Oriol Pi de Cabanyes: “Encara soc un rebel”

P. T’identifiques, encara avui, amb aquells rebels que fracassaren, dels que parlaves a la teva primera novel·la? (Oferiu flors als rebels que fracassaren)

R. Sí. A mi m’agrada la gent que surt del comú, que va una mica pels marges, que no s’acomoda, que busca i explora. Amb l’actitud vital inconformista m’hi sento perfectament identificat encara ara. Encara soc un rebel.

P. Creus que el procés ha deixat una nova tongada de rebels que fracassaren?

Reflexiona uns instants abans de respondre.

R. Segurament sí. Es pot passar moments de declivi, però en el fons la flama vital continua. Hi ha un desencís. El que trobo més inquietant és que, culturalment, el procés no ha donat res. Al final del franquisme i durant la transició hi havia una efervescència cultural en l’art, la cultura, la cançó, la literatura..., amb el Raimon, els Joglars, el Canet Rock, el Grup de Folk, el Price dels Poetes, etc., que ara no acabo de veure. No hi ha hagut una explosió cultural. No he vist una creativitat com la d’aquella època.

Lector abans que escriptor

P. Quin autor literari t’ha marcat més, culturalment parlant?

R. Abans que escriptor soc lector. Llegeixo molt i he llegit molt tota la vida. No tinc cap referent en particular. M’interessen un munt d’escriptors. En aquella època en què vaig començar, m’interessava molt la gent de la Beat Generation, el Kerouac... També el Faulkner. Però igualment he llegit molt el Montaigne i el Pla. La Divina Comèdia la llegeixo sovint, en italià. M’interessen els clàssics, el Quixot, Goethe, Alfieri... El Joan Fuster com a assagista. Ara, més aviat faig coses de reflexió que de ficció.

P. Filosòfiques?

R. Reflexions. Escriptura d’idees. He fet un llibre sobre Gaudí (Gaudí, una cosmogonia). L’any que ve, amb el centenari de la seva mort, es parlarà molt d’ell.

Uns 40 llibres

P. Has escrit molts llibres, quants?

R. No els he comptat, però deuen ser uns 40.

P. De quin estàs més orgullós, més satisfet, com a producte?

R. Potser de cap!

P. Potser de cap?

R. L’Oferiu’ va tenir molt èxit i encara ara el van reeditar fa uns anys, amb pròleg de Joaquim Molas. Aquest llibre va estar molt censurat. Va guanyar el Premi Prudenci Bertrana el 1972 i va tardar molt a sortir. En aquesta edició més recent, publicada el 2013, hi ha tots els fragments censurats.

Un dels paràgrafs censurat, remembrant el guinyol d’en Didó a la plaça, els dies de fira, diu: “Eres petit i podies veure com un ninot-autoritat, representant d’un Bé únic contra un Mal tothora vençut, repartia convenients vergassades, i tots volíem fugir”.

Llistat de les pàgines d'Oferiu flors als rebels que fracassaren' que tenien trossos censurats

R. El llibre va connectar amb una generació de rebels que era molt vital. Ara, en canvi, la gent jove d’aquesta època està emprenyada d’una altra manera. Veuen que els seus pares, els seus avis, treballant es podien comprar un piset o podien anar de vacances. I ara la dificultat és màxima, en aquest terreny, tot i que hi ha més llibertats de relacions humanes, de costums i d’opinió. Però l’ascensor social no funciona.

P. La literatura ha estat el més important de la teva vida?

R. La cultura, en general, més que la literatura. Les lletres. Soc una mena de monjo consagrat a les lletres. Si no, no fas 40 llibres. Per exemple, jo no he fet gaires hores de discoteca. He fet més hores de biblioteca que de discoteca. Això és evident. Has de triar.

Jo no vaig pensar mai en com em guanyaria la vida. És clar, potser per la família que tenia. A vegades es diu: T’ho has passat molt bé perquè has pogut fer el bohemi. O sigui, es pot ser bohemi, segons com, perquè tens una xarxa. En realitat, quan estudiava tampoc no vaig pensar mai en les sortides professionals. Ja sé que això ara pot semblar poc exemplar, però era així.

A la Generalitat

P. L’etapa de director de Relacions Culturals de la Generalitat va ser un període interessant?

R. Sí. Jo no he tingut mai l’ambició de dir “Vull ser regidor o alcalde”, tot i que, a l’època de l’antifranquisme, a Vilanova vaig participar en l'Assemblea de Catalunya, etc. Hi havia com una bullida de gent que es posicionava. Jo vaig participar en la Generalitat perquè creia en el projecte de reconstrucció nacional i cultural. És el que m’ha interessat.

P. Era una militància no política, sinó de tipus cultural?

R. Exacte. Vaig conèixer molta gent i vaig contribuir a establir unes bases de redreçament del país. I això és estimulant.

Balaguer

P. Has tornat a escriure sobre Víctor Balaguer (Reconsideració de Víctor Balaguer, maçó, progressista i liberal). Per què et sedueix aquest personatge?

R. M'ha interessat sempre. El Balaguer és un tipus molt captivant i al mateix temps contradictori. Va ser un escriptor i l'impulsor de la Renaixença. És tan enorme el Balaguer... És perdedor. Ell mateix estava escrivint la seva història canviant dades i amagant coses, perquè va fer una evolució. És molt difícil i complicat perquè és brutal: va fer una quantitat de coses enorme.

P. Creus que encara queden coses d’ell per descobrir?

R. Sí. S'ha parlat poc, per exemple, de la seva relació amb el món dels interessos cubans, en el que hi havia el marquès de Samà, o el món de la política parlamentària a Madrid. El XIX és complicadíssim, perquè hi ha canvis constants de govern. Ara, en política estan tot el dia parlant-nos de persones que en cinc anys desapareixen i ja no se’n parla mai més. El segle XIX encara és més complicat que tot això.

