Mirada indiscreta

Le parets 'turisiticafobiques'

Pintada contra el turisme. Eix

Pintada contra el turisme. Eix

El turisme és un tema que genera debats inacabables. Posicions enfrontades, posicions encastellades, posicions sense grisos, blanc o negre. Però la realitat és que el turisme ha generat i genera (ara menys per la pandèmia) una riquesa que és indiscutible.

I el turisme ha evolucionat també de manera evident i també el mateix debat també ha anat prenent un nivell molt més global que el debat que hi podia haver en alguns indrets concrets del país o de pobles o territoris concrets.

I en nom del turisme, com en tantes altres maneres de fer anar l’economia, s’han fet autèntiques barbaritats. Potser seria exagerat dir que ens hem carregat bona parat del litoral però vaja hi va haver una època, la de l’anomenat  “desarrollismo” i d’un turisme de sol, platja, paella i borratxera de sangria (no cada dia eh ni tothom) tòpics que van ser realitat al llarg d’anys, el consum irracional del territori va ser abundant, exagerat, però també hi havia un turisme, minoritari si es vol, que va ajudar també a conèixer noves formes i nous corrents de pensament i va ajudar d’alguna manera a flexibilitzar la moral del tardo franquisme.

Ara, tot abús és dolent i de posar el turisme com a paradigma de fer negoci doncs tampoc ha resultat tant bo amb danys col·lateral que han deixat cicatrius en el territori que ja no s’esborraran.

Però hi va haver un temps que estàvem rendits al turisme aquella època en que sonava ara sí i ara també aquell cançó -de discutit valor literari- que deia:

El turista 1.999.999
cuando llegó
se lamentó.
por bajar tan deprisa del avión
con su minipantalón
se ha perdido la ocasión
de tener las atenciones
que por suerte le brindaron
al turista 2.000.000.

Cantada per una tal Cristina i los Stop el 1967 que venia a explicar de com de farcits anàvem de turistes i com sovintejaven els “rendez-vous” que complimentaven aquells europeus que venien a deixar quatre calerons a les butxaques d’uns quants.

Sense anar més lluny a la nostra ciutat s’establia també el dia del Turista en que alguna noia in “costume” de pubilla catalaneta i alguna autoritat esperaven el pas de cotxes de turistes a plaça de la Rambla cruïlla amb al carretera a la plaça Gumà i Ferran i els oferien un obsequi segurament de dubtós gust.... temps era temps... 

Ranci, tronat però el turista portava una entrada de diners no menyspreable.

Fèiem gal·la de la simpatia i l’amabilitat dels vilanovins i vilanovines.

I el diner crida, i agrada diguem-ho clar i així s’han anat fent barbaritats invocant el turisme. Ara ho diem així però hi va haver un moment en que majoritàriament ja anava bé l’allau massificat d’allò que anomenàvem “guiris”.

Però potser també cal pensar que algun moment o altre molts de naltros hem  fet de guiris i si hi ha algú que no ha estat turista (si es vol en la versió més culturetes de visitant) que llenci la primera pedra.

Tanta importància va tenir en algun moment que a l’any 1979 l’Organizació Mundial del Turisme (OMT) proclamà el 27 de setembre como el Día Mundial del Turisme. Per aquest  2021, el lema del Dia Mundial del Turisme és "Turisme per un creixement inclusiu". La data de la celebració és el 27 de setembre d’aquí pocs dies.

Tot i la celebració haurem de reconèixer que hi ha en aquest moments un debat sobre el model turístic i existeix per altre banda una cert nivell, creixent, això sí, de turisme fòbia per les nefastes conseqüències que comporta per exemple el cas del pisos turístics. I l’exemple que no tothom està content amb el turisme, és la mostra aquestes pintades que deixen clarament que els turistes no són benvinguts o almenys que generen un cert rebuig. Per una banda sembla que la presència de turistes comporta automàticament l’augment de la combativitat dels i les joves. I que passarà a l’hivern, haurem de cercar algun sinònim de combat perquè rimi amb hivern? Si no hi ha turistes baixa l’esperit combatiu? Curiós. La calor escalfa la sang ja ho sabem i crispa més els nervis.

I l’altra no deixa de ser divertida dintre del punt macabre que té.

Home, animar a llançar-se pels balcons saltant com si fossin mones deu ser bo per l’eliminació del turisme però és poc reconfortant des d’una òptica de la convivència civilitzada entre la gent, sigui d’on sigui i vingui d’on vingui encara que sigui per estirar-se a la sorra envermellir com un gambot i alimentar-se de sangria i paella de baixa qualitat.

Tampoc és això.

I ja ho dèiem la setmana passada i repetim No es pot matar tot el que es gras.....

No tots el guiris cal que saltin pel balcó.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!