrbara quan trona i de la Mare de Déu de les Neus quan pedrega. Però se'n recorda.

Passat un any i fent bona la pregunta sobre si hi hauria festa major, calia respondre, sempre, que festa major sempre n'hi ha i que seria millor que la de l'any passat i pitjor que la de l'any següent. Era obvi, doncs, que continuava agafant a contrapeu a tothom, però un any més tard i amb tot el que això comporta. Així doncs, els balls i entremesos, que són la salsa de la festa, havien d'afegir-se a la carn. Potser no hi hauria moltes patates, que són les que engreixen el plat, però la salsa defineix el gust que ens queda a la boca.

La festa al carrer com la coneixem fins ara és una truita de l’organització social, una caricatura de la població que posa barrets i sabates a la moda i posició de cadascú i fins i tot, recol·loca els càrrecs segons conveniència de les dècades. És el desordre ordenat, la inversió perfecta que es dicta, per poder tornar a la normalitat, com a una necessitat de qualsevol comunitat. I això ho hem perdut molt poc, sempre des de la meva òptica i amb la intenció que qualsevol s’esforci una mica per impregnar-se, si vol, d’aquesta obra que interpretem entre tots.

A partir d'aquí, amb l'estira-i-arronsa natural i l'amalgama d'associacions, equilibrades per un joc de fils poc modificable sense prendre mal, l'Ajuntament es disposava a treure al carrer la cercavila, que seria la salsa del Convit, de l'Ofici i de la Renovació del Vot. De propina, el castell de focs, que passava a no costar diners a les arques públiques pel patrocini d'una coneguda marca de cava local i global i que es disparava des de tres indrets pel gaudi de la majoria.

I doncs, l'esforç ha estat majúscul i ha regnat el sentit comú. Si ens ho creiem, ens ho creiem. Vilanova i la Geltrú ha marcat la pauta i l'exemple, recollint testimonis de Valls, Reus, Badalona i d'altres indrets que em disculpo de no anomenar. En tot cas, s'ha demostrat que la capacitat organitzativa de la ciutat és grossa i el compromís és possible.

Això ha posat de manifest diverses problemàtiques i, de retruc, les seves solucions. Per exemple, que els aspectes tècnics i l'organització en el sentit més recte és una qüestió professional i així ha de ser pel bon fi de la festa. Que sense ritual no som res i que l'emoció de tornar a veure els balls al carrer també ha estat deslligar-los de les anades i vingudes d'autoritats i pabordes de Sant Antoni a l'Ajuntament i a l'inrevés i saber-ho explicar, defugint d'anomenar les cercaviles amb els noms de vigília, anada o sortida d'Ofici i la del Vot del Poble. Que Vilanova vol un espai on poder interpretar la festa un cop més i conservar, com a mínim, la imatgeria municipal, donat l'èxit de la reedició de l'exposició a La Sala, amb iniciatives al seu voltant com la recuperació del Drac del Nona.

Els Gegantons han pujat tres categories de cop i s’han reivindicat, el Ball de les Gitanes ha treballat i estrenat vestits nous i el Ball de Diables ha recuperat belles tradicions que l’engrandeixen i permeten expressar molt millor la seva identitat i el seu significat. Podríem afirmar que hi ha qui li ha anat bé l’aturada.

Ara, per això, l'alegria va per barris. A Sitges hi ha un plantejament totalment diferent, amb tres ubicacions estàtiques on una sola entrada no permet veure tots els balls. El primer sainet ha estat el de les entrades, que tot i que a Vilanova va portar debat i polèmica, a Sitges l'han multiplicat per mil repartint culpes i responsabilitats a discreció, a la Comissió, a l'Ajuntament i al servidor de l'empresa de les entrades. Ara tot just comença Sant Bartomeu i cal desitjar tota la sort del món que s'ha tingut a Vilanova per les Neus. Aquí ningú ha nascut ensenyat i caldrà aprendre sobre la marxa. Els sitgetans tenen una segona ronda, que en termes castellers podríem anomenar ronda de millora, per Santa Tecla. La gestió de tot plegat és sumament més complicada que la d’una festa pre-pandèmica, que ja presentava dubtes en algunes ocasions. Així, doncs, cal esforç i, sobretot, generositat.

Per acabar, hi haurà qui pensi que això ni és festa, ni és popular, ni és res. Hi haurà qui rebutgi aquestes cercaviles tan ordenades i poc espontànies. Hi haurà qui senti molta mandra per l'exaltació de la part més divina de la festa. Sovint poden ser aquells que no s'han fixat mai que un àngel és qui encapçala el seguici, darrere de les motos de la policia. Doncs potser caldrà anar-s'hi acostumant. A tot això jo no li veig fi i per acabar de desanimar a la tropa, sense cap algoritme matemàtic davant i per pura intuïció, m'aventuro un parell de cicles festius més així, com a mínim. Però com a màxim dels mínims, que és el que hem de procurar. Fer el màxim que se'ns permeti dins dels mínims del que érem i demanar a la cosa pública que garanteixi el nostre patrimoni festiu amb especial protecció, per vulnerable, evitant el refugi en l’associacionisme, les comissions, les pabordies i altres. Ei, tant de bo m’erri.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!