Robatori sospitós

P. Tu entres al Museu Balaguer com a director un any i mig després del gran robatori que va acabar amb la marxa del quadre L’Anunciació del Greco al Museo del Prado. Fa poc he sentit, encara, gent que assegura que el robatori del museu va ser una operació planejada per tal que l’Anunciació del Greco tornés a Madrid.

R. Sí, jo n’estic convençut, tot i que no en tinc proves. Aquí s’ha dit, per desacreditar aquesta sospita, que Eric el Belga, el lladre, no se’l va endur perquè va veure, darrere del quadre, un mecanisme per mesurar la humitat i va pensar que era una alarma. No. El lladre era un gran professional i sabia què era una alarma. Abans del robatori ja hi havia hagut des de Madrid, com a mínim, tres intents d’endur-se el quadre perquè és una de les millors peces del Greco.

El poeta

P. Quin és el teu parentiu amb el poeta Manuel de Cabanyes?

R. Era germà del meu rebesavi, Josep Anton de Cabanyes i Ballester. El fill d’aquest, Llorenç de Cabanyes i d'Olzinelles, escriptor i comediògraf, era el meu besavi. I el pintor Alexandre de Cabanyes i Marquès, el meu avi.

R. Sempre t’ha interessat?

R. No. De jovenet no el volia llegir perquè no l’entenia prou; és complicat, la mètrica no m’ha agradat mai. Fins molt tard no m’hi he posat. I ho he fet per entendre’l. Després l’he estudiat, traduït i l’hi he dedicat un llibre (Manuel de Cabanyes. Poemes essencials).

P. T'identifiques d'alguna manera amb ell?

R. Home, sí.

P. Et consideres un romàntic?

R. En certa manera sí. Com a categoria total, no. Però sí com a actitud. Soc un no materialista, per dir-ho així. Els meus valors, els meus interessos no passen pel profit, són valors immaterials.

P. Però també representa una certa sensibilitat especial, no?

R. Sí. Em puc sentir emocionat davant una posta de sol, la contemplació de la natura... o davant d'un quadre. I tant! El meu darrer llibre conté uns 150 poemes breus (Haikus i altres poemes).

P. Alguna vegada has sentit alguna cosa que pugui ser similar a la síndrome de Stendhal?

R. No, no de la mateixa manera... però sí al punt de dir: "Ai, què m'ha passat? M'ha tocat alguna cosa".

P. Recordes a on et va passar?

R. Sí, al Taj Mahal. Semblarà molt pedant, però és així. És que és bestial. Octavio Paz deia que l'obra d'art, en directe, transmet una energia que, si tu tens sensibilitat, la captes.

P. A més, és una construcció feta per amor.

Itàlia

A mesura que avança el vespre, trencant totes les normes del periodisme distant, l’entrevista es va convertint en una tertúlia a dos.

P. Itàlia... Soc un malalt d’Itàlia.

R. Ah, sí? Jo també. M'agrada molt Itàlia. Un dels meus somnis irrealitzats, i que segurament ja no realitzaré, era viure a Itàlia un temps. Jo què sé, a Parma, a Siena, a Lucca... He fet Itàlia de cap a peus. La clau del que tenen a Itàlia jo crec que és el sentit de les proporcions. Tenen el sentit de l'harmonia dintre, la relació harmònica entre les coses. I entre les coses i entre les persones.

Celebrant el Cap d'Any passat. Foto/ Marta Pérez i Sierra

Projectes

La conversa recupera, ara, el seny de la pregunta-resposta.

P. Què tens entre mans ara mateix i quins són els teus projectes actuals?

R. Tinc moltes coses que no podré acabar, segurament. Perquè ja tinc anys. Voldria publicar un dietari a partir de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya del 2006. La gran manifestació del 2010, amb el Montilla a primera fila. La protesta del ‘català emprenyat’, com va dir l’Enric Juliana. Vaig anar-hi amb tren i, en baixar al passeig de Gràcia, no es podia pujar les escales, de la gentada que hi havia. Una cosa increïble. I tinc més projectes... vull fer llibres. Molts.

La vida

P. Què t'ha ensenyat la vida?

R. M’ha ensenyat allò que deia el Montaigne: la vida és una cosa ondulant. Quan vam fundar l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la que era president el Josep Maria Castellet, recordo amb quin entusiasme el Tísner o el Pere Calders, que eren gent gran, ens explicaven com havia anat la guerra, etc. Aquella gent va morir esperançada que hi hauria una continuïtat del que havien fet. En canvi, aquesta esperança no la podem tenir nosaltres.

P. Per què?

R. Perquè el món s'està tensionant cap a l'autoritarisme i la intolerància d'una manera preocupant. Segurament les noves tecnologies permetran coses molt meravelloses, però també alhora coses desastroses.

P. I tenim guerres com la de Rússia contra Ucraïna, Israel a Gaza...

R. Fan feredat perquè totes tenen el mateix substrat: l’ambició territorial, la negació de la diferència, la por a l’alteritat.

A la Biblioteca Museu Víctor Balaguer

Tants llibres

La sala on estem parlant té totes les parets cobertes amb estanteries carregades de llibres, alguns d’ells molt antics.

P. Quan tu no hi siguis, què se’n farà d’aquests llibres, de totes aquestes meravelles que tens per aquí?

R. Vaig donar molta cosa a l'Arxiu Comarcal. Sobretot del meu rebesavi Almirall. Intentaré donar-ne més. De la resta, no sé... Hi ha molta cosa interessant.

P. Veig moltes coses diferents en aquestes estanteries.

R. A mi m’agraden tots les coses rares que trobo als llibres